Història de la penicil·lina

Penicil·lina, model 3D.

L'escocès Alexander Fleming va ser el primer a suggerir que el Penicillium, un tipus de floridura, havia de posseir una substància antibacterial, i va ser el primer a aïllar la substància activa que anomenava penicil·lina. Però Fleming no va ser el primer a utilitzar les seves propietats.

Història

Any	País	Descobriment
Prehistòria	Euràsia	Se n'han descobert precedents entre els Neandertals, els malalts del quals mastegaven fongs amb penicil·lina.
Antiguitat	Grècia & Xina	Moltes cultures antigues, incloent-hi els antics grecs i xinesos, ja utilitzaven floridures i altres plantes per tractar les infeccions. Això arribava a funcionar perquè algunes floridures produeixen substàncies antibiòtiques, tot i que no eren capaços de separar-ne el component actiu.
Cultura tradicional	Sèrbia i Grècia	En la cultura tradicional trobem molts remeis on la floridura està implicada. A Sèrbia i a Grècia, el pa florit era un tractament per a curar ferides i infeccions.
Cultura tradicional	Rússia	Els camperols russos utilitzaven terra calent per a tractar les ferides infectades.
c. 150 BC	Sri Lanka	Abans d'embarcar-se en les seves campanyes, els soldats de l'exèrcit del rei Dutugemunu (161 a. C. - 137 a. C.) emmagatzemaven a les golfes de les seves llars, uns pastissos d'oli típics de Sri Lanka, per fer un cataplasma dels pastissos per tractar ferides. Se suposa que guardar molt de temps els pastissos d'oli tenia una doble funció, dessecant i antibacterial.
1640	Anglaterra	La idea de l'ús de floridures com a forma de tractament sanitari era promoguda per apotecaris, com John Parkington, Botànic del Rei, que ho defensa en el seu llibre de farmacologia de 1640.
1870	Anglaterra	Sir John Scott Burdon-Sanderson, observà que els cultius coberts amb floridura no produïen cap bacteri.
1871	Anglaterra	Joseph Lister, un cirurgià anglès i pare d'antisèpsia moderna, impulsat per la descoberta de Burdon-Sandersons, va investigar i descriure que les mostres d'orina contaminades amb floridures no permetien el creixement de bacteris. També observava l'acció antibacterial en teixit humà del que anomenava Penicillium glaucum. A un infermer del Kings College Hospital, que tenia unes ferides que no responien a cap tractament antisèptic, se li administrà un altre remei que el va curar, i el registre de Lister recollia que s'anomenava Penicillium.
1874	Anglaterra	William Roberts observà que la contaminació bacteriana és generalment absent en cultius de Penicillium glaucum.
1875	Anglaterra	John Tyndall seguint els treballs de Burdon-Sanderson va demostrar a la Royal Society l'acció antibacterial del fong Penicillium.
1877	França	Louis Pasteur i Jules François Joubert havien observat que els cultius amb bacils d'àntrax inhibien el seu creixement quan estaven contaminats amb floridures. Algunes referències indiquen que Pasteur identificava el responsable com Penicillium notatum.
1887	França	Garré comprovà uns resultats similars.
1895	Itàlia	Vicenzo Tiberio, a Nàpols, va obtenir extractes de floridura de Penicillium i els va injectar a animals amb bacteris virulents. Els experiments van quedar per acabar.
1897	França	Ernest Duchesne a l'École du Service de Santé Militaire a Lió descobria pel seu compte les propietats curatives del Penicillium Glaucum, curant cobais infectats amb febre tifoide. Els resultats els va fer públics en una dissertació que va ser ignorada per l'Institut Pasteur. Duchesne es basà en els descobriments fets per nois àrabs dels estables, que utilitzaven floridures per curar les nafres dels cavalls. Ell no afirmava que la floridura contenia cap substància antibacterial; simplement constatava que la floridura d'alguna manera protegia els animals. Cal fer algunes comparacions. Duchesne curà la febre tifoide, però la penicil·lina aïllada per Fleming no cura la febre tifoide. Duchesne injectava a partir de substàncies de la floridura de Penicillium glaucum. Fleming aïllà la penicil·lina a partir de la floridura de Penicillium notatum. A més a més, el terme Penicillium glaucum s'utilitzava en aquella època per denominar diferents fongs, però no així el Penicillium notatum. Com que no s'ha conservat la mostra de Duchesne, no és possible estar segur avui quin és el fong responsable de la cura, i encara menys la substància responsable.
1920	Bèlgica	André Gratia i Sara Dath observaren que una contaminació micòtica en un dels seus cultius estava inhibint el creixement del bacteri Staphylococcus aureus. Identificaren el fong com una espècie de Penicillium i presentaren les seves observacions amb poca atenció per part dels especialistes.
1923	Costa Rica	Clodomiro Picado Twight, un investigador costa-riqueny de l'Institut Pasteur observà l'efecte antibiòtic del Penicillium.
1928	Regne Unit	Fleming notificà l'observació d'una aurèola blau-verdosa que inhibia el creixement bacterial. Era d'una floridura que havia contaminat un cultiu de plaques d’Staphylococcus. Concloïa que la floridura estava alliberant una substància que inhibia el creixement bacterial. Elaborà un cultiu pur de la floridura i descobrir que era de Penicillium notatum. Amb l'ajuda d'un químic va aïllar la substància que més tard anomenaria penicil·lina. Durant els següents dotze anys, cultivà i distribuí la floridura original. Va intentar en va que algun químic prou hàbil aconseguís crear una forma estable per a la producció en sèrie.
1938	Regne Unit	A Oxford, Howard Walter Florey organitzà el seu nombrós i especialitzat equip de recerca en bioquímica, entre els quals hi havia Ernst Boris Chain i Norman Heatley, per emprendre la immensa i innovadora tasca de produir una penicil·lina estable. Finalment això va ser possible el 1945.
1942	Unió Soviètica	La microbiòloga Zinaïda Iermólieva aïlla una soca productora de penicil·lina, el Penicillium crustosum.
1945		Fleming, Chain i Florey comparteixen el Premi Nobel de Medicina.

Bibliografia

• "History of Antiobiotics" Arxivat 2002-05-14 a Wayback Machine. from a course offered at Princeton University.
• Penicillin Man: Alexander Fleming and the Antibiotic Revolution, by Kevin Brown, St Mary's Trust Archivist and Alexander Fleming Laboratory Museum Curator. (2004) ISBN 0-7509-3152-3 (Most of the information in this article comes from this book)