Victòria Pujolar Amat

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaVictòria Pujolar Amat
Activitat
OcupacióPintora Modifica el valor a Wikidata

Victòria Pujolar Amat (Barcelona, 1921 - Madrid, 24 de juny de 2017) fou una republicana, militant del PSUC i activista de la resistència. Represaliada pel Franquisme, va patir tortures, presó i exili. Va viure a França, Txecoslovàquia i Romania.[1] Mai va abandonar la lluita política i fou la primera veu femenina en català de la clandestina Radio Espanya Independent,[2] coneguda popularment com La Pirenaica, amb seu a Bucarest.[3] També fou esportista i pintora.[4]

Biografia[modifica]

Victòria Pujolar Amat va néixer a Barcelona el 1921 en el si d'una família progressista. Li agradava molt l'art i l'esport. Va estudiar a l'Escola Blanquerna i a l'Institut Escola de la Barceloneta. El 1939 amb la desfeta del Bàndol Republicà, s'exilià amb els seus pares a Tolosa de Llenguadoc. Sota l'ocupació alemanya, fou interceptada sense papers i internada al Camp de Concentració de Récébédou, al sud de Tolosa, d'on va aconseguir escapar-se. Ingressà a les Joventuts Socialistes Unificades del PSUC i el 1944 va retornar a Barcelona per unir-se a la resistència antifeixista. Va trobar feina a la redacció del primer diccionari Vox i després a l'Estudi gràfic de l'Editorial Bruguera. Fou nomenada Secretària General de la JSC i amb el pseudònim d'Anna i l'aspecte elegant de Noia de l'Eixample, va aconseguir passar desapercebuda i organitzar els contactes de la guerrilla a la ciutat. Una delació va propiciar la seva detenció i la caiguda de nombrosos militants, entre els quals hi havia el guerriller Francesc Serrat Pujolar Sisquet, cap de la JSU que més tard fou afusellat.[5][6] Conduïda als soterranis de la Comissaria de Via Laietana, va ser interrogada,vexada i torturada pels germans Creix, policies de la Brigada Politico-Social a les ordres del Comissari Eduardo Quintela.[7]

Ingressada a la Presó de dones de les Corts durant més d'un any en espera de judici, va exercir un potent lideratge entre les internes, promocionant la pràctica de l'esport i esdevenint capitana de l'equip de basquet de la presó.[8] També va pintar els decorats d'algunes representacions teatrals que organitzaven les monges en les festes senyalades. Va coincidir entre d'altres amb les comunistes Tomasa Cuevas, Isabel Vicente García, Angela Ramis i la madrilenya Adelaida Abarca Izquierdo de l'expedient de Les tretze Roses, que redimia pena pel treball i prestava servei a les oficines de la Presó, aquest fet i els contactes que mantenien amb membres del Partit a l'interior i a l'exterior del penal, va permetre planificar la fuga de Victòria, en ocasió del seu trasllat a Madrid per ser sotmesa a Consell de guerra.[9][10] Poc temps després, també van fugir Adelaida Abarca i Angela Ramis.[11]

Amb la complicitat d'amics i familiars, Victòria va aconseguir travessar la frontera francesa i arribar a Tolosa, a casa dels seus pares. El 1947 va conèixer el periodista i dirigent comunista Federico Melchor Fernández, que acabava de tornar de l'exili a Mèxic, es van casar i van tenir quatre fills.[12]

S'havien establert a París, quan en el marc de La guerra freda, el govern francès va expulsar del país tots els dirigents comunistes estrangers. Van decidir emigrar a Praga on van coincidir amb Teresa Pàmies. Després, Federico Melchor va ser cridat a Bucarest (Romania) per dirigir Radio Espanya Independent (REI) i allà van coincidir amb el col·lectiu de catalans, entre els quals hi havia el Dr.Josep Bonifaci i Mora i més tard Jordi Solé Tura.[13]

El responsable de l'emissió en català Emili Vilaseca, va suggerir a Victòria que fes una prova de veu, i així va esdevenir la primera locutora, que amb el sobrenom de Montserrat Canigó, es va dirigir en llengua catalana als oients de la clandestina Radio Pirenaica, feina que va alternar durant anys amb els estudis de pintura i belles arts a l'Institut Universitari Nikolae Grigorescu de Bucarest.[14]

El 1966 la família va tornar a París i Victòria va treballar de maquetadora i il·lustradora a la redacció del Mundo Obrero fins al 1974. La mort del Dictador Francisco Franco, va obrir el camí a la Transició política espanyola. La legalització del PCE, va permetre al matrimoni traslladar-se a Madrid. Federico Melchor va continuar dirigint el Mundo Obrero i va formar part del Comitè Executor del Partit Comunista d'Espanya fins al 1985 que va morir. Victòria es va dedicar de ple a la pintura i va fer tres exposicions retrospectives, a París el 1992, a la Sala Blanquerna de Madrid el 2002 i a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona el 2005

El seu fill, el cineasta francès Jorge Amat, li va dedicar el 2016 el documental La memoria rota.[15]

Va morir el 24 de juny de 2017 [16]

Referències[modifica]

  1. Salabert, Juana. Hijas de la ira - Vidas rotas por la guerra civil- (Capítol dedicat a Victòria Pujolar Amat, pàgina131-168) (en castellà). Barcelona: Random House Mondadori,S.A., 2005, p. 232. ISBN 84-01-37913-X. 
  2. Martí Garcia Ripoll-Duran i Cinto Niqui Espinosa. La ràdio en català a l'estranger (Victòria Pujolar- pag. 89) (en català). Bellaterra (Barcelona): Universitat Autònoma de Barcelona, 2007, p. 109. ISBN 978-84-490-2499-3. 
  3. «4.1.2 La ràdio en català a l'exili | dones i noves tecnologies | codi lela» (en català). [Consulta: 21 octubre 2018].
  4. «Victoria Pujolar Amat: Los colores de la resistencia». [Consulta: 21 octubre 2018].
  5. Jofre Padullers, Manuel Delgado Ruiz i Gerard Horta. Lluites secretes - Testimonis de la clandestinitat antifranquista pàg. 27 (en català). Barcelona: Publicacions i edicions Universitat de Barcelona. ISBN 978-84-475-3559-0. 
  6. Borràs, Xavier «Olot recordarà el maquisard Francesc Serrat amb una placa al carrer on va néixer» (en català). Diari digital Garrotxa.cat, 22-10-2018.
  7. Theros, Xavier «La casa de los horrores» (en castellà). El País [Madrid], 14-08-2012. ISSN: 1134-6582.
  8. Alcalde Ribalta, Maria Dolors. Dones, esport i dictadura: la memòria oral d'esportistes catalanes durant la primera etapa del franquism (Tesi: Doctorat). Universitat Ramon Llull, 2016-01-21. 
  9. Cuevas, Tomasa. Presas (Mujeres en las carceles Franquistas) Capítol XX: Victòria Pujolar - Breve historia de una detención interrumpida. Pàgines 155 a 160 (en castellà). Icaria, 2005, p. 176. ISBN 9788474268300. 
  10. «Cronologia | Presó de les Corts» (en català). [Consulta: 24 octubre 2018].
  11. Cuevas, Tomasa. Presas (Mujeres en las carceles Franquistas) Capítol XXI La fuga - testimoni d'Adelaida Abarca (en castellà). Icaria editorial,S,A., 2005, p. 176. ISBN 97884742683. 
  12. Melchor, Federico. Federico Melchor:Testimonio de una vida (El viejo topo) (en castellà). Intervención Cultural - Colección memorias, 2010, p. 320. ISBN 9788492616701. 
  13. Casademont Comas, Emili «En Solé Tura, el de la Pirenaica». Diari de Girona, 13-12-2009.
  14. Pàmies, Teresa. Ràdio Pirenaica- Emissions en llengua catalana de Radio España Independiente. Capítol dedicat a Victòria Pujolar pàg. 48 a 54 (en català). primera. Valls: Cossetània, 2007. 
  15. «La Resistencia - La Memoria rota- (Cineteca) Documental de Jorge Amat - Cerca amb Google» (en castellà). [Consulta: 22 octubre 2018].
  16. «Mundo Obrero despide a Victoria Pujolar Amat, una de las camaradas que hicieron posible este periódico» (en castellà-es). Mundo Obrero.