Benito Manuel Agüero
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1626 Burgos |
| Mort | 19 març 1668 (41/42 anys) Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | pintor |
| Alumnes | Lorenzo de Soto |
Benito Manuel Agüero (Burgos, c. 1629 - Madrid, 1668) va ser un pintor barroc espanyol, seguidor de Velázquez i especialitzat en la pintura de paisatge.
Biografia[modifica]
Natural de la ciutat de Burgos, segons va declarar ell mateix en la informació per a l'ingrés com a seminarista en el Monestir de l'Escorial de Melchor Julián Mazo, fill de Juan Bautista Martínez del Mazo, encara que Antonio Palomino li tenia per madrileny, va ser deixeble d'Alonso Cano i va entrar com a aprenent al seu taller a l'octubre de 1639.[1]
Col·laborador i amic de Martínez del Mazo, pintor de cambra i gendre de Velázquez, gràcies a ell i al seu treball en l'Alcàsser de Madrid va poder entrar en contacte amb la pintura de Velázquez i dels mestres venecians de la centúria anterior, les influències són notables en la seva pintura, però també va conèixer les obres d'artistes com Claude Lorrain i Salvator Rosa, als quals deu la concepció dramàtica de les seves composicions. Es va especialitzar en la pintura de paisatges amb figures, sent molt lloats per Antonio Palomino, tot i que va abordar també, com semblava obligat, la pintura religiosa. A aquest gènere pertany l'única obra nominalment citada per Palomino juntament amb els molts paisatges dels palaus d'Aranjuez i del Buen Retiro: La Imposició de la casulla a Sant Ildefons, del Reial Monestir de Santa Isabel, destruïda el 1936 per un incendi provocat al començament de la Guerra Civil espanyola.[2]
Va morir a Madrid, on tenia la seva residència al carrer de Santa Polònia, el 19 de març de 1668, sent enterrat a la parròquia de Sant Sebastià,[3] el que portaria la data del seu naixement a 1624 si, com assegura Palomino, tenia en aquest moment quaranta-quatre anys, si bé el mateix pintor va declarar al desembre de 1665, al taxar la petita col·lecció de pintures de Nicolás del Castillo, que tenia trenta-sis anys si fa no fa, el que obligaria a retardar l'any de naixement a 1629.[4]
Sempre d'acord amb Palomino, era home de bon humor i de «dites molt agudes», de manera que el mateix rei Felip IV li agradava de sentir-lo.
Obres[modifica]
Totes les obres conservades pertanyen al gènere paisatgístic en el qual es va especialitzar i en el qual, segons Palomino, va proporcionar nombroses obres per a la decoració dels palaus del Buen Retir i d'Aranjuez on, segons l'inventari de 1701, penjaven trenta-tres paisatges de Mazo i Agüero al Saló o galeria del rei, majoritàriament amb escenes mitològiques. Alguns d'aquests paisatges, atribuïts a vegades a Mazo o al propi Velázquez, van passar al Museu Nacional del Prado (que conserva deu obres del pintor), sent restituïts a Agüero ja al segle xx.
Es tracta de paisatges amb figures en els quals es representen escenes mitològiques (Mercuri i Argos, Latona i els camperols i Paisatge amb una nimfa i un pastor, dipositat al Museu de Burgos) o extretes del cicle troià (Dido i Enees, Sortida de Enees de Cartago), i en els quals aprofita, a més de la lliçó fonamental de Lorrain i la tècnica de Velázquez, composicions de Rubens per les figures de mida reduïda.[2] El que importa en ells, amb tot, no són aquestes figures, completament secundàries, sinó l'ambient, que és el resultat de l'ordenació en l'espai de masses vegetals, runes, roques i muntanyes llunyanes i, sobretot, de la llum, contrastant ombres i clars amb un sentit dramàtic gairebé romàntic.
Al costat d'aquests paisatges imaginaris cal destacar les vistes dels Reials Llocs (Vista del Monestir de l'Escorial i Vista del Campillo, casa de camp dels monjos de l'Escorial, dipositats en el Monestir de San Lorenzo de l'Escorial), quadres de format apaïsat al destinar-se a sobreportes. En ells, amb el seu valor descriptiu i testimonial, tractant-se d'autèntiques vistes del natural animades per figures empetitides a causa de la visió panoràmica, sobresurt el tractament dels celatges clars que s'emboliquen amb tècnica de Velázquez la Serra de Guadarrama.
Referències[modifica]
- ↑ Aterido Fernández, 2002, p. 249.
- ↑ 2,0 2,1 Pérez Sánchez, 1992, p. 255.
- ↑ Fernández García, 1995, p. 133.
- ↑ Barrio Moya, 2009, p. 493-502.
Bibliografia[modifica]
- Aterido Fernández, Ángel. Corpus Alonso Cano: documentos y textos (en castellà). Madrid: Ministeri d'Educació Cultura i Esports, 2002. ISBN 9788436934946.
- Barrio Moya, José Luis. El platero palentino Melchor de Astudillo, tasador de las joyas y objetos de plata de doña Bernardina Hurtado y Valdivieso (1665) (en castellà), 2009.
- Boni, Filippo de. Biografia degli artisti ovvero dizionario della vita e delle opere dei pittori, degli scultori, degli intagliatori, dei tipografi e dei musici di ogni nazione che fiorirono da'tempi più remoti sino á nostri giorni (en italià). Venècia: Presso Andrea Santini e Figlio, 1852.
- Fernández García, Matías. Parroquia madrileña de San Sebastián. Algunos personajes de su archivo (en castellà), 1995. ISBN 84-87943-39-X.
- Michael, Bryan. Dictionary of Painters and Engravers, Biographical and Critical (en anglès). I A-K. York St. #4, Covent Garden, London: George Bell and Sons, 1886.
- Palomino, Antonio. El museo pictórico y escala óptica III. El parnaso español pintoresco laureado (en castellà). Madrid: Aguilar S.A. de Ediciones, 1988. ISBN 84-03-88005-7.
- Pérez Sánchez, Alfonso E. Pintura barroca en España 1600-1750 (en castellà). Madrid: Ediciones Cátedra, 1992. ISBN 84-376-0994-1.
- Urrea, Jesús. Pintores del reinado de Felipe IV (en castellà). Madrid: Museo del Prado, 1995. ISBN 84-606-2078-6.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Benito Manuel Agüero |
- Benito Manuel Agüero en el Museu del Prado. (castellà)