Antoine Arnauld

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Antoine Arnauld

Retrat de Antoine Arnauld
Naixement 6 de febrer de 1612
París (França)
Defunció 8 d'agost de 1694
Brussel·les, Belgica llavors Països Baixos
Nacionalitat Països Baixos Països Baixos
Ocupació Literat
Conegut per el Gran
Pares Antoine Arnauld

Antoine Arnauld (París, França, 6 de febrer de 1612 - Brussel·les, Bèlgica, 8 d'agost de 1694) fou l'últim dels 20 fills de la nissaga Arnauld, estudià lleis i teologia.

Fou l’últim dels fills de la família, i cuidaren d'ell, des del set anys en què perdé el pare, la seva germana Angèlica Arnauld i el rector de Saint-Cyran. Estudià lleis i es dedica amb ardor a la teologia, les obres de Sant Agustí foren les llegides amb preferència. El 1641 fou ordenat presbiter i rebé el doctorat. El 1643, en que morí Richelieu, ingressà en la Sorbona, gràcia que el 1638 ja havia sol·licitat en va, doncs aquell cardenal li havia impedit per les seves relacions am Saint-Cyran.

Des de la seva ordenació la seva vida fou una moguda i violenta comtessa de palestra. Els jesuïtes foren el seu cavall de batalla favorit. Contra la Companyia de Jesús publicà el seu llibre Téologie moral des Jesuïtes (1643). Fou jansenista fervent, i durant la seva vida pública literària conduí el moviment del jansenisme. Amb el seu llibre De la fréquente Communion, en el que pretengué allunyar de l'Eucaristia als fidels amb el pretext de requerir unes condicions de santedat inassequibles, propòsit que aconseguí en diverses parts de França, segons testimoni de Sant Vicenç de Paül, produí en la pietat una verdadera revolució.

Amb motiu d’haver sigut denunciat des del púlpit de Notre-Dame pel doctor Habert, de París, el llibre condemnat el 1641, Augustinus de Cornelius Jansen, Arnauld contestà defensant la doctrina jansenista en dos Apologie de M. Jansenius. La lluita es continuà en haver extret el doctor Cornet de l'Augustinus, cinc proposicions per les que sol·licità condemnació. Arnauld contestà amb les seves Considerations sur l’entreprise, per les que intentà provar que el que es condemnava era la doctrina del mateix Sant Agustí.

Jansenista també fou el llibre, publicat a continuació, Apologie pour les Saints Pères de l’Eglise, defenseurs de la grâce de Jésus-Christ contre les erreurs qui leur sont imposées. Per la Butlla d’Innocenci X, Cum Occasione, de 1653, i a petició dels catòlics auxiliats per sant Vicenç de Paül, foren condemnades aquelles cinc proposicions, com a herètiques les quatre primeres, i la cinquena com a falsa i temerària. Una cèlebre controvèrsia s’originà al tenir de subscriure els jansenistes la condemnació. Si l’Església, deien ells, és infalible al jutjar de la doctrina d’un llibre, deixa de ser-ho quan passa a atribuir-la a determinat autor o llibre. El 1655, Arnauld va escriure dues Cartes al duc de Liancourt, al que el sacerdot Picoté havia promès absoldre si no s’adheria a la butlla condemnatòria. Indignaren fins a tal punt els professors de teologia de París la tossudesa i la petulància d’Arnauld en afirmar en les Cartes que l'Augustinus no conté les cinc proposicions, així com que la gràcia no ajuda mai més al que pecà, que per un nombre de 130 doctors es signà la seva expulsió de la facultat.

Mentre Pascal amb les seves Cartes provinciales prengué la defensa d'Arnauld, l'Assemblea del Clero (1656) i després Alexandre VII en la seva butlla Ad Sacram, afirmaven que les cinc proposicions estan en l'Augustinus i que foren interpretades en el sentit de l’autor. Una nova butlla d’aquell papa fou necessària perquè amenaçant amb el rigor de les penes canòniques i civils subscrivissin els jansenistes la condemna de les cinc proposicions. A quatre bisbes que si resistiren el jutjaria un consell nomenat per Lluís XIV quan morí Alexandre VII. En nom dels dissidents Arnauld redactà un escrit pel que es deia que el papa atemptava contra la llibertat gal·la en jutjar als bisbes francesos. Amb tot, signaren, si bé per mera formula. El papa successor, Climent IX, sobreseia tot procés, en atenció a la submissió, acte que es coneix amb el nom de Pau clementina. Per aquest temps Arnauld va compondre amb col·laboració amb Nicole les obres La perpetuité de la foi de l'Eglise catholique sur l'Eucharistie, que va merèixer les felicitacions de Climen IX i Innocenci XI, i Renversement de la morale de Jésus-Christ par les calvinistes. Malgrat d’això l’autor no deixa de fer secretament propaganda de les idees jansenistes des de Port-Royal.

Quan va creure madur el fruit de la seva campanyafugí, per temor, a Holanda (1679), on va romandre fins a la seva mort. Durant aquest quinze anys d'activitat bel·licosa, escriví la seva Apologie du clergé et des catholiques d'Anglaterre contre le ministre Jurieu 1681, que conté contra aquell adalil protestant atacs que Jurieu contestà amb L'Esprit de M. Arnauld, una diatriba continuada. El 1883, va combatre al P. Malebranche amb el tractat Des vraies et des fausses idées i a Reflexions filosòfiques i teològiques (1685) fins que el segon es cansà de continuar donant espectacles de personalismes. En cinc llibres renovà des de 1690 els antics atacs contra els jesuïtes, amb el que seguí els que el jansenista Pontchâteau acabava de dirigir a les missions d'aquells pares. Al compondre el sisè llibre La calumnia el sorprengué la mort. El seu cor fou portat a Port-Royal. Nicolas Boileau-Despreaux, Jean Racine i Jean Santeuil li dedicaren epitafis.

Malgrat ser incansable i virulent com polemista i erudit, i subtil lògic com escriptor, no coneixia l'art de la persuasió i agradar. Els seus escrits, en nombre extraordinari, són poc llegits, a excepció, sobretot, de la seva Lògica i la seva Gramàtica general.

Obres més importants[modifica | modifica el codi]

  • Impiété de la moral des calvinistes?: (1675)
  • Apologie pour les catholiques: (1681)
  • Considérations sur les affaires de l'Eglise: (1683)
  • Difficultés a M. Steayert
  • Reflexions sur l'eloquence des prédicateurs
  • Nouvelles objections contre les Meditations de Descartes
  • Dissertation sur les miracles de l'ancienne loi
  • Les seves obres completes les reuní l'abat de Hautefage a Lausana (1775, 45 volums).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoine Arnauld