Venètic

De Viquipèdia
No s'ha de confondre amb la llengua moderna vèneta, llengua romànica
Infotaula de llenguaVenètic
Tipusllengua, llengua extinta i llengua antiga Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlants nadius0 Modifica el valor a Wikidata
Autòcton dela península italiana
Italic-map.svg
Llengües itàliques a l'edat de ferro, el venètic al nord-est d'Itàlia correspon al àrea IE1 del mapa.
Classificació lingüística
Indoeuropeu
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet llatí Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-3xve Modifica el valor a Wikidata
Glottologvene1257 Modifica el valor a Wikidata
IETFxve Modifica el valor a Wikidata

El venètic és una llengua indoeuropea extingida, parlada a l'antiguitat a la regió italiana de Vèneto, entre el delta del riu Po i el contraforts meridionals dels Alps, així com en algunes parts de l'actual Eslovènia.

S'han descobert prop de 300 inscripcions que daten entre el segle vi aC i el segle I encara que se suposa que aquesta llengua es feia servir des del segle XII aC. Els seus habitants han estat identificats com l'antic poble anomenat pels romans com a vènets i Enetoi pels grecs.

Aspectes històrics, socials i culturals[modifica]

Els venètics antics del segle XII aC, rebien el nom de paleovènets. Varen ser els fundadors de diverses ciutats com Altino, Este, Pàdua i Gainaga. Aquesta llengua no ha de confondre's amb el vènet, una llengua romànica parlada actualment en la mateixa regió.

El venètic va deixar de parlar-se a causa de l'emergent culturització dimanant de l'Imperi Romà. L'extinció va començar primer per l'abandonament de l'escriptura i posteriorment per la llengua parlada, a principis del segle I. Un cop els antics venètics van unir-se a l'imperi Romà al segle i aC, les inscripcions -en tots dos idiomes- es començaren a fer amb l'alfabet llatí.

Classificació[modifica]

El venètic és clarament una llengua indoeuropea, encara que es debat la seva pertinença a altres llengües europees. Alguns especialistes han fet conjectures respecte als parentius amb llengües itàliques, germàniques i d'algunes llengües paleobalcàniques parlades als Balcans occidentals. El venètic mostra algunes similituds entre el llatí i les llengües latino-falisques, i és per això que inicialment va ser classificat junt amb aquestes llengües suposant que el venètic i el llatí-falisc haurien quedat geogràficament separats per l'arribada de parlants de llengües oscoumbres (hipòtesi sostinguda per Beeler, Porzig, Krahe, Hamp, Lejeune i Georgiev).

També s'han trobat paral·lelismes importants amb les llengües germàniques, especialment en les formes pronominals:

  • Venètic: ego = "jo", acusatiu mego = "me"
Gòtic: ik, acusatiu mik
Alemany: ich, acusatiu mich
(llatí: ego, acusatiu me)
  • Venètic: sselboisselboi = "a si mateix"
Antic alt alemany: selb selbo
Alemany: sich selber
(Llatí: sibi ipsi)
(Pokorny 1959: 708-709, 882-884)

Basant-se en aquestes similituds, alguns investigadors (Polomé, Safarewicz, Hirunuma, Campanile) afirmen que el venètic és una llengua indoeuropea a part. D'altra banda, aquestes semblances únicament es troben al vocabulari, cosa que explicaria el perquè dels canvis produïts a l'època en què els parlants de les llengües itàliques convivien amb els de les llengües germàniques i els de les llengües eslaves.

Fonologia[modifica]

En venètic, les oclusives sonores protoindoeuropees *bh, *dh i *gh es transformen en /f/, /f/ i /h/, respectivament, al començament de paraula (com en llatí i llengües osco-umbres), i en /b/, /d/ i /g/ en posició interna intervocàlica (com al llatí). Les transformacions de *bh i *dh estan clarament comprovades en venètic. El Falisc i les osco-umbres conserven /f/, /f/ i /h/ en posició interna.

També hi ha indicis dels desenvolupaments de PIE *gw- > w-, PIE *kw > *kv i PIE *gwh- > f- en venètic, de manera paral·lela al llatí, així com l'assimilació regressiva de la seqüència protoindoeuropea *p...kw... > *kw...kw..., un fenomen que solament s'ha trobat en les llengües itàliques i celtes (Lejeune 1974: 141-144).

Gramàtica[modifica]

El sistema flexiu nominal del venètic tindria sis o inclòs set casos, i hi hauria quatre conjugacions verbals (semblant al llatí). Se'n coneixen al voltant de 60 paraules, però algunes són manlleus del llatí (ven. liber.tos. < lat. libertus) o etrusc. La majoria mostren un clar origen indoeuropeu, com vhraterei < PIE *bhraterei, "al germà".

Alfabet[modifica]

L'alfabet emprat pels antics vènets, d'origen etrusc, fou adoptat al període 550 aC-450 aC, amb la inevitable dificultat intrínseca que suposa el fet d'utilitzar un alfabet dissenyat per a un altre sistema lingüístic. Per exemple, la llengua etrusca no posseïa sons oclusius sonors (/b/, /d/, /g/) i, per tant, els signes grecs corresponents no s'utilitzaven en l'alfabet que van aprendre els vènets. Per aquests sons varen emprar els signes etruscos Φ, z i χ, com es pot veure als exemples de diverses inscripcions. De la mateixa manera, per a representar el so /f/ utilitzaven vh.

L'alfabet llatí emprat pels romans va començar a refermar-se a l'entorn vènet cap al 100 aC. Moltes de les lletres de l'alfabet llati són idèntiques a les del venètic, gairebé arrodonides o simplement especulades. El venètic, de fet, s'escrivia en mode bustrofedó, és a dir, línies escrites alternativament en direccions oposades: d'esquerra a dreta en una línia, i de dreta a esquerra en la següent.

Inscripcions[modifica]

El venètic és conegut per un elevat nombre d'inscripcions originàries de la ciutat d'Este, considerat el centre principal, així com de les ciutats de Pàdua, Vicenza, el vall del Piave i altres indrets com Trieste i Carinzia. Les inscripcions s'han trobat en diverses objectes votius.

  • Un exemple d'inscripcions en venètic, trobat en un clau de bronze a Este (Es 45):
Venètic: mego donasto śainatei reitiiai porai egeotora aimoi ke louderobos
Llatí (literal): me donavit sanatrici Reitiae bonae Egetora pro-Aemo que liberis
Espanyol: diome Egetora para la buena Reitia, la sanadora, en nombre de Aemo y los niños
(Prosdocimi en Pellegrini 1967: 149-150)
  • Una altra inscripció, trobada en una urna a Cadore (Ca 4 Valle):
Venètic: eik goltanos doto louderai kanei
Llatí (literal): hic Goltanus dedit Liberae Cani
Espanyol: Goltano sacrificó esto para la virgen Canis
(Prosdocimi in Pellegrini 1967: 464-468)
  • Un altre exemple, fent servir una transcripció literal de l'alfabet venètic:
Venètic: meχo zona.s.to e.φ. vhaφa.i.tśa p|ora.i. .o.p io|roφo.s.
Llatí: me donavit ex voto (?) Fabatia Porae ob horna
(Pisani, p. 255)

Puntuació[modifica]

Una interessant característica de l'escriptura venètica (present esporàdicament també en alguns textos etruscos) és la denominada "puntuació", això és, l'evidència d'algunes lletres marcades amb un punt abans i un altre després. Més concretament, es puntuaven les consonants no seguides d'una vocal (per exemple, en zona.s.to, la s seguida de la consonant t) i les vocals no seguides de consonants (per exemple, en .o.p, el so o a l'inici de paraula). Aquest costum curiós és important per a la història de l'alfabet, perquè permet apreciar com l'alfabet etrusc-venètic, provinent del fenici (una llengua semítica) a través de l'alfabet grec, va tenir un origen més sil·làbic que alfabètic, i per això cada lletra era considerada en realitat una síl·laba amb la forma consonant + vocal, fet pel qual els signes amb un valor únic (una sola vocal o consonant) eren considerades "particulars", i com a tal es reflectia en l'escriptura.

Vocabulari[modifica]

Mostra de vocabulari venètic
Català Venètic Llatí Germànic *Proto-Indoeuropeu
jo ego ego ich (alemany) *eghom
me mego me mich (alemany) *me(gho)
això eik hic hēr (aquí) (gòtic) *k(e)i
cavall ekvon¹ equus eoh (anglosaxó) *ekwos
germà fraterei² frāter Bruder (alemany) *bhrāter
donatiu donon dōnum - *dō-
fuïr fougontai3 fugere - *bheug-
sanadora sainatei sānātio (curació) - *sāno-s (salud)
donzella louderobos4 lībera⁵ (mp, niña) liudan (créixer) (gòtic) *leudh- (créixer, prole)
i (conjunció) ke -que ni-h⁶ (no, ni) (gòtic) *kwe
teixidora vebelei - Weberin (alemany) *webh- (teixir)
a sí (mateix) sselboi sibī silba (gòtic) *se-, *suēdh-
mare, protectora porai puer (nen/a) fula (potro) (gòtic) *pō[u]-lo-s
(ell) va fer fagsto fēcit tun (fer) (alemany) *dhē- (posar, col·locar)
viu vivoi vīvus qius (gòtic) *gw(viure)

¹ acusatiu singular
² datiu singular
3 (PENDENT DE CERCAR SIGNIFICAT)
4 datiu, llatí -bus, PIE *-bhyos
Līber era el deu del creixement i de la procreació, līberī eran els nens
⁶ Llatí neque, nec

Referències[modifica]

  • Lejeune, Michel. Manuel de la langue vénète (en francès). Heidelberg: Carl Winter - Universitätsverlag, 1974. 
  • Mallory, Adams. Encyclopedia of Indo-European Culture (en anglès), 1997. 
  • Pokorny, Julius. Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch (en alemany). Leiden University, 1969. ISBN 3-7720-0947-6 [1]. 
  • Pellegrini, Giovanni Battista; Prosdocimi; Aldo Luigi. «I- Le iscrizioni, II- Studi». A: La Lingua Venetica (en italià). Padova, 1967. 
  • Brugnatelli, Vermondo. «Tifinagh e alfabeto etrusco-venetico. A proposito della concezione alfabetica della scrittura». A: Circolazioni culturali nel Mediterraneo antico (a cura di P. Filigheddu, in Sassari) (en italià). Cagliari: Ed. Corda, 1991. p. 47-53. 
  • Devoto, Giacomo. «p. 56-58». A: Il linguaggio d'Italia (en italià). Milano: Rizzoli, 1974. 
  • Conway, R. S.. The Italic Dialects (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 1897, reprinted 1967. 
  • Pisani, Vittore. Le lingue dell'Italia antica oltre il latino (en italià). Torino: Rosenberg & Sellier, 1964. 
  • Sergent, Bernard. Les Indo-Européens (en francès). Paris: Payot, 1995. 

Enllaços externs[modifica]