Yvette Guilbert

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaYvette Guilbert
Yvette Guillbert 01.jpg
Dades biogràfiques
Naixement Emma Laure Esther Guilbert
20 de gener de 1865
París
Mort 2 de febrer de 1944 (79 anys)
Ais de Provença
Sepultura Cementiri del Père-Lachaise
Llengua materna francès
Ciutadania França
Activitat professional
Ocupació actriu, cantant, model artística, actriu de teatre i actriu de cinema
Gènere chanson
Premis i reconeixements
Signatura

IMDB: nm0346914
Modifica dades a Wikidata

Yvette Guilbert va ésser una cantant, actriu i compositora francesa nascuda a París el 20 de gener de 1867 i morta a Ais de Provença el 3 de febrer de 1944.[1] Va assolir grans èxits com a cantant de varietats i va arribar a ser immortalitzada diverses vegades pel pintor Toulouse-Lautrec.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Yvette Guilbert va ser el nom artístic d'Emma Laure Esther Guilbert, filla d'Hippolyte Guilbert, un brocanter i propietari d'una fàbrica de roba, i d'Hernance Julie Lubrez, una modista de barrets belga. Va passar la seva infantesa a la població normanda de Saint-Lô.[2]

Als setze anys, després de sis mesos en un taller de costura, va entrar com a venedora als grans magatzems Printemps del bulevard Haussmann de París.[3]

En 1885 va estudiar art dramàtic. Va donar els seus primers passos en el Théâtre des Bouffes-du-Nord, i després va passar al Théâtre de Cluny. Cap a 1885 Yvette Guilbert va conèixer a Charles Zidler, director de l'Hipòdrom i creador del cabaret parisenc Moulin Rouge.

En 1887 va entrar al Théâtre des Nouveautés, on va tenir un petit paper en una obra de teatre de Georges Feydeau. A l'any següent va passar al Théâtre des Variétés, on només va fer petits papers. Va decidir aleshores dedicar-se a la cançó i al cafè teatre. Els seus començaments van ser difícils, amb crítiques negatives i collint més xiulets que aplaudiments.

Va tenir un paper principal en l'opereta Le Moulin de la Galette d'Alphonse Allais i Jules Desmarquoy en 1888,[4] i després en 1890 en la revista lleugera Pourvu qu'on rigole de George Auriol i Narcís Lebeau, a la sala Divan Japonais (actualment Le Divan du Monde). Més tard va cantar regularment, fins al 1892, al cafè-teatre del Carrer dels Màrtirs, un local dirigit per Jehan Sarrazin. Sarrazin, el seu director artístic, li va posar el sobrenom de la diosa fin de siglo,[5] degut a la manera de cantar d'ella tot barrejant parts parlades amb parts cantades.

El 1889 va obtenir un compromís d'actuacions amb el Théâtre Eldorado (actualment Comédia), però poc després va marxar per entrar a l'Éden-Concert.

A l'agost de 1889, Sigmund Freud escolta Guilbert al Théâtre Eldorado, seguint un consell de la dona del doctor Charcot. Més tard, Freud penjarà al seu despatx una foto autografiada d'ella, i mantindrà una correspondència amb la cantant d'una forma bastant continuada.[6][7]

Guilbert va cantar moltes cançons de Paul de Kock. Al febrer de 1891, Marcel Proust li va dedicar un article a la revista Le Mensuel (el mensual).[8]

Yvette Guilbert aux Ambassadeurs (1893, BNF).

L'estiu de 1892, va cantar a Lieja i a Brussel·les i per fi triomfa. Al seu retorn a París demana un augment en l'Edèn-Concert, i davant la negativa trenca el contracte, amb un gran cost, i obté un contracte amb el Moulin Rouge, gràcies a Charles Zidler. En 1893 el dibuixant Henri-Julien Dumont la dibuixa pels cartells de promoció de Tous les soirs aux Ambassadeurs (totes les nits als Ambaixadors), amb un perfil felí.

Va patir una greu malaltia en 1896, i va trencar tots els seus contractes en el punt més àlgid de la seva fama el 1900.[2]

En 1906 va tornar als escenaris, al Carnegie Hall de Nova York, i fins i tot torna al teatre en una obra d'Edmond Guiraud i John Hinx al Théâtre royal du Parc de Brussel·les. Més tard, actua al Casino de Niça el 1913, però amb un repertori totalment nou, amb cançons més literàries, incloent-hi poemes antics i moderns, i cançons de l'Edat Mitjana.

Va passar la resta de la seva vida als grans salons d'Europa i d'Amèrica, amb la pianista Irène Aitoff (1904-2006). Mentrestant, va obrir una escola de cant a Brussel·les, va participar en algunes pel·lícules, escriure articles, va fer direcció escènica, va participar en programes de ràdio i va escriure llibres.

Yvette Guilbert va enregistrar cançons durant gairebé quaranta anys.

Va morir el 3 de febrer de 1944 en Ais de Provença,[9] i va ser enterrada al Cementiri del Père-Lachaise de París.

Iconografia[modifica | modifica el codi]

Yvette Guilbert vista per Toulouse-Lautrec

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Mort d'Yvette Guilbert». Le Journal, 04-02-1944, pàg. 1 [Consulta: 28 març 2017].
  2. 2,0 2,1 Jiminez, Jill Berk. Fitzroy Dearborn Publishers. Dictionary of Artists' Models, p. 254. ISBN 978-1-57958-233-3. 
  3. Guilbert, Yvette. Yvette Guilbert, struggles and victories of my life (en anglès i francès). Mills & Boon Limited, 1910, p. 49. 
  4. «Jules Desmarquoy». Bibliotèque Nationale de France.
  5. «Mlle Yvette Guilbert, chanteuse fin de siècle». Le Voleur Ilustré, 26-02-1891, pàg. 1.
  6. «De l'intérêt de Sigmund Freud pour Yvette Guilbert, la plus moderne des chanteuses d'antan», 24-12-2009. [Consulta: 28 març 2017].
  7. Charuty, Giordana «“Cher grand Professeur Freud” - Une correspondance entre Yvette Guilbert et Sigmund Freud». L'Homme [Consulta: 28 març 2017].
  8. Carter, William C. Marcel Proust: A Life, with a New Preface by the Author. Yale University Press, p. 119-120. ISBN 978-0-300-19179-0 [Consulta: 28 març 2017]. 
  9. Algunes biografies donen com a data de la mort el 2 de febrer, altres el 4 de febrer. Hem indicat la data segons el diari Le Journal de París (vegeu la referència)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Helena, Montana Daily Independent, Chit Chat Of Affairs Mundane In Land Of Gaul, 10 de novembre del 1928, pàgina 11.
  • New York Times, Yvette Guilbert, Singer, Dies At 79, 4 de febrer del 1944, pàgina 16.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]