Capot

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El capot és l'equivalent militar de l'abric civil, amb què comparteix la majoria de característiques. Generalment arriba més avall dels genolls; pot ser recte o creuat; pot dur coll dret o, modernament, coll girat, o bé grans solapes; les mànigues poden ésser de puny simple o bé dur gires més o menys pronunciades; pot incloure butxaques, i també muscleres per a suport de les cingles; de roba gruixuda per definició, a més a més pot anar folrat.

Oficial i soldat russos en capot (vers 1812). Observeu la gorra de plat de l'oficial i el xacó kíver del soldat

El català capot equival a l'espanyol capote; al francès capote i manteau; a l'italià cappotto; al portuguès capote; al romanès mantă; a l'anglès greatcoat; a l'alemany Mantel; al rus шинель (xinel); etc., etc.

El capot de tipus modern és creació de l'exèrcit rus, que ja en feia servir a finals del segle XVIII. D'ací fou imitat per Àustria i Prússia, i també per França, que l'adoptà el 1805. Fou, en bona mesura, l'influx francès que popularitzà el capot entre molts altres exèrcits europeus com a peça d'abrigar per a hivern. Des de llavors ha evolucionat poc, tipològicament: disseny del coll; tipus de punys; presència o absència de xarreteres; presència o absència de vius de color...

A mitjans segle XIX el capot ja formava part habitual de l'uniforme de campanya de força exèrcits, amb tot de peculiaritats d'ús. En alguns, com el rus, el prussià i l'austríac, només s'usava a l'hivern; però els soldats russos el duien sempre a sobre, entre l'equipament, en previsió de canvis sobtats de temperatura; en el darrer quart del segle XIX el duien plegat i travessat sobre el pit, en bandolera. A la resta d'Europa, la manera d'usar el capot es veié mediatitzada per certs usos francesos.

En efecte, a l'Europa Occidental l'exèrcit francès fou el més fidel al capot, fins al punt de convertir-lo en la peça superior de l'uniforme de campanya, preferentment a la guerrera, la qual es reservava per a caserna i passeig. També era característic de l'exèrcit francès de dur recollits els llargs faldons del capot, de cara a facilitar la marxa. Les peculiaritats franceses quant a l'ús del capot no acabaven ací: el 1855 una ordre de Napoleó III confirmava per escrit el que ja era tradicional: el capot es duria en campanya per a tota estació, fins i tot a l'estiu; sempre amb els faldons recollits, fins i tot a l'hivern; i sempre directament sobre la camisa, sense guerrera, per més glaçor que fes. Aquests principis restaren vigents fins a la Segona Guerra Mundial (inclosa). En la pràctica, naturalment, això no era respectat sempre al front: durant la Primera Guerra Mundial, per exemple, molts soldats es col·locaven la guerrera sota el capot a l'hivern, i usaven només guerrera a l'estiu, tot desestimant el capot.

Uniforme francès de 1914, el capot amb els faldons recollits

Molts exèrcits imitaren part dels usos francesos quant al capot: alguns (com l'austríac, el belga i el napolità, i com l'espanyol en el darrer quart del segle XIX), el costum de dur els faldons recollits; d'altres (com el belga i, en certs períodes, l'italià i l'espanyol). el principi de dur sempre el capot en campanya, independentment de l'estació de l'any, si bé generalment amb el bon sentit de posar-se'l sobre la guerrera a l'hivern, i directament sobre la camisa a l'estiu.

El capot era i és característic de l'uniforme hivernal en el cas de països d'hiverns crus; per exemple, a Rússia i, després, a l'URSS. Força exèrcits, però, han substituït el capot per la parca, duta sobre la guerrera-caçadora d'entretemps, o bé per una versió hivernal de la guerrera-caçadora que incorpora folre polar separable i és, doncs, equiparale a la parca.

Gambeto[modifica | modifica el codi]

El gambeto, usat antigament a Catalunya, era un abric llarg fins a mitja cama, sense valona i amb mànigues reals o simulades, que duien els homes a l'hivern els dies de festa i que encara és usat en certs balls i en certes cerimònies oficials arcaiques;[1] es va adoptar per complementar la vestimenta d'algunes tropes lleugeres.[2]

Per exemple, el Ball del Gambeto, que és una dansa que encara se celebra a Ridaura (Garrotxa); la ballen els homes amb el copalta en la mà i el gambeto posat, i les dones amb caputxa blanca i vestit de seda.[3] Es ballava per la festa del Roser; la tonada era semblant al ball dels pabordes de Sant Joan de les Abadesses; la primera part tenia un caràcter cortesà.[1] Una altra, és el Ball del ciri, propi de la plana de Vic, les Guilleries i el Moianès, i ha perdurat, sobretot, a Castellterçol; els balladors porten gambeto i un barret de copa.[4]

L'etimologia és incerta i el terme podria relacionar-se amb el francès gamache o amb el nom antic capmall, i potser també amb cambuix; el radical podria ésser d'origen cèltic.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «gambeto». l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 8 d'agost de 2010].
  2. «gambeto». Diccionario de la RAE. Real Academia Española. [Consulta: 8 d'agost de 2010].
  3. 3,0 3,1 «gambeto». Diccionari català-valencià-balear. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 8 d'agost de 2010].
  4. «Ball del ciri». l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 8 d'agost de 2010].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bernard, Gilles; Lachaux, Gérard. L'uniforme du poilu. Paris: Regi'arm, 2005. (Gazette des uniformes. Hors-série; 19)
  • Kannik, Preben. Uniformes militares en color de todo el mundo. Madrid: San Martín, 1969.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]