Gallimimus bullatus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Gallimimus bullatus
Cretaci superior[1]
Gallimimus al Museu d'Història Natural (Londres).
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Superordre: Dinosauria
Ordre: Saurischia
Subordre: Theropoda
Família: Ornithomimidae
Gènere: Gallimimus
Espècie: G. bullatus
Nom binomial
Gallimimus bullatus
Osmólska, Roniewics i Barsbold, 1972

Gallimimus bullatus és una espècie de dinosaure ornitomímid que va viure al Cretaci superior (Maastrichtià), entre fa 75 i fa 70 milions d'anys. Les seves restes fòssils van ser trobades a la formació de Nemegt a Mongòlia. Amb individus que arribaven a mesurar 6 metres de longitud i a pesar uns 440 kg, es tractava d'un dels ornitomimosaures més grans.[2] Gallimimus bullatus es coneix a partir de múltiples individus, des de juvenils (de 0,5 metres d'alçada a la cintura) fins a adults (de 2 metres d'alçada a la cintura). Aquesta abundància de restes fòssils en fan un dels ornitomímids més ben coneguts.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Comparació de la mida d'un humà amb la d'un Gallimimus.

Gallimimus bullatusis tenia una aparença similar a la dels estruços, amb un cap petit, ulls grossos, braços curts, cames llargues i una llarga cua. Un caràcter diagnòstic de Gallimimus és la distinctiva mà curta en relació amb la longitud de l'húmer quan es compara amb altres ornitomímids.[3] Les seves potes davanteres eren relativament curtes comparades amb les posteriors, i acabaven en tres urpes a cada mà. Tot i estar afilades, no és clar que fossin gaire útils. Alguns experts han atribuït utilitat a les urpes de Gallimimus proposant que els podrien haver servit per a excavar el terra i aconseguir d'aquesta manera ous dels que alimentar-se. El cocient de l'avantbraç amb el braç arriba al 66% a Gallimimus, mentre que en les formes americanes varia del 70% a, fins i tot, el 91% a Dromiceiomimus. Una altra diferència respecte als seus parents nord-americans es veu en les comparacions de les longituds dels ossos. A Gallimimus el cocient de les vèrtebres dorsals amb les caudals del 85% és major que en altres gèneres, a Struthiomimus, per exemple, aquest cocient és d'aproximadament el 76%. Les vèrtebres sacres de Gallimimus també es distingeixen pel seu gran allargament respecte a la longitud del fèmur. Tanmateix, en la forma mongola els arcs neurals dorsals de les vèrtebres sacres no es fusionen totalment inclús en els espècimens madurs, en contrast amb les observats en Ornithomimus i Struthiomimus. Gallimimus utilitzava la cua com a contra-equilibri. Els ulls estaven localitzats als costats del seu cap, indicant que no tenia visió binocular. Com la majoria d'ocells moderns, tenia ossos buits. Gallimimus bullatusis presentava un nombre d'adaptacions que suggereixen una bona habilitat corredora, com les llargues cames, una llarga tíbia i metatars i els dits curts, però es desconeix com de ràpid podia córrer. Les extremitats posteriors eren més llargues i de conformació similar a la dels estruços, amb la tíbia més llarga que el fèmur i dits molt allargats que sostenien el pes del cos en posició digitígrada.

Crani d'un Gallimimus bullatus juvenil.

El crani, lleuger i aplanat allotjava un cervell relativament desenvolupat. Un bec fossilitzat és present en un crani de Gallimimus i la presència de crestes al bec s'ha interpretat com a part d'un mecanisme de filtratge similar al dels ànecs.[4] De totes maneres, s'observen crestes similars en tortugues marines i els ornitomímids eren relativament comuns en entorns que s'assecaven estacionalment, en els que l'alimentació per filtratge probablement no era un estil de vida viable. Sembla més probable que Gallimimus era un omnívor, utilitzant el seu bec per a tallar plantes i capturar petits animals. La fenestra mandibular externa es troba més reduïda en Gallimimus que en els altres ornitomimosaures. Els individus juvenils tenen una fossa més prominent a la cara caudal del quadrat i una foràmina pneumàtica oberta a la cara posterior dels processos paraoccipitals.[5]

Descobriment[modifica | modifica el codi]

Esquelet de Gallimimus bullatus, Polònia.

Les restes fòssils d'aquest dinosaure van ser descobertes a principis dels anys 1970 al Desert de Gobi de Mongòlia. L'any 1972, va ser anomenada pels paleontòlegs Rinchen Barsbold, Halszka Osmólska i Ewa Roniewicz. No es coneix cap altra espècie de Gallimimus. Una suposada segona espècie, "Gallimimus mongoliensis", mai s'ha atribuït formalment a aquest gènere. De fet, una reanàlisi recent de l'esquelet quasi complet de Gallimimus mongoliensis ha conclòs que no es tracta d'una espècie de Gallimimus, però pot representar un nou gènere encara per anomenar de dinosaures ornitomímid.[3]

Filogènia[modifica | modifica el codi]

A continuació un cladograma dels ornitomimosaures amb la situació de Gallimimus segons Turner, Clarke, Ericson i Norell, 2007.[6]

Ornithomimosauria

Pelecanimimus


unnamed

Archaeornithomimus



Shenzhousaurus


unnamed

Harpymimus


unnamed

Garudimimus


Ornithomimidae

Struthiomimus



Gallimimus


unnamed

Ornithomimus



Anserimimus








En la cultura popular[modifica | modifica el codi]

Aquest dinosaure va aparèixer a la pel·lícula Parc Juràssic. Es veu un grup de Gallimimus corrent a través d'un gran camp, fugint d'un tiranosaure, que finalment caça i es menja un dels ornitomímids. Gallimimus també apareix a la primera seqüela de la pel·lícula Parc Juràssic: el món perdut.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gallimimus bullatus Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Gallimimus bullatus» a la Paleobiology Database (en anglès).
  2. Paul, Gregory S. Predatory Dinosaurs of the World. Nova York: Simon & Schuster, 1988, p. 393. ISBN 0-671-61946-2. 
  3. 3,0 3,1 Kobayashi, Y. and Barsbold, R. (2006). "Ornithomimids from the Nemegt Formation of Mongolia." Journal of the Paleontological Society of Korea, 22(1): 195-207.
  4. Norell, M.A., Makovicky P. J. & Currie, P.J. (2001) The beaks of ostrich dinosaurs. Nature 412: 873-874.
  5. Makovicky, P.J., Kobayashi, Y., and Currie, P.J. (2004). "Ornithomimosauria." In Weishampel, D.B., Dodson, P., & Osmólska, H. (editors), The Dinosauria (segons edició). University of California Press, Berkeley: 137-150.
  6. Turner, A.H., Pol, D., Clarke, J.A., Erickson, G.M., and Norell, M. (2007). "Supporting online material for: A basal dromaeosaurid and size evolution preceding avian flight". Science, 317: 1378-1381. doi:10.1126/science.1144066 (supplement)