Awasim

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Al-Awasim fou la zona de frontera a Cilícia entre musulmans i bizantins. Les zones avançades eren anomenades al-Thughur i eren les autèntiques places fortes de frontera, mentre les més retirades eren anomenades al-Awasim, literalment les protectores (singular al-asima).

Després de la seva ràpida conquesta de Síria els àrabs no van continuar cap a territori bizantí i es van limitar a les conegudes sayfes o expedicions de saqueig, més enllà de l'Amanus (àrab al-Lukan) i de les muntanyes del Taure. Les places de frontera eren en aquest temps les que més tard foren anomenades al-Awasim, entre Antioquia i Manbidj; les places al-Thughur estaven en una zona de ningú que anava de les muntanyes al nord d'Antioquia fins a Tars; les ciutats d'aquesta zona havien estat buidades expressament per Heracli quan es va retirar de Síria i només van restar llocs de vigilància (masalih) amb tropes locals irregulars, els mardaïtes, que no se sap molt bé que eren però probablement eren grups de cristians locals reclutats per diners que tan aviat servien als àrabs (probablement els que aquestos anomenaven Djaradjima) com als bizantins, vigilant els masalih dels dos bàndols.

El nom de la regió despoblada fou batejada pels àrabs com al-dawahi (país de fora o exterior) o al-dawahi al-Rum (País de la frontera dels Romans). En dates desconegudes durant el califat omeia, els àrabs van començar a prendre posicions a la zona al nord d'Antioquia, amb els colls de muntanya i els punts estratègics. Els primers anys del califat d'Abd al-Malik ben Marwan (685–705) van coincidir amb la guerra civil (683-687), i els bizantins van aprofitar aquest temps (685 a 688) per fer correries a les fronteres i el 688 van ocupar Antioquia i donaren suport als mardaïtes a l'interior de Síria. Per tenir les mans lliures per aquest costat el califa va signar un tractat amb l'Imperi Bizantí (689), per deu anys, pel qual els mardaïtes no serien aniquilats i serien evacuats a territori grec pels bizantins. Aquest tractat va tenir l'efecte de desguarnir la frontera.

En aquest temps el districte d'al-dawahi al-Rum depenia del djund d'Homs, però sota Yazid II ben Abd al-Malik (720–724) en fou separat per formar un districte o djund separat amb capital a Kinnasrin. El 786 Harun al-Rashid, per protegir la frontera va separar del djund de Kinnasrin diverses places: Manbidj, Duluk, Raban, Kurus, Antioquia i Tizin, i les va reunir sota un govern anomenat al-Awasin segons al-Baladhuri perquè els musulmanes eren protegits per elles i elles protegien als seus defensors quan tornaven de fer expedicions i deixaven la frontera (thaghr), segons Ibn Shaddad perquè els habitants de les places de frontera (akl al-thughur) es protegien en elles quan el perill els amenaçava, i segons al-Kalkashandi perquè protegien el territori musulmà que estava al seu darrere (dunaha).

El 789 fou nomenat governador del districte l'abbàssida Abd al-Malik ibn Salih, amb seu a Manbidj i les places de la zona d'al-Thaghr o Thughur (la frontera) hi foren incloses i les dues denominacions van quedar incloses en la primera (Awasim). Les dues part van estar sota el mateix comandament i sovint també sota el mateix governador que el djund de Kinnasrin. En alguna ocasió apareix separat Thughur de la resta. Sobre les ciutats que en foren part no hi ha consens: al-Khurradabhbih hi inclou al-Djuma, Buka, Balis i Rusafat Hisham a més de Manbidj, Duluk, Raban, Kurus, Antioquia i Tizin; Ibn Hawkal hi afegeix Balis, Sandja, Samosata (Sumaysat) i Djisr Manbidj; Ibn Shaddad hi esmenta (a més de Manbidj, Duluk, Raban, Kurus, Antioquia i Tizin) Baghras, Darbasak, Artah, Kaysum, i Tall Kabnasin. Yakut encara hi afegeix més localitats. Al segle X la capital havia passat a Antioquia. Després de diverses lluites frontereres la regió fou conquerida per Nicèfor II Focas entre el 962 i el 965 a l'emir hamdànida d'Alep Sayf al-Dawla Ali ben Abul Haydja Abd Allah ben Hamdan. Des de llavors l'expressió va deixar de tenir un sentit administratiu i fou una denominació geogràfica.

La població estava molt barrejada amb cristians, àrabs (Kaysites i Kilabites), indis (els Saayabidja portats per Muawiya) i la tribu de pastors Zott (portats per Al-Walid I ben Abd al-Malik) i després armenis portats pels bizantins.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • M. Canard, Histoire de la dynastie des Hamdánides