Usuari:Mirall/Síndrome d'alienació parental

Es denomina síndrome d'alienació parental (SAP), coneguda internacionalment per les seues sigles en anglès, (PAS Parental Alienation Syndrome) el conjunt de símptomes que resulten del procés pel qual un progenitor, mitjançant diferents estratègies, transforma la consciència dels seus fills a fi d'impedir, obstaculitzar o destruir els seus vincles amb l'altre progenitor, fins a fer-la contradictòria amb el que s'esperaria de la seua condició. El terme va ser proposat pel doctor en psiquiatria Richard A. Gardner el 1985, com a conseqüència de l'estudi que va realitzar en casos de divorcis conflictius o destructius. Amb posterioritat, s'han succeït diversos estudis que han intentat comprovar la universalitat dels comportaments descrits en diversos països on existeix el divorci.

S'ha de destacar, no obstant això, que l'existència d'aquesta síndrome es troba actualment qüestionada per alguns professionals de l'àrea: de fet, l'Organització Mundial de la Salut i l'Associació Americana de Psicologia, les dues institucions més importants del món en termes de salut i trastorns mentals, encara no reconeixen la seua existència a pesar de les múltiples publicacions científiques referents a això. Però, se calcula que ho faran en un temps pròxim. Recentment, la Coordinadora de Psicologia Jurídica del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs d'Espanya ha emès un comunicat donant suport al seu ús en la pràctica judicial i terapèutica.

Característiques bàsiques

Habitualment, és un fenomen desencadenat per un dels progenitors respecte a l'altre; de la mateixa manera que no necessàriament es desencadena per divorci o separació, també pot ser provocat per una persona distinta de qui custodia el menor (nova parella, avis, oncles, etc.); també se n'han observat casos dins de parelles que mantenen el seu vincle, encara que són menys freqüents.

Gardner distingeix tres graus de SAP: lleu, moderat i agut, i aconsella diverses maneres d'actuació per a cadascun d'aquests i destaca la importància de distingir en quin cas s'està actuant.

Actualment, existeix molta informació sobre aquest fenomen, la qual cosa ha creat legislació sobre la matèria en diversos països, i fins i tot ha estat inclòs en els codis civils de diversos estats dels EUA i Mèxic. El Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg el recull igualment en diverses sentències sobre temes de família.

És característic que els fills estiguen involucrats en el procés de deterioració, fet que assoleix provocar el progenitor alienador mitjançant un missatge i un programa, constituint el que normalment es denomina "rentat de cervell". Els fills que pateixen aquesta síndrome desenvolupen un odi patològic i injustificat cap al progenitor alienat, que té conseqüències devastadores en el desenvolupament físic i psicològic d'aquests. Conseqüentment, la síndrome afecta també familiars del progenitor alienat com són: avis, oncles, cosins, etc. Altres vegades, sense arribar a sentir odi, el SAP provoca en el xiquet/a una deterioració de la imatge que té del parent alienat, resultant de molt menys valor sentimental o social que la que qualsevol xiquet té i necessita dels seus progenitors: "el xiquet/a no se sent orgullós del seu pare/mare com els altres xiquets". Aquesta forma més subtil, que se servirà de l'omissió-negació de tot el referent a la persona alienada, no produirà danys físics en els menors, però sí en el seu desenvolupament psicològic a llarg termini, quan en l'edat adulta exercisquen el seu paper de progenitors.

La síndrome d'alienació parental està considerada com una manera de maltractament infantil.

N'hi ha antecedents en els quals la justícia ha actuat penalment contra aquest maltractament, que generalment és causat per mares separades mogudes pel despit o venjança cap a l'altre progenitor. No obstant això, existeix encara una gran resistència a prendre mesures impopulars per part dels jutges, en part per la visió tradicional i sexista que la mare garanteix sempre una millor educació i, en part, per la pressió mediàtica que pot veure en decisions en contra dels progenitors femenins una discriminació sexista. Per altra banda, la resistència de molts professionals s'explica pels casos de maltractament (incloent-hi casos d'abusos sexuals) en els quals judicialment s'ha al·legat SAP per desacreditar el testimoniatge de la mare i dels seus fills víctimes d'abusos. Per aquesta raó, el diagnòstic diferencial de la síndrome d'alienació parental requereix que no existisca maltractament previ, psicològic o físic, a la mare i als fills, per part del progenitor alienat.

Signes d'alerta

Segons especialistes en la matèria, alguns indicadors típics que permetrien detectar símptomes d'aplicació de la síndrome d'alienació parental són els següents:

• Impediment per part d'un dels progenitors que l'altre progenitor exercisca el dret de convivència amb els seus fills (patit principalment pels pares als quals les seues antigues companyes no els permeten veure els seus fills).
• Desvalorar i insultar l'altre progenitor en presència del fill, al·ludint qüestions de parella que no tenen res a veure amb el vincle parental.
• Implicar el mateix entorn familiar i els amics en els atacs a l'excònjuge.
• Subestimar o ridiculitzar els sentiments dels xiquets cap a l'altre progenitor.
• Incentivar o premiar la conducta despectiva i de rebot cap a l'altre progenitor (n'hi ha prou que els xiquets vegen que aqueixa actitud fa feliç la mare o el pare, per a oferir el seu dolor i així reconfortar l'adult alienador).
• Influir en els xiquets amb mentides sobre l'altre arribant a espantar-los.
• En els xiquets, es pot detectar quan aquests no poden donar raons o donen explicacions absurdes i incoherents per a justificar-ne el rebuig; i també si utilitzen frases o paraules impròpies de la seua edat o arriben fins i tot a recordar i esmentar situacions que no han succeït.

Conseqüències sobre els xiquets i pares i mares alienats

Els xiquets que pateixen aquest maltractament queden totalment indefensos i incapacitats per a ajudar-se a si mateixos. Només poden esperar que els adults arriben a resoldre el problema per a alliberar-se d'aquest malson. Si el problema entre els adults no es resol, el xiquet queda abandonat i creix amb pensaments disfuncionals. No és únicament qüestió que el xiquet puga no arribar mai a establir relacions positives amb el pare/mare allunyat, sinó que els seus propis processos de raonament han estat interromputs, coaccionats i dirigits cap a patrons patològics. Els menors que pateixen açò, relacionen les seues frustracions amb els pensaments o records associats al progenitor alienat i, per tant, desenvolupen a mesura que van creixent, una tendència a projectar tota la seua negativitat psicològica sobre la imatge que tenen de tal progenitor, cosa que acaba per destruir tal imatge i, a la llarga, la relació. Per això, el progenitor alienant trau a col·lació la persona de l'alienat, només en els moments que el menor pateix alguna frustració; ho fan sistemàticament, és a dir, en totes les ocasions possibles abans explicades, al mateix temps que ometen tota referència a la mateixa persona, sistemàticament, en tots els moments que el xiquet estiga de bon ànim. Aquesta polarització de frustracions que associa tota la negativitat mental del menor amb el seu progenitor alienat o la seua imatge és dirigida per manipulació conscient de l'alienant, servint-se de la seua prevalença sobre el xiquet/xiqueta. Aquest no podrà comprendre aquesta circumstància, ni arribarà a racionalitzar-la per a superar-ho o no actuar sota el seu influx, ni arribarà a veure clara la seua transcendència biogràfica, encara que se li explicara i demostrara amb fets, dades, i amb raonaments objectius i lògics, fins i tot per terceres persones imparcials, fins a una edat adulta molt avançada. S'ha acceptat àmpliament que els patrons de maltractament o abús físic no podran ser desarrelats fins que el subjecte no realitze una elecció conscient. Així, vam trobar que els patrons d'abús emocional i psicològic *seran transmesos també d'una generació a una altra.

Els pares i mares que, literalment, han perdut els seus fills/as en els casos més severs de la síndrome senten com si aquests hagueren mort. El progenitor es ressent per la pèrdua dels seus éssers estimats. Si els tribunals de justícia no hi intervenen, les mares i pares alienats no tenen cap oportunitat, però segueixen estimant i recordant, des de la distància, els seus fills. El progenitor alienat compara el seu pesar al produït per la mort d'un fill/a. L'única esperança és que algun dia, algú s'acoste als seus fills i els explique la patologia del succés i que els xiquets, voluntàriament, comencen a reconstruir una relació amb el seu pare/mare perdut.

Rentat de cervell, programació mental, manipulació, qualsevol d'aquests termes amb el qual s'anomene aquest procés, és destructiu per al xiquet i per al pare/mare alienat/a. Cap dels dos podrà ser capaç de dur una vida normal i saludable llevat que el maltractament siga interromput, i s'instaure un procés de rehabilitació efectiu.

Vegeu també

• Segrest parental.
• Discriminació.
• Discriminació positiva.
• Educació sexual.
• Estudis de gènere.
• Feminisme.
• Justícia social.
• Igualtat social.
• Masclisme.
• Matriarcat.
• Misàndria.
• Misogínia.
• Paper de gènere.
• Patriarcat.
• Sexisme.
• Femellisme.
• Masculinisme.

Referències

• Notes

Enllaços externs

• El Col·legi Oficial de Psicòlegs que recolza la síndrome d'alienació parental.
• Defensor del Menor de la Comunitat de Madrid, Espanya (castellà).
• Associació Nacional d'Afectats per la Síndrome d'Alienació Parental.
• Paul Willekens.
• Reflexions sobre la síndrome d'alienació parental.
• Síndrome d'alienació parental.
• Abducció familiar.