Usuari:Trobairitzes/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Kaija Saariaho[modifica]

Kaija Saariaho a la Cité de la Musique de Paris el 2013.

Kaija Anneli Saariaho (Finès:[ˈkɑi̯jɑ ˈsɑːriɑho]; nascuda Laakkonen) (Hèlsinki, 14 d'octubre de 1952) és una compositora finlandesa.

Biografia[modifica]

Va estudiar Belles Arts i el 1981 es va graduar en composició a l'Acadèmia Sibelius d'Helsinki. Va ampliar la seva formació a Friburg i a París, on fixà la seva residència l'any 1982.

La seva trajectòria està estretament lligada a l'Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) de París, institució fundada el 1970 per Pierre Boulez. Actualment, Saariaho n'és la coordinadora. [1]

Saariaho sovint se serveix de la combinació de música electrònica i música en viu per crear les seves textures.

Durant el curs de la seva carrera, Saariaho ha rebut encàrrecs del Lincoln Centre pel Kronos Quartet i d'IRCAM per l'Ensemble Intercontemporain, la BBC, la Nova York Philharmonic, el Salzburg Festival de Música, el Théâtre du Châtelet dins París, i l'Òpera Nacional finlandesa, entre altres.[2] Una entrevista del 2019 a diversos compositors per la Revista de Música de la BBC, Saariaho va ser considerada com una de les millors compositores del moment.[3]

Actualment, és una de les compositores més sol·licitades per compondre òpera. La seva primera òpera L'Amour de loin (L'amor de lluny), estrenada l'any 2000 al Festival de Salzburg, va ser un gran èxit i li va permetre poder-la estrenar en altres escenaris de tot el món. La seva segona òpera, Adriana Mater, va ser encarregada per l'Òpera Nacional de París l'any 2006 i el 2010 va estrenar la seva tercera òpera, Émilie, a Lió, basada en la vida de la matemàtica Émilie du Châtelet. En totes tres obres el llibret va ser escrit per l'escriptor libanès Amin Maalouf.

Programa del concert a DeSingel Zaterdag el 10 d'octubre de 1998.

L'1 de desembre del 2016 es va representar la seva òpera L'Amour de loin per primera vegada al Metropolitan Opera de Nova York, sent la segona òpera d'una dona compositora que interpretava la companyia del teatre (La primera havia estat representada més d'un segle abans, el 1903). També es va retransmetre e dia 10 de desembre de 2016 com a part de la iniciativa Metropolitan Opera Live in HD, convertint-se en la primera òpera d'una dona copositora i la primera també dirigida per una dona (Susanna Mälikki) en aquest programa.[4]

Durant el seu pas per la universitat va estudiar a l'Acadèmia Sibelius amb Paavo Heininen. Amb Magnus Lindberg i altres, va fundar el progressiu grup 'Ears Open'. Més endavant, es va traslladar a Alemanya per estudiar a la Hochschule für Musik Freiburg amb Brian Ferneyhough i Klaus Huber. En una entrevista comenta que l'èmfasi dels seus mestres per un serialisme molt estricte i l'ús d'estructures matemàtiques rígides era sufocant fins al punt d'afirmar que:

No t'era permès tenir un pols, o harmonies d'orientació tonal o melodies. Jo no vull compondre música a través de negacions. Tot ha de ser permissible mentre estigui fet amb bon gust.[5]

L'any 1980 va assistir a la Darmstädter Ferienkurse (Cursos d'estiu de l'Escola de Darmstadt) i va assistir a un concert dels espectralistes francesos Tristan Murail i Gerard Grisey.[6] Aquesta primera audició de música espectral va suposar un gir important en la direcció artística de Saariaho. Va ser a partir d'aquesta experiència que va decidir assistir a cursos de composició de música d'ordinador, impartits a l'Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) de París per David Wessel, Jean-Baptiste Barrière i Marc Battier, passant d'un estricte serialisme a l'espectralisme musical.

L'any 1982, va començar a treballar a l'IRCAM, fent recerca d'anàlisi per ordinador del so i sobre espectres de notes individuals produïdes per diferents instruments. Va desenvolupar tècniques de composició assistida per ordinador, va experimentar amb música concreta i va escriure les seves primeres peces que combinen música en viu amb electrònica. També va compondre obres noves amb l'IRCAM's CHANT synthesiser.[7]

Obra[modifica]

Per a parlar de la música de Saariaho, és necessari entendre el camí d'una escriptura que s'escapa, fugint, reflexiva, a la conquesta de la seva unitat i forma. El camí, des de la seva gènesi, en l’evolució original dels estils i les seves successives integracions, des de l’estètica serial fins a l’estètica espectral (espectralisme musical)[8]. Aquesta tècnica que parteix de la sèrie harmònica del so, és la

"conciencia histórica del derrumbamiento de la barrera que separa los parámetros musicales tradicionales y en particular dos de entre ellos: la armonía y el timbre".[9]

A més, durant els anys compresos entre 1979 i 1982, Saariaho forja les característiques realment noves de la seva escriptura, rellevant tota la seva importància al concepte "d'eix tímbric". Així, l'eix tímbric es desplega sobre una escala de timbre on cada so troba un lloc determinat, entre el sinus i el soroll blanc, entre so clar i «soroll». El material, fundat sobre una ambivalència dialèctica entre so clar i «soroll», permet crear tensions d'una manera original que li permeten nous mitjans d'expressió. [10]

Cadascuna de les peces de la trilogia Jardin Secret - Jardin secret I (1985), Jardin secret II (1986), i Nymphea (Jardin secret III) (1987) - [11] van ser creades amb l'ús de programes d'ordinador. Nymphea, per exemple, és per quartet de corda i electrònica però també conté un element vocal addicional: els músics xiuxiuegen un poema d'Arseny Tarkovsky.[12]

Molts dels seus treballs amb electrònica, Saariaho els va dur a terme amb la col·laboració de Jean-Baptiste Barrière, un compositor, artista multimèdia i programador que va dirigir el departament de recerca musical de l'IRCAM de 1984 a 1987.

Dante Montoya (flauta), María Pache (viola) i Lydie Römish (arpa) interpreten Maa de Kaija Saariaho.

A París, Saariaho va desenvolupar un gran èmfasi en transformacions lentes de masses denses de so.[13] La seva primera peça per a cinta magnètica, Vers Le Blanc (1982), i la seva peça per orquestra i cinta, Verblendungen, van ser creades d'una sola transició: en Vers Le Blanc la transició és d'un cluster tonal a un altre, mentre que en Verblendungen, és de forte a piano. Verblendungen també utilitza un parell d'idees visuals com a base: un cop de raspall que comença com una marca densa a la pàgina i s'aprima fins a brins individuals, o bé la paraula "verblendungen" mateixa, que significa "enlluernaments".[14]

El seu treball a la dècada dels vuitanta i noranta està marcat per una èmfasi en el timbre i en l'ús de la música electrònica nascuda d'instruments tradicionals, essencialment de la cultura nòrdica i oriental. El timbre i la textura del so són les variables principals de les seves primeres obres. Per exemple, Verblendungen (1984) és per a orquestra i cinta. Jardin secret II (1986) és per a clavicèmbal i cinta,amb més riquesa rítmica. Lichtbogen (1986), per a nou instruments i electrònica en viu, mostra el seu interès per l'ús de l'ordinador en la creació. Nymphéa (Jardin secret III, 1987): es tracta d'un quartet de corda amb música electrònica que agafa com a model la natura aplicada a la composició musical. Altres exemples serien Du cristal (1990) i …à la fumée (1990), encarregada per l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles. Amers (1992) i Près (1992) busquen l'experimentació en la síntesi del so.

Escrivint sobre el procés de composició, Saariaho va dir:

Preparant el material musical de les peces, he utilitzat l'ordinador de diverses maneres. La base de tota l'estructura harmònica ve donada per sons de violoncel complexos que he analitzat amb l'ordinador. El material bàsic per les transformacions melòdiques i rítmiques són calculades per ordinador i els motius van modificant-se gradualment, recorrent-hi un cop i un altre.[15]

Saariaho ha espressat sovint tenir un cert tipus de sinestèsia que inclou tots els sentits, afirmant que:

... el món visual i el musical són un mateix món per a mi... Els diferents sentits, matisos de color o textures i tons de llum, fin i tot fragàncies i sons es barregen en la meva ment. Formen un món complet entre elles.[16]

Saariaho també s'ha dedicat a l'òpera amb un èxit notable. Pensa que la veu és realment rica, que és un instrument increïble, amb la qual es poden transmetre coses extremadament fines, variades, ambigües. Purificar, com és fa en la música clàssica, segons ella, no li sembla suficient; d'altra banda no vol declarar-li la guerra a la tècnica dels cantants. Afirma que cal, doncs, trobar una manera de treballar la veu. [17]

La seva obra L'amour de loin, amb llibret d'Amin Maalouf, està basada en una biografia del trobador de segle XII, Jaufré Rudel. L'estrena va ser dirigida per Peter Sellars al Festival de Salzburg el 15 d'agost de l'any 2000 i va rebre el premi Grawemeyer.

Adriana Mater, la seva segona òpera, sobre un llibret original també de Maalouf, barreja la crua realitat contemporània i el món oníric. Va ser dirigida novament per Sellars a l'Òpera Bastille de Paria al març de 2006.

Émilie és un monodrama de nou escenes per a soprano, basada en escrits d'Émilie du Châtelet, estrenada a Lió al març de 2010.[18]

Premis i reconeixements[modifica]

  • 1986 – Kranichsteiner Prize al Darmstädter Ferienkurse. [19]
  • 1988 – Prix Italia per Stillleben.[19]
  • 1989 – Prix Ars Electronica per Stilleben i Io; un any de residència a la Universitat de San Diego.[19]
  • 2000 – Nordic Council Music Prize per Lonh.
  • 2003 – Doctora en filosofia honoris causa per la Facultat d'Arts de la Universitat de Turku.
  • 2003 – Doctora en filosofia honoris causa per la facultat d'Arts de la Universitat de Helsinki.[20]
  • 2003 – Premi Grawmeyer per l'Universitat de Louisville per L'Amour de loin.
  • 2008 – Musical America "Musician of the Year 2008".[21]
  • 2009 – Premi Wihuri Sibelius.[22]
  • 2010 – convidada per Walter Fink per ser la 20ena compositora en el Komponistenporträt del Festival de Música de Rheingau; la segona dona compositora després de Sofia Gubaidulina.
  • 2011 – Premi Léonie Sonning Music.[23]
  • 2011 – Premi Grammy per el millor enregistrament d'òpera (L'amour de loin).[24]
  • 2013 – Premi Polar Music.[25]
  • 2017 – BBVA Premi Foundation Frontiers of Knowledge EN Música Contemporània.

Enregistraments[modifica]

  • Graal Théâtre – Gidon Kremer; BBC Symphony Orchestra; Esa-Pekka Salonen – Sony SK60817
  • L'Amour de loin – Gerald Finley; Dawn Upshaw; Finnish National Opera; Esa-Pekka Salonen – Deutsche Grammophon DVD 00440 073 40264
  • Nymphéa – Cikada String Quartet – ECM New Series 472 4222
  • Verbendunglen · Jardin secret I · Laconisme de l'aile · ...sah den Vögeln – The Finnish Radio Symphony Orchestra; Esa-Pekka Salonen, Atso Almila – BIS LP 307 (1986).[26]
  • Im Traume – Risto Poutanen, Ilmo Ranta; Jase LP 0010 (1986).[26]
  • Jardin secret II – Jukka Tiensuu – Finlandia Records FACD 361 (1989).[26]
  • Verblendungen · Lichtbogen · Io · Stillenben – Avanti Chamber Orchestra, Jukka-Pekka Saraste, Esa-Pekka Salonen; The Finnish Chamber Choir, Eric-Olof Söderström – Finlandia Records FACD 374 (1989).[26]
  • Jardin secret I (Musique pour bande) – Wergo WER 2025-2 (Computer Music Currents 5) (1990).[26]
  • Petals – Anssi Karttunen – Neuma Records 450-73 (1990).[26]
  • Lichtbogen – Nouvel Ensemble Moderne; Lorraine Vaillancourt – UMMUS UMM 102 (1990).[26]
  • Suomenkielinen sekakuorokappale · Nej ocht inte – The Tapiola Camber Choir; Eric-Olof Söderström – Ondine ODE 796-2 (1992).[26]
  • Maa (Musique de ballet en sept scènes) – Tapio Tuomela – Ondine ODE 791-2 (1992).[26]
  • Monkey Fingers, Velvet Hand – Aki Takahashi – Eastworld TOCE-8021 (1992).[26]
  • Adjö – Cluster Ensemble – Ondine ODE 808-2 (1993).[26]
  • Du cristal · ...à la fumée · Nymphea (Jardin secret III) – Petri Alanko, Anssi Karttunen; Los Angeles Philharmonic Orchestra; Kronos Quartet – Ondine ODE 804-2 (1993).[26]
  • Petals – Anssi Karttunen – Finlandia Records 544182 (1993).[26]
  • Jardin secret II – Vivienne Spiteri – J & W CD 931 (1993).[26]
  • NoaNoa – Camilla Hoitenga – Neuma Records 450-87 (1994).[26]
  • Solar – Ensemble de Música Contemporània de l'ESMUC; Ernest Martínez Izquierdo. Stable URL: https://www.youtube.com/watch?v=qCcNAPuzx-g [27]

Enllaços externs[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Kaija Saariaho y la música que acaricia el Cosmos – Barcelona Classica» (en espanyol europeu). [Consulta: 9 gener 2021].
  2. ↑ "Kaija Saariaho (1952–)." Ondine (album label). N.p., n.d. Web. 20 August 2015. <http://www.ondine.net/?cid=4.2&oid=614>.
  3. ↑ «Kaija Saariaho voted greatest living composer by BBC Music Magazine» (en anglès americà). Music Finland. [Consulta: 5 December 2019].
  4. ↑ Jena, Stefan «Kaija Saariaho „L’ amour de Loin“». Österreichische Musikzeitschrift, 55, 7, 2000-01. DOI: 10.7767/omz.2000.55.7.48. ISSN: 2307-2970.
  5. ↑ «Search App» (en anglès). [Consulta: 4 desembre 2020].
  6. ↑ Ross, Alex. "Birth." The New Yorker. Condé Nast, 24 April 2006. Web. 20 August 2015. <http://www.newyorker.com/magazine/2006/04/24/birth>
  7. ↑ "The CHANT Project: From the Synthesis of the Singing Voice to Synthesis in General". Rodet, Xavier; Potard, Yves; Barriere, Jean-Baptiste. Computer Music Journal, Vol. 8, No. 3 (Autumn, 1984), p. 30. The MIT Press. https://www.jstor.org/stable/3679810. Accessed 19 August 2015.
  8. ↑ Compositeurs d'aujourd'hui: Kaija Saariaho (Les cahiers de l'IRCAM), 1994, pàg. LA TRANSPARENCE DU SIGNE (pg. 25).
  9. ↑ Lai, Antonio. La imagen del sonido y la escritura espectral (tesi) (en castellano). Saint-Denis, Francia: Universidad de París VIII, 29/01/2008. 
  10. ↑ LA TRANSPARENCE DU SIGNE (pg. 27-29), 1994.
  11. ↑ Howell, Tim; Hargreaves, Jon; Rofe, Michael. Kaija Saariaho: visions, narratives, dialogues. Ashgate, 2011. 82–85
  12. ↑ Compositeurs d'aujourd'hui: Kaija Saariaho (Les cahiers de l'IRCAM), 1994, pàg. EUVRES (pg. 76).
  13. ↑ "Biography: Kaija Saariaho." Kaija Saariaho (website). N.p., n.d. Web. 20 August 2015. <http://saariaho.org/biography/>
  14. ↑ "Verblendung", Langenscheidt's Condensed Muret-Sanders Dictionary (ed. Heinz Messinger and the Langenscheidt Editorial Staff), 1982
  15. ↑ New York: Commissioned by the Lincoln Center and Doris & Myron Beigler for the Kronos Quartet, 1987. Print. Saariaho, Kaija. Programme Note: Nymphéa (1987)., 1987.
  16. ↑ Moisala, P. Kaija Saariaho. Urbana: University of Illinois Press., 2009, p. 55. 
  17. ↑ Compositeurs d'aujourd'hui: Kaija Saariaho (Les cahiers de l'IRCAM)., 1994, pàg. ENTRETIEN AVEC KAIJA SAARIAHO (pg. 11).
  18. ↑ «Émilie (opera)».
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Moisala, Pirkko, 'Gender Negotiation of the Composer Kaija Saariaho in Finland: The Woman Composer as Nomadic Subject', in Music and Gender (Pirkko Moisala and Beverley Diamond, editors). University of Illinois Press (ISBN 978-0-252-02544-0), pp 166–188 (2000).
  20. ↑ Tapio Ollikainen (Summer 2004). "Four measures of Kaija Saariaho". Universitats Helsingiensis. Retrieved 2 January 2017.
  21. ↑ Mark Swed (2008). "The 2008 Honorees: Composer of the Year – Kaija Saariaho".Musical America. Retrieved 2 January 2017.
  22. ↑ Wihuri Foundation (2009). "Kaija Saariaho". Retrieved 12 December 2017.
  23. ↑ "Léonie Sonning Prize 2011: Kaija Saariaho". Léonie Sonnings Musikfond (Press release). May 2011. Retrieved 2 January 2017.
  24. ↑ Tom Service (9 July 2012). "A guide to Kaija Saariaho's music". The Guardian. Retrieved 2 January 2017.
  25. ↑ "Kaija Saariaho: Laureate of the Polar Music Prize 2013". Polar Music Prize (Press release). August 2013. Retrieved 2 January 2017.
  26. ↑ 26,00 26,01 26,02 26,03 26,04 26,05 26,06 26,07 26,08 26,09 26,10 26,11 26,12 26,13 26,14 Compositeurs d'aujourd'hui: Kaija Saariaho (Les cahiers de l'IRCAM), 1994, pàg. DISCOGRAPHIE (pg. 87-90).
  27. ↑ «Solar de Kaija Saariaho | Acte Inaugural | ESMUC 2020 - YouTube». [Consulta: 9 gener 2021].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Trobairitzes/proves&oldid=25960886»