Desastre de Heysel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El desastre de Heysel és el conjunt de successos succeïts el 29 de maig de 1985 a l'Estadi de Heysel de Brussel·les, a Bèlgica, en què van morir 39 aficionats (32 d'italians seguidors de la Juventus FC, dos de belgues, dos de francesos i un de britànic) a causa d'una allau d'aficionats abans de l'inici de la final de la Copa d'Europa de futbol entre el Liverpool FC i la Juventus FC.

Els successos també van provocar uns 600 ferits.

Prolegòmens[modifica | modifica el codi]

El maig de 1985 el Liverpool era l'equip més fort d'Europa: de les últimes vuit edicions de la Copa d'Europa, n'havia guanyat quatre i estava classificat també per a la final d'aquell mateix any, on defensarien el títol aconseguit l'any anterior en derrotar la Roma. El seu rival a la final de 1985 també seria un equip italià: la Juventus de Torí, campiona vigent de la Recopa d'Europa i de la Supercopa (després de derrotar, casualment, el mateix Liverpool). L'equip torinès comptava amb gran part dels membres de la selecció italiana campiona del món el 1982 i, a més, tenia d'altres jugadors de primer nivell mundial, com el polonès Zbigniew Boniek o el francès Michel Platini, guanyador de la Pilota d'Or tres anys consecutius (1983, 1984 i 1985).

Malgrat que oficialment era l'estadi nacional de Bèlgica, l'estadi de Heysel es trobava en molt mal estat quan acollí la final de la Copa d'Europa el 1985: feia anys que no rebia un manteniment adequat, estava envellit i en algunes zones s'hi apreciava un clar deteriorament. Per exemple, la paret exterior estava feta amb blocs de formigó, i es van veure imatges d'aficionats intentant fer-hi forats per entrar a l'estadi.[1] Posteriorment, tant els seguidors com els jugadors del Liverpool manifestaren la seva sorpresa per les desastroses condicions en què es trobava Heysel, tot i que els seguidors de l'Arsenal (que hi havia jugat la final de la Recopa d'Europa cinc anys abans) ja els havien avisat que l'estadi "semblava un abocador". També estaven sorpresos que, estant disponibles d'altres estadis com el Camp Nou o el Santiago Bernabéu, la UEFA hagués decidit de celebrar la final de la Copa d'Europa a Heysel; de fet, Peter Robinson (executiu en cap del Liverpool en aquella època) demanà a la UEFA que es reubiqués la final, al·legant que Heysel no estava en condicions de rebre una final europea, i encara menys una final que enfrontaria dos dels millors clubs del continent. Tanmateix, la UEFA rebutjà aquesta petició.[2]

El dia de la final l'estadi estava ple de gom a gom, amb 25.000 seguidors d'ambdós equips i un total de 58.000 espectadors a les graderies. Les localitats de darrere de les porteries estaven dividides en tres seccions: O, N i M per als seguidors de la Juventus, i a l'altra banda de l'estadi, seccions X i Y per als del Liverpool. Al costat de la secció X hi havia la Z, destinada a seguidors belgues neutrals; tots dos clubs s'oposaren a la creació d'aquesta zona teòricament neutral,[3] perquè consideraven que podria produir-s'hi una mescla perillosa de seguidors d'ambdós equips si compraven les entrades a agències de viatges o a la revenda.

En aquells anys hi havia a Brussel·les (i a tot Bèlgica) una gran quantitat d'immigrants italians, molts dels quals compraren entrades del sector Z.[4] A més, diverses agències de viatges van vendre entrades d'aquest sector a seguidors de la Juventus; un petit percentatge de les entrades d'aquesta zona acabà en mans de seguidors anglesos.

Enfrontaments[modifica | modifica el codi]

Seccions de l'estadi de Heysel

Aproximadament a les 7 de la tarda, hora local (una hora abans de l'inici del partit), començaren els enfrontaments.[5] Els seguidors dels dos equips a les seccions X i Z eren a pocs metres de distància; de fet, només els separaven unes xarxes metàl·liques.[6] Degut a les ruïnoses condicions de l'estadi, els seguidors dels dos equips van poder arrencar trossos de ciment de les graderies per llançar-los a l'altra banda de la línia divisòria.

A mesura que s'acostava l'hora d'inici del partit, el llançament d'objectes s'intensificà. Un grup de seguidors del Liverpool avançà cap a la frontera entre les seccions X i Z (a prop del banderí de córner); els seguidors de la Juventus intentaren escapar de l'atac pujant al mur de contenció. Molts ho aconseguiren i arribaren a la pista atlètica, però la paret no va poder resistir l'empenta de la gran massa de "tifosi" italians i s'esfondrà. En aquest moment es produïren la majoria de les morts (per esclafament o asfíxia);[6][7] en total hi hagué 39 víctimes mortals i més de 600 ferits. Els cossos eren transportats sobre restes de les tanques i acumulats a l'exterior de l'estadi, coberts amb pancartes futbolístiques.

Com a resposta a l'atac, els seguidors de la Juventus que ocupaven les seccions O, N i M es revoltaren i intentaren avançar cap a l'altra punta de l'estadi per agredir els seguidors anglesos, però la policia els frenà. Durant dues hores, els seguidors italians s'enfrontaren amb la policia llançant pedres, ampolles i d'altres objectes. Per televisió es va veure un d'aquests seguidors amb una pistola,[8] que després es comprovà que era de fogueig. Quan començà el partit, la policia encara estava intentant controlar els seguidors italians, i durant tot el partit es va mantenir una forta presència policial al terreny de joc (amb més de 2.000 efectius) per controlar les graderies.

Abans de la final es disputà un partit entre jugadors juvenils belgues, vestits amb conjunts molt semblants als dels finalistes. A la primera part l'equip vermell guanyava per 3 a 0, resultat que provocà l'entusiasme dels seguidors anglesos, que actuaven com si la final ja hagués començat. Quan l'equip blanc marcà a la segona part (cap a les 19:10), ja s'havien començat a produir els primers enfrontaments entre els seguidors. El partit es va suspendre quan encara faltaven uns minuts per a la seva conclusió i els jugadors dels dos equips van haver de ser evacuats.[9]

El partit[modifica | modifica el codi]

Malgrat la gravetat dels esdeveniments, es considerà que suspendre la final provocaria encara més incidents i, per tant, el partit es va disputar després que els capitans dels dos equips —Gaetano Scirea per part de la Juventus, i Phil Neal pel que fa al Liverpool— s'adrecessin als seus respectius seguidors per demanar-los calma. Els jugadors posaren la pilota en moviment a les 21:40, amb gairebé una hora i mitja de retard sobre l'hora prevista d'inici.

En el minut 11 de la segona part, l'àrbitre suís André Daina castigà com a penal una falta de Gary Gillespie sobre Boniek. Michel Platini transformà el llançament i marcà l'únic gol del partit. Així, la Juventus es convertí en el primer equip que guanyava almenys una vegada totes les competicions organitzades per la UEFA.

Acabada la final, alguns jugadors de la Juventus celebraren la victòria al centre i al voltant del terreny de joc. Gianpiero Boniperti (antic president de la Juventus) afirmà a la seva biografia que ordenà "tancar els vestidors i no deixar que hi hagués filtracions d'informació" per por de possibles atacs contra els jugadors de l'equip italià;[10] el davanter Paolo Rossi ha fet posteriorment declaracions similars.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Oficialment els seguidors del Liverpool van ser considerats els únics culpables de la tragèdia. Gunther Schneider (observador de la UEFA) afirmà: "Tota la culpa és dels anglesos, no en tenim cap dubte". La UEFA (com a organitzadora de l'acte), els propietaris de l'estadi de Heysel i la policia belga van ser també objecte d'investigacions.

Després de 18 mesos de treballs es publicà l'informe final de la jutgessa belga Marina Coppieters: la seva conclusió és que no tota la culpa era dels anglesos, sinó que la policia i les autoritats també n'eren en part responsables. El contingut de l'informe va incriminar alguns oficials belgues, com ara el capità de policia Johan Mathieu, que estava encarregat de la seguretat el 29 de maig de 1985 (el dia de la final) i fou acusat d'homicidi involuntari.

El 31 de maig, la primera ministressa britànica Margaret Thatcher va pressionar la FA (l'associació anglesa de futbol) perquè retirés els clubs anglesos de les competicions europees[11] i dos dies després la UEFA n'expulsà els equips anglesos durant "un període de temps indefinit". El 6 de juny la FIFA va estendre la prohibició a escala mundial, però una setmana després es modificà per permetre els partits amistosos; la prohibició, però, no afectà la selecció anglesa de futbol. Al final els equips anglesos foren castigats amb cinc anys sense participar a les competicions europees. El Liverpool va rebre un càstig addicional de dos anys més, dels quals finalment només n'hagué de complir un. A més, la UEFA obligà la Juventus a disputar els seus dos pròxims partits europeus a porta tancada, i també decidí que no es tornessin a organitzar finals continentals a Bèlgica en un període de deu anys.

La policia britànica dugué a terme una minuciosa investigació per portar a la justícia els culpables. S'analitzaren fotografies i 17 minuts d'imatges. Es realitzà un programa televisiu especial d'una hora amb imatges de l'assalt i la premsa britànica també va publicar fotografies dels enfrontaments.

En total hi hagué 27 detencions per homicidi, l'únic càrrec extraditable que es podia aplicar als esdeveniments de Heysel. La majoria dels acusats tenia antecedents i havia hagut de fer front a acusacions d'actes violents relacionats amb el futbol. El 1989, després d'un judici que durà cinc mesos, 14 seguidors del Liverpool van ser condemnats a tres anys de presó per homicidi involuntari.[12]

Abans del partit entre el Liverpool i l'Arsenal (el 18 d'agost de 1985) se celebrà un funeral especial en memòria de les víctimes del desastre, però segons The Sydney Morning Herald els càntics el van tapar.[13]

L'estadi es continuà utilitzant per a proves atlètiques en els anys successius, però no s'hi van jugar més partits de futbol fins al 1990, en què es disputà el partit d'anada dels quarts de final de la Copa d'Europa entre el KV Mechelen i el Milan perquè l'estadi del club flamenc (Achter de Kazerne) era massa petit; el match acabà amb empat a zero. El 1994 l'estadi va rebre una àmplia renovació i, rebatejat com a "Estadi Rei Balduí", fou inaugurat el 23 d'agost de 1995 amb un partit amistós entre Bèlgica i Alemanya (amb victòria visitant, 1-2); el 8 de maig de 1996 —passat el temps de la sanció imposada per la UEFA— tornà a acollir una final europea, la de la Recopa d'Europa, en què el París Saint-Germain derrotà per 1 a 0 el Rapid de Viena.

Víctimes[modifica | modifica el codi]

Les 39 víctimes eren 32 italians (2 d'ells, menors d'edat), quatre belgues, dos francesos i un nord-irlandès.[14][15]


Nom Edat
Rocco Acerra 29
Bruno Balli 50
Alfons Bos 35
Giancarlo Bruschera 21
Andrea Casula 11
Giovanni Casula 44
Nino Cerullo 24
Willy Chielens 41
Giuseppina Conti 17
Dirk Daenecky 38
Dionisio Fabbro 51
Jacques François 45
Eugenio Gagliano 35
Francesco Galli 24
Giancarlo Gonnelli 20
Alberto Guarini 21
Giovacchino Landini 50
Roberto Lorentini 31
Barbara Lusci 58
Franco Martelli 22
Loris Messore 28
Gianni Mastroiaco 20
Sergio Bastino Mazzino 38
Luciano Rocco Papaluca 38
Luigi Pidone 31
Benito Pistolato 50
Patrick Radcliffe 38
Antonio Ragnanese 49
Claude Robert  ?
Mario Ronchi 43
Domenico Russo 28
Tarcisio Salvi 49
Gianfranco Sarto 47
Amedeo Giuseppe Spolaore 55
Mario Spanu 41
Tarcisio Venturin 23
Jean Michel Walla 32
Claudio Zavaroni 28

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Evans, Tony. «Our day of shame». The Times [London], 5 abril 2005 [Consulta: 24 maig 2006].
  2. «LFC Story 1985». Liverpool Official Website. [Consulta: 24 maig 2006].
  3. ; Dart, Tom «Night of mayhem in Brussels that will never be forgotten». The Times [London], 19 març 2005 [Consulta: 24 maig 2006].
  4. Kelso, Paul. «Liverpool still torn over night that shamed their name». The Guardian [London], 2 abril 2005 [Consulta: 24 maig 2006].
  5. «The Heysel disaster». BBC News, 29 maig 2000 [Consulta: 16 juny 2014].
  6. 6,0 6,1 Hussey, Andrew. «Lost lives that saved a sport». The Guardian [London], 3 abril 2005 [Consulta: 16 juny 2014].
  7. «1985: Fans die in Heysel rioting». BBC News, 29 maig 1985 [Consulta: 24 maig 2006].
  8. Dohren, Derek. «The tragedy that dare not speak its name». The Observer [London], 28 abril 2002 [Consulta: 24 maig 2006].
  9. Geschiedenis 24 - Heizeldrama
  10. Fabio Chisari, "The Cursed Cup": Italian responses to the 1985 Heysel disaster in: Soccer and Disaster – International Perspectives (P. Darby, M. Johnes, and G. Mellor eds.) p. 91Darby, Paul; Johnes, Martin; Mellor, Gavin Routledge publ.. Routledge, 2005. ISBN 978-0-7146-8289-1 [Consulta: 18 febrer 2008]. 
  11. «Thatcher set to demand FA ban on games in Europe». The Guardian [Londres] [Consulta: 27 maig 2006].
  12. Jackson, Jamie. «The witnesses». The Observer [London], 3 abril 2005 [Consulta: 27 maig 2006].
  13. «Liverpool fans mar service for riot victims». The Sydney Morning Herald, 19 agost 1985 [Consulta: 31 juliol 2013].
  14. «Heysel stadium disaster film is planned». BBC News, 17 maig 2011.
  15. The 39 victims who died at Heysel Stadium -liverpooldailypost.co.uk
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Desastre de Heysel



Coord.: 50° 53′ 42″ N, 4° 20′ 02″ E / 50.895°N,4.3338888888889°E / 50.895; 4.3338888888889