Albino Mencarini
 Retrat autògraf d'Albino Mencarini  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 29 març 1828 Viterbo (Itàlia) |
| Mort | 5 desembre 1886 (58 anys) mar Roja |
| Activitat | |
| Ocupació | diplomàtic, traductor |
Albino Mancarini (Viterbo, Estats Pontificis, 29 de març de 1828 - Mar Roig, 5 de desembre de 1886) va ser un diplomàtic i traductor espanyol d'origen italià.
Biografia[modifica]
Va estudiar lleis a Roma i va abandonar la universitat el 1848 per unir-se a un cos de voluntaris en lluita contra els austríacs dirigits pel Mariscal Joseph Radetzky en el Regne Llombardovènet. Al costat d'altres viterbians, Albino va lluitar a Bolonya, va ser ferit en Cornuda i va passar un temps hospitalitzat a Treviso; més tard va lluitar a Venècia i, el 1849, es va unir a les tropes regulars del coronel Piancini.[1]
A Grècia, on havia emigrat, se'l va convidar a unir-se al consolat espanyol a Jerusalem el 1854 en qualitat d'intèrpret. Després de passar a ocupar el càrrec de vice-cònsol a Jaffa i Alexandria (1860), on va néixer el seu fill Juan Mencarini, va ser nacionalitzat espanyol el 1862.[2] L'any 1865 va ser nomenat cònsol de segona classe de El Caire i el 1866, de Singapur (inicialment en comissió, tot i que ocuparia el lloc durant deu anys). Durant la seva estada, Mencarini va tractar d'establir acords comercials entre Espanya i Siam, Annam i Cambodja. El 1878, va ser nomenat cònsol de primera classe a Hong Kong[3] i cònsol interí de Xiamen (a l'època, transliterat com Emuy) entre 1884 i 1885.
Si bé el setembre de 1886 s'informava del seu restabliment d'una malaltia que l'havia apartat temporalment del càrrec, Albino va morir a bord del vapor Oxus en travessia pel Mar Roig el 5 de desembre, després d'haver salpat de Hong Kong amb direcció a Marsella al costat de la seva esposa.[4]
Eduard Tota va referir la fama d'home de lletres de Mencarini i la qualitat de les seves traduccions de les odes de Píndar, publicades pòstumament el 1888 amb l'ajut de Menéndez Pelayo i Víctor Balaguer.[5][6] Albino Mencarini també hauria dominat el malai i el sànscrit, i en el moment de la seva mort treballava en una traducció del poema sànscrit sobre el rei Nala.[7]
Referències[modifica]
- ↑ Barbini, Bruno «Lettere di volontari viterbesi nella Prima Guerra d'Indipendenza» (en italià). Biblioteca e società : quaderni della rivista del Consorzio per la gestione delle biblioteche comunale degli Ardenti e provinciale Anselmo Anselmi di Viterbo, nº. 8., 1983. Arxivat de l'original el 2018-08-07 [Consulta: 9 febrer 2019].
- ↑ «"Real decreto concediendo naturalización en estos reinos á D. albino Mencarini, nacido en Viterbo", Gaceta de Madrid núm. 144, de 24/05/1862, página 4.».
- ↑ Pierotti, Ida. «Biografía de Albino Mencarini». Odas de Píndaro, traducción de Albino Mencarini. La Renaixensa, 1888. Arxivat de l'original el 2018-08-07. [Consulta: 9 febrer 2019].
- ↑ «L'arrivée du général Jamont en France», 18-12-1886.
- ↑ «Eduardo Toda, "Don Albino Mencarini", Archivo diplomático y consular de España, 1889, pag. 453.».
- ↑ «Correspondencia entre Juan Mencarini y Marcelino Menéndez Pelayo».
- ↑ «Discurso inaugural leído en la solemne apertura del curso académico de 1916 a 1917 ante el claustro de la Universidad de Barcelona / por Luis Segalá y Estalella».