Estaon
| ||||
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Lleida | |||
| Comarca | Pallars Sobirà | |||
| Municipi | Vall de Cardós  | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 1.257,6 m | |||
| Identificador descriptiu | ||||
| Codi postal | 25572 | |||
.jpeg)
Estaon és un poble del terme municipal de Vall de Cardós, situat a la comarca del Pallars Sobirà. Fins al 1972 era cap de municipi propi, que formava amb Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre i Lladrós.
El poble d'Estaon, situat dins el Vallat d'Estaon a 1.257,6 metres d'altitud, entre el Pui de la Missa i lo Calbo, al nord-oest, i el Pui Tabaca, a llevant. Està drenat pel Riu d'Estaon, que neix als estanys de Campirme i aflueix per la dreta de la Noguera de Cardós prop de Ribera de Cardós. El terme és molt accidentat (Serra de Campirme, 2.633 m d'altitud); els boscos ocupen 942 ha i els pasturatges 2.270 ha, destinades al bestiar, especialment boví. Els conreus es limiten a 84 ha de secà (cereals, especialment sègol i patates) i a 20 de regadiu (prats).
La primitiva església del poble, romànica, Santa Eulàlia d'Estaon, situada en el punt més alt del poble, centra el nucli de cases, agrupades entorn seu, mentre que a l'entrada del poble, a l'extrem meridional, hi ha la moderna església parroquial, dedicada a Sant Jaume.
Etimologia[modifica]
Segons Joan Coromines,[1] Estaon, com Estaron i el segon component de Castell-estaó, és un dels topònims pirinencs d'origen llatí. Està format a partir de l'arrel statione (parada).
Geografia[modifica]
El poble d'Estaon[modifica]
Les cases del poble[2][modifica]
|
|
|
|
|
Història[modifica]
Edat mitjana[modifica]
Segons l'enumeració parroquial de l'acta de consagració d'Urgell del 839, la vall de Tírvia estava administrada per setze parròquies, entre elles Vallato (Estaon). No és fins al 1281, que torna a ser esmentat, quan el comte Arnau Roger va lliurar a Ramon de Molina, entre altres, dels llocs d'Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre, Estaon i Lladrós.
Edat moderna[modifica]
En el fogatge del 1553, Stahon declara 1 foc eclesiàstic i 8 de laics,[3] uns 45 habitants.
El 1583 el vescomte de Canet autoritzà la instal·lació a Estaon d'una farga amb manxa,[4] és a dir, una gran manxa penjada del sostre i accionada amb força humana o mecànica, amb un dispositiu de cordes i politges, que servia per a insuflar aire a la fornal.
Edat contemporània[modifica]
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[5] a Estaon ó Estahon. S'hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada dalt d'una penya que forma un pla inclinat. Hi regnen principalment els vents del nord i del sud, i el clima fred és saludable, tot i que és propens a refredats. Tenia en aquell moment 30 cases i l'església parroquial de Santiago Apòstol, servida per un rector proveït de forma ordinària. El territori és muntanyós i pedregós, de qualitat inferior, amb una muntanya a la part superior del qual hi ha un estany amb truites abundants i un parell d'estanyets més que no proporcionen pesca. S'hi produïa blat, sègol, patates, algunes fruites i molta herba per a pastures. S'hi criava bestiar vacum, de llana i mular. Hi havia caça de llebres, perdius i isards, i pesca de truites. Comptava amb 29 veïns (caps de casa) i 171 ànimes (habitants). Abans de l'abolició dels senyorius, havia pertangut al Vescomtat de Vilamur.
Estaon tenia el 1831 al voltant de 199 habitants; el 1910, 72 habitants; i el 2003, 20 habitants. Va ser municipi independent fins que el 1972 es va fusionar amb Ribera de Cardós. L'antic terme incloïa els pobles d'Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre i Lladrós, tots ells amb ajuntament propi entre 1812 i 1847.
Llocs d'interès[modifica]
- Històric
- Antiga església parroquial romànica de Santa Eulàlia d'Estaon
- Església parroquial moderna de Sant Jaume d'Estaon
- Paisatgístic i excursionístic
- Refugi d'Estaon
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Coromines, Joan. «Estaon». A: Onomasticon cataloniae. IV D - J. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1995. ISBN 84-7256-825-3.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Estaon». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Mateu i Subirà, Joaquim. Fargues de Catalunya i Andorra. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2004 (Col·lecció Nissaga, 18). ISBN 84-232-0670-X.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.