Escola napolitana d'òpera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'Escola napolitana fou un grup de compositors del segle XVIII nascuts o actius al regne de Nàpols, dedicats majoritàriament a l'òpera i a l'oratori i caracteritzats pel fet d'haver creat un estil que acabà essent general en l'òpera italiana d'aquell segle.[1]

Alessandro Scarlatti, considerat el creador de l'escola d'òpera napolitana

Els iniciadors foren Francesco Provenzale i Alessandro Scarlatti, que introduïren diverses convencions, com l'obertura en tres temps, l'ària da capo, etc., que configuraren l'opera seria. Dins l'escola napolitana, es considera un segon corrent l'òpera bufa, nascuda de l'intermezzo, amb unes característiques que van prevaler fins ben entrat el segle XIX. La majoria dels autors de l'escola conrearen ambdós gèneres.

La tradició musical de Nàpols es palesà en els quatre conservatoris que tingué la ciutat al segle XVIII, i en el Teatro San Carlo, fundat el 1737 (refet diverses vegades als segles XIX i XX), principal plataforma de l'escola napolitana de música.

Conservatoris[modifica | modifica el codi]

Per comprendre l'origen dels conservatoris de Nàpols és necessari conèixer el panorama polític i social d'aquesta ciutat a finals del segle XVI. Per aquest període, la conjunció de diversos factors econòmics i socials, com les escasses collites, les pestes, les erupcions volcàniques i les constants guerres, van provocar una situació de pobresa absoluta. Gran part de la població napolitana era pobre i molts nens deambulaven pels carrers, orfes i abandonats. Per alleujar la greu situació social van ser creats per privats i per organitzacions eclesiàstiques quatre instituts de caritat. Aquests instituts brindaven allotjament i menjar a la desgraciada població infantil i s'ocupaven d'oferir-los una instrucció, ensenyant-los inicialment l'ofici d'artesans. Durant aquest primer període, els nombrosos clients dels instituts no desenvolupaven cap activitat musical.

La música fa la seva aparició quan va ser necessari el cant i la instrumentació per a sostenir i donar rellevància a les funcions religioses practicades a l'interior dels instituts. Les capelles albergaven a tot l'alumnat que formant cors i grups orquestrals celebraven les misses i s'iniciaven en la pràctica musical. Amb el pas del temps, cada vegada més a l'interior d'aquestes institucions, la instrucció musical va passar a ocupar el primer pla i es va començar a projectar a nivell acadèmic i professional.

Els mestres de música eren eclesiàstics o laics i eren dependents d'un principal, el mestre de capella, especialitzat en cant, composició i harmonia. Existien a més les classes d'arpa, trompa, violí i clavicèmbal. Als primitius alumnes, els orfes dels carrers napolitans, se sumen, a mesura que les institucions van adquirint fama i prestigi i es transformen en veritables escoles musicals, els alumnes de la ciutat que no eren de categoria pobre i els que vénen de fora. Aquests dos grups pagaran una anualitat en tres pagaments, bastant elevada i es diran alumnes convittori o educandi.

Les quatre institucions que van sorgir al segle XVI van ser: Santa Maria di Loreto, Sant Onofrio a Capuana, la Pietà dei Turchini i I Poveri di Gesù Cristo. A mitjans del segle XVII. aquests quatre orfenats s'havien transformat en les més prestigioses escoles de música de l'època, intencionades a conservar, transmetre i perfeccionar la tradició musical. Del verb conservar neix per primera vegada la denominació de conservatori, terme que s'utilitza fins als nostres dies.[2]

De Venècia a Nàpols[modifica | modifica el codi]

Gradualment, Venècia, on els compositors havien estat més o menys fidels a l'auster estil de Monteverdi, va cedir la supremacia a Nàpols, que era la major ciutat d'Itàlia a principis del segle XVIII, amb 300.000 habitants, i, conseqüentment, la ciutat amb més exigència de diversions.[3] Reis, nobles i prínceps feien de Nàpols la ciutat destinada a assumir la direcció musical d'Itàlia. L'escola napolitana es va posar aviat al capdavant del gènere.

El desenvolupament de l'òpera a Nàpols comença en les últimes dècades del segle XVI. El fundador de l'escola napolitana va ser Francesco Provenzale, autor de nombroses òperes la majoria de les quals s'han perdut. Va ser un compositor auster que es va distingir com a mestre en un dels conservatoris de Nàpols, on va formar diversos músics notables. A aquesta mateixa època inicial de l'òpera napolitana pertany Alessandro Stradella, compositor i cantant de vida aventurera, molt celebrat en el seu temps a causa de la qualitat de la seva inspiració melòdica i la rara intensitat d'expressió que ofereix la seva música. D'aquest autor són particularment notables els seus oratoris, amb una clara influència de Giacomo Carissimi, de l'escola romana.[4]

En els últims anys del segle XVII i primers del XVIII, el més alt representant de l'Escola napolitana i un dels músics més importants de tot aquell període, va ser Alessandro Scarlatti. Nascut a Palerm (Sicília), va estudiar probablement amb Carissimi i Provenzale i, després d'haver estrenat les seves primeres òperes a Roma i de viatjar per diverses ciutats d'Itàlia, va acabar per establir-se a Nàpols, on va romandre fins a la seva mort. Alessandro Scarlatti, pare de Domenico Scarlatti, el cèlebre clavecinista, és un dels compositors més fecunds que han existit. Va escriure més de 100 òperes, uns 20 oratoris, més de 400 cantates, 200 misses, motets i nombroses composicions instrumentals. Aquest gran músic representa el període de transició entre l'antic i el nou estil de l'òpera, que destaca per el culte exagerat del bel canto. Entre les seves millors òperes es compten: La Rosaura, Il Tigrane i Laodicea e Berenice. Entre les virtuts de la seva música cal destacar l'espontaneïtat melòdica, l'elegància de l'escriptura, la inspiració abundant i fàcil. A Scarlatti, se li deu, a més, el perfeccionament de la forma de l'Aria da capo i el dels recitatius com també l'haver imposat la forma d'Obertura italiana (Allegro-Lent-Allegro), la qual també sol denominar-se obertura scarlattiana. Va crear, finalment, noves combinacions instrumentals i va preferir el recitatiu acompanyat (amb l'orquestra) al recitativo secco dels florentins. La fama d'Alessandro Scarlatti es va estendre per tot Europa i la seva influència ha ser gran sobre els compositors que el van succeir.[4]

Després d'aquest autor, l'òpera napolitana entra en un període d'intens desenvolupament durant tota la resta del segle XVIII. Lamentablement, l'òpera seriosa acaba, per als napolitans, per convertir-se en una mena de concert vocal constituït gairebé exclusivament per una interminable sèrie d'àries a una o dues veus. El públic s'interessa poc per l'argument dels drames i concentra tota la seva atenció en el cantant i en els diferents tipus de solos vocals que aquest interpreta, en general, de la manera més capritxosa. En aquestes òperes el cor perd tota la seva importància: si de cas intervé, és amb l'únic propòsit de permetre al cantant que descansi momentàniament. Aquesta degeneració va donar origen a nombroses crítiques, com la que va fer, entre altres, Benedetto Marcello en la seva cèlebre obra Il Teatro alla moda, en què satiritza agudament totes els costums teatrals de la seva època.[4]

La producció musical de l'època presenta grans desigualtats, el que en gran part es deu al gust decadent del públic i a la pressa amb què tots aquells músics havien de escriure les seves obres per a satisfer les exigències cada vegada més imperioses de cantants i empresaris. Contra aquest estat de coses reaccionarà Gluck a la segona meitat del segle XVIII.[4]

Novetats en l'estil[modifica | modifica el codi]

Les diferències respecte a la veneciana eren lleugeres, el recitativo accompagnato (recitatiu amb acompanyament orquestral) es va posar de moda, l'aria da capo es va anar fent més flexible, l'òpera seriosa es va desposseir d'alguns dels seus amaneraments tot i que encara tendia a exagerar l'expressió emocional, el mèrit especial de l'estil italià meridional va ser el seu lligam amb la commedia dell'arte, que va aportar un esforç cap al realisme i la introspecció psicològica, de manera que les figures estereotipades resultaven més humanes i aportaven més encant sensual cap a la melodia i el color tonal. I en aquest sentit, es va produir una literatura musical summament brillant, més típica de l'estil barroc, portentosament dinàmica i de gran varietat en combinacions de colors, amb la negació més neta de la polifonia medieval i la consolidació de la melodia condicionada a l'harmonia.[5]

A Nàpols s'abandonen els darrers escrúpols dramàtics d'ideals ètics, nobles i de profunds sentiments que formaven fins llavors la base de l'espectacle. L'objectiu ara és una òpera melodiosa que doni el cantant innombrables possibilitats de lluïment, i a l'autor àmplia llibertat cap al que el poble demana, de manera que aconsegueix així especial èxit l'òpera bufa.

Hi va haver en tota Itàlia un floriment extraordinari d'autors d'òperes. Encara que de valor musical innegable, s'havien apartat molt dels ideals dels creadors de les òperes. Els estrangers anaven a aprendre l'òpera italiana, i els operadors s'afanyaven per satisfer al públic, que buscaven escoltar la música fàcil, plena de refilets i adorns feta per a un "teatre a la moda". L'òpera, doncs, havia començat a Itàlia, i hi estava triomfant.[6]

La importància de Scarlatti està en que va oferir una síntesi de tots els progressos realitzats en el segle XVII, i que s'assentessin els fonaments de l'art clàssic de finals del segle XVIII. A partir de Scarlatti, Nàpols arriba a ser factor essencial en la música europea: a Nàpols es dirigeixen a la recerca d'ensenyament, de fama i de diners, tots els joves compositors d'Europa. Entre ells: Händel, Gluck. És el començament del gran cosmopolitisme patrocinat per l'òpera.[6]

Sensualitat, enginy i comèdia van fer de l'opera buffa napolitana un model que va perdurar fins Mozart, Rossini i Donizetti. Així, La serva padrona de Giovanni Battista Pergolesi, amb una acció de quaranta minuts de durada, amb només dos cantants i un criat mut i set números musicals amb recitativo secco, però amb els personatges dibuixats i desenvolupats amb un enginy nou, amb sensibilitat i brevetat, mostrant la fragilitat humana. Aquesta partitura napolitana de 1735 apunta ja en línia directa cap a Mozart.[7]

Compositors de l'escola[modifica | modifica el codi]

Es destacaren especialment:

i, sobretot:

Hom hi considera inclosos també alguns no italians, com:

Referències[modifica | modifica el codi]