Ciliat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Ciliats
Ciliats en l'obra Kunstformen der Natur (Art de la Natura) de l'Ernst Haeckel, 1904
Ciliats en l'obra Kunstformen der Natur (Art de la Natura) de l'Ernst Haeckel, 1904
Classificació científica
Domini: Eukaryota
Regne: Chromalveolata
Clade: Alveolata
Fílum: Ciliophora
Doflein, 1901 emend.
Classes i subclasses

Els ciliats o ciliòfors (Ciliata o Ciliophora) constitueixen un fílum del regne dels cromalveolats o dels protistos, segons es classifiqui. Els ciliats són un dels grups més importants d'eucariotes unicel·lulars, presents en quasi tots els llocs en els que hi ha aigua: llacs, bassals, oceans i al sòl. Poden ser mòbils o sèssils i la majoria s'alimenta d'organismes petits (bacteris, o algues unicel·lulars) o de detritus, mentre que molts altres són ectosimbionts o endosimbionts, i alguns són paràsits obligats o oportunistes. Tendeixen a ser protozous grans, alguns assoleixen fins als 2 mil·límetres de longitud, i tenen una estructura complexa i organitzada. El nom científic dels ciliats és: Paramoecium.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Són formes unicel·lulars, relativament grosses, amb una estructura interna complexa, que fa pensar més en l'anatomia d'un petit animal, cosa que no són, que en una cèl·lula. Hi ha tres característiques que els defineixen:

  • La seva superfície apareix coberta de cilis alineats regularment, amb els que es mouen de forma activa i veloç.
  • Tenen dos nuclis, el macronucli i el micronucli, aquest últim reservat per a la reproducció sexual, que realitzen esporàdicament.
  • La majoria duu a terme la fagocitosi mitjançant la qual, s'alimenten a través d'una zona especialitzada, enfonsada, anomenada citostoma, és dir, boca cel·lular.

La majoria dels ciliats també tenen una o més vaquoles contràctils prominents que recullen i expulsen l'aigua de la cèl·lula per mantenir la pressió osmòtica i una certa funció per mantenir l'equilibri iònic. Aquests tenen sovint forma d'estrella de la que en surten els conductes radials.

Altres components distintius són els alvèols, petites vesícules adherides interiorment a la membrana cel·lular que mantenen la forma de la cèl·lula, que varia des de flexible i contràctil a rígida. Generalment també estan presents els mitocondris i els nombrosos extrusomes.

Cilis[modifica | modifica el codi]

Stylonychia mostrant els cilis que cobreixen només un costat del seu cos

Els cilis es presenten en files longitudinals que recobreixen tota la cèl·lula, encara que en alguns grups només s'observen cilis en una regió limitada del cos cel·lular, al voltant del citosoma. En alguns casos els cilis apareixen agrupats en metxes anomenades cirris. Són utilitzats per una gran varietat de funcions entre les quals es troben el moviment, arrossegar, adherència, alimentació i sensació. El moviment dels cilis està coordinat amb precisió, i la impressió que produeixen recorden les ones del vent en un camp de blat.

El sistema infraciliar és una organització única dels ciliats implicada en la coordinació dels cilis. Inclou els cossos basals o cinetosomes i diverses fibril·les i microtúbuls denominats cinetodesmes. Els cilis, normalment s'organitzen en monocinèties o dicinèties, que inclouen respectivament un o dos cinetosomes, cada un suportant un cili. Aquests generalment s'organitzen en files, denominades cinèties que corren des de la part anterior a la posterior de la cèl·lula. Altres s'organitzen en policinèti3s, grups de diversos cilis junt amb les seves estructures associades. S'utilitzen per a la classificació dels diferents grups.

Citostoma i alimentació[modifica | modifica el codi]

Stentor roeseli

S'alimenten fagocitant partícules, cosa que realitzen quasi sempre des del fons d'una cavitat anomenada citostoma, situada quasi sempre en una depressió anomenada vestíbul, que apareix coberta de cilis especialitzats. Normalment inclouen una sèrie de membraneles a l'esquerra de la boca i una membrana paroral a la dreta, que sorgeixen de policinèties. Alguns ciliats tenen el citostoma poc diferenciat, o n'estan mancats, fagocitant en tot cas només per una part determinada de la seva superfície. En el grup dels suctors la fagocitosi es realitza pels extrems de múltiples tentacles.

L'eliminació dels residus no digerits en les vaquoles digestives es realitza per exocitosi, amb freqüència també a través d'una regió especialitzada, anomenada en aquest cas citoproct, que literalment es tradueix com a «anus cel·lular».

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Cada cèl·lula duu normalment un micronucli diploide i un macronucli poliploide. Els macronuclis no es divideixen mai sinó que es diferencien a partir de la divisió del micronucli, que pot ocórrer en qualsevol moment del cicle cel·lular. La forma habitual de multiplicar-se és per reproducció asexual, que realitzen per mitosi seguida de bipartició.

El macronucli és generat a partir del micronucli en un procés d'amplificació i edició del genoma. La divisió del macronucli es produeix per amitosi mentre que el mecanisme de segregació dels cromosomess és desconegut. Aquest mecanisme no és de cap manera perfecte, ja que després d'unes 200 generacions la cèl·lula mostra signes d'envelliment. Periòdicament, el macronucli s'ha de regenerar a partir del micronucli. En la majoria dels casos això transcorre ocorre durant la reproducció sexual.

La reproducció sexual, quan existeix, es produeix per conjugació, fusionant-se dues cèl·lules després que els seus micronuclis, originalment, diploides s'hagin reduït per mitjà de meiosi a dos nuclis haploides, anomenats gamètics. Cada cèl·lula contribueix amb l'altra donant-li un dels dos nuclis gamètics, que es fusionen amb el resident, formant-se així en cada una de las dues cèl·lules un nucli zigòtic, diploide.

Mode de vida[modifica | modifica el codi]

Estan representats en tota classe d'hàbitats aquàtics, però són habitants sobretot de les aigües dolces i dels sòls, amb algun grup notable però aïllat de formes marines. Molts suporten bé la contaminació i prosperen en els col·lectors i plantes de tractament d'aigües residuals. S'alimenten fagocitant partícules orgàniques i sobretot bacteris i altres microorganismes, a vegades quasi tan grossos com ells mateixos. Existeixen també formes paràsites i alguns aprofiten la fotosíntesi d'algues capturades, com ocorre amb el Paramecium viride, que manté les algues verdes unicel·lulars en el seu interior durant molt de temps abans de digerir-les.

Cert nombre de ciliats, com els del gènere Vorticella, presenten un hàbit sèssil, romanent fixats al substrat mentre el moviment dels seus cilis fa circular l'aigua cap al seu citostoma.

Organismes model[modifica | modifica el codi]

Diversos ciliats són importants en la investigació de diversos problemes biològics, i són cultivats i distribuïts regularment per al seu ús pels laboratoris. Destaquen diverses espècies de Tetrahymena, com la T. pyriformis o la T. thermophila.

Relacions filogenètiques[modifica | modifica el codi]

Un trofozoito de Balantidium coli

Els ciliats es troben cinclosos entre els alveolats, al costat del clade dels dinoflagel·lats i els apicomplexes.

No tenen parentesc específic amb els opalinins, tot i que aquestes formes unicel·lulars s'hi assemblen superficialment pel seu recobriment de flagels curts.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ciliat