Cinturó d'estany del sud-est asiàtic: diferència entre les revisions
Pàgina nova, amb el contingut: «El '''cinturó d'estany del sud-est asiàtic''' és una zona mineralògica i geològica elongada de nord a sud d'uns 2800 km de l...». |
(Cap diferència)
|
Revisió del 15:31, 6 nov 2018
El cinturó d'estany del sud-est asiàtic és una zona mineralògica i geològica elongada de nord a sud d'uns 2800 km de llargària i uns 400 km d'amplada formada principalment per granitoides intermedis (que presenten un rang des de la diorita al granit) amb una certa tendència a formar super-unitats litològiques.[1] La zona s'estén des de Birmània i Tailàndia fins a la Malàisia peninsular i les illes estanníferes d'Indonèsia. És una de les principals zones productores d'estany del món; l'any 1995 produí 9,6 milions de tones d'estany (un 54% de la producció mundial).[2] A més a més de la producció directa d'estany a partir de vetes, en alguns llocs com ara Malàisia (estats de Perak i Selangor) també s'explotaven dipòsits de tipus placer.
Geologia
El cinturó d'estany del sud-est asiàtic es troba situat en el bloc Sibumasu i a l'est dels terrenys tectono-estratigràfics del bloc de Malaisia oriental.[3]
Províncies
El cinturó d'estany del sud-est asiàtic sol dividir-se en províncies o cinturons secundaris segons les característiques petrogràfiques o geocronològiques de les roques. Generalment es diferencien 4 províncies:
- Província principal: es troba localitzada a l'oest de la Malàisia peninsular, sud de la Tailàndia peninsular i el centre de Tailàndia. Es troba constituïda gairebé totalment de granit biotític d'entre 230 i 180 milions d'anys. Els dipòsits d'estany associats a aquesta regió han representat històricament la producció del 55% d'estany del sud-est asiàtic.[2] La mineralització de la zona es caracteritza per greisens endògens amb vetes de cassiterita i wolframita.[4]
- Província del nord: localitzada al nord de Tailàndia, representa un 0,1% de la producció d'estany. La província està dominada per la presència de granit biotític format ara fa entre 269 i 200 milions d'anys; la diferència amb l'anterior província és que aquest granit ha sofert una important deformació.[2] La mineralització es caracteritza per vetes i skarns amb dipòsits de scheelita i fluorita amb certa quantitat d'estany i localment també antimoni.[4]
- Província de l'est: s'estén des de l'est de la Malàisia peninsular fins a l'est de Tailàndia. Els granitoides presenten un ample rang composicional ampli que va des dels granit biotítics fins als granits o granodiorites biotítico-hornblèndiques, així com també les diorites o gabres. Aquesta província representa el 3% de la producció del sud-est asiàtic.[2] A la zona tailandesa s'hi troben skarns de magnetita-cassiterita amb sulfurs de metalls base i antimoni.[4] La zona localitzada a Malàisia es divideix, al seu torn, en 3 cinturons diferents:[2]
- Cinturó de la costa est (220-263 Ma).
- Cinturó límit de la serralada (197-257 Ma).
- Cinturó central (79-219 Ma).
- Província de l'oest: localitzada al nord de la Tailàndia peninsular i oest de Tailàndia i Birmània. Presenta granits biotítics i granits o granodiorites biotítico-hornblèndiques. Els dipòsits d'estany d'aquesta zona es troben associats amb els granits biotítics, i l'estany produït representa un 14% de la producció.[2] La mineralització està formada per vetes pegmatítiques amb wolframita i cassiterita.[4]
Referències
- ↑ Cobbing, E. J.. The Andean Batholith and the Southeast Asian Tin-Belt Granites Compared (en anglès). Berlin, Heidelberg: Springer Berlin Heidelberg, 1988, p. 219–222. DOI 10.1007/978-3-642-72765-8_13. ISBN 9783642727672.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «The Southeast Asian tin belt» (en anglès). Earth-Science Reviews, 38, 2-4, 01-07-1995, pàg. 95–293. DOI: 10.1016/0012-8252(95)00004-T. ISSN: 0012-8252.
- ↑ Ariffin, Kamar Shah «Sediment Hosted Primary Tin Deposit Associated with Biotite Granite and Fault Zone at Gunung Paku, Klian Intan, Upper Perak, Malaysia» (en anglès). Resource Geology, 59, 3, 01-09-2009. DOI: 10.1111/j.1751-3928.2009.00096.x#b23. ISSN: 1751-3928.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Cobbing, E. J.; Mallick, D. I. J.; Pitfield, P. E. J.; Teoh, L. H. «The granites of the Southeast Asian Tin Belt» (en anglès). Journal of the Geological Society, 143, 3, 01-05-1986, pàg. 537–550. DOI: 10.1144/gsjgs.143.3.0537. ISSN: 0016-7649.