Merla

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Merla
Una merla mascle adulta Cant de la merla (?·pàg.)
Una merla mascle adulta
Cant de la merla Cant de la merla (pàg.)
Exemplar femella
Exemplar femella
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: Turdidae
Gènere: Turdus
Espècie: T. merula
Nom binomial
Turdus merula
Linnaeus, 1758
Distribució aproximada
Distribució aproximada

La merla o merla negra (Turdus merula), és un membre europeu de la família dels túrdids. Altres ocells anomenats merla de les terres de parla catalana:

  • merla blava (Monticula solitarius), ocell de la família dels túrdids, de plomatge en què domina el blau;
  • merla cuablanca (Oenanthe leucura), ocell de la família dels túrdids, propi de les zones mediterrànies àrides i pedregoses;
  • merla d'aigua (Cinclus cinclus), ocell de la família dels cínclids, típic dels torrents muntanyencs, amb el plomatge impermeabilitzat que li permet cabussar-se i caminar per sota l'aigua;
  • merla de collar o merla de pit blanc (Turdus torquatus), ocell de la família dels túrdids, amb el plomatge negre i una banda blanca al pit en forma de mitja lluna;
  • merla roquera (Monticola saxatilis), ocell de la família dels túrdids, de plomatge vermellós i blau en els mascles a l'estiu.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Mesura entre 18-25 cm, pesa entre 85-115 grams. Els mascles adults són completament negres, si exceptuem el bec groc així com un cercle també groc al voltant dels ulls. La femella és bruna amb esquitxos negres a la part inferior, però els seus tons varien d'un individu a l'altre, i no posseeix el bec groc i l'anell orbital groc que resplendeix en el mascle. Quant als juvenils, posseeixen un plomatge morè pigallat de blanc que dura fins a la seva primera muda, entre agost i octubre. El bec dels joves mascles no ateny el seu color groc fins després d'un any complet.

Hàbitat i distribució[modifica | modifica el codi]

Els petits al niu
Merla amb leucisme

El seu hàbitat és molt variat, és comuna a parcs i jardins, horts i fruiters, boscos caducifolis i de coníferes amb sotabosc, i llindars de camps amb arbres; és freqüent a vegetació de ribera i a qualsevol zona oberta, mentre tingui arbust on nidificar. Aquesta espècie suporta bé tots els règims climàtics i pluviomètrics del Principat i se la troba des de ran de mar fins a gran alçada.

Les merles no viuen en grup, bé que diversos ocells poden més o menys cohabitar en un hàbitat convenient fora del període de reproducció. En canvi, durant aquest període, les merles no suporten cap congènere sobre el seu territori (que varia de 0,2 a 0,5 ha al bosc, i de 0,1 a 0,3 ha a la ciutat), tret del seu company.

La merla ha estat introduïda en nombroses parts del món fora de la seva àrea original. Per exemple a Austràlia i Nova Zelanda s'hi troben els descendents de merles importades de la Gran Bretanya.

La població és sedentària amb superposició d'exemplars en pas o hivernants. De les darreries d'octubre fins a començaments de març, s'aprecia un augment en el nombre de merles. Són migrants que arriben d'Europa.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Nidifiquen en els matolls o els arbusts. La femella pon diversos ous blau-verd-gris (habitualment 4-6), amb marques morenes o vermelles, en un bonic niu en forma de copel·la. Normalment des de finals del mes d'abril i els incuba sola. Els pollets neixen al cap de 13 a 15 dies. Passades dues setmanes, incapaços de volar, deixen el niu i s'amaguen a terra. En condicions bones, acostumen a fer 3 niades, encara que a l'alta muntanya es puguin reduir a una o dues per escurçament del període de cria.

La merla és un dels ocells de Catalunya que més atrau al públic general. Ha sofert una gran dispersió, estenent-se cap al nord d'Europa, darrerament ha anat colonitzant zones suburbanes i urbanes. Lluny de les ciutats es mostra malfiada i fugissera. És fàcil d'observar.

L'esperança de vida d'una merla se situa habitualment al voltant de 3 o 4 anys. Certs individus han atès tanmateix rècords de longevitat d'una quinzena d'anys. La merla posseeix nombrosos depredadors, en particular l'esparver d'Europa. Altres ocells, com les garses i les cornelles, però també d'altres animals, com els erminis i els gats, tenen el costum de saquejar els nius de merles, la qual cosa en pot limitar la població.

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Les merles són omnívores, alimentant-se d'insectes, cucs, fruits, llavors..., i menja a terra tot movent la cua i abaixant les ales. Com altres túrdids, quan s'alimenta de cucs del terra, és capaç d'extreure'ls sense que se li trenquin. Per fer-ho, remou la terra de tal manera que són un veritable problema per a molts jardiners. També mengen restes de menjar de les persones.

Cant[modifica | modifica el codi]

Des de la fi de l'hivern, i fins al començament de l'estiu, la merla mascle xiula a cants variats i melodiosos des de l'alçària dels arbres, la teulada de les cases o qualsevol branca dominant els voltants. La merla pot cantar a tota hora de la jornada però quan surt i es pon el sol són els moments en què els cants ressonen de manera més intensa. El cant de la merla és considerat com un dels cants d'ocells més bonics d'Europa. La riquesa del repertori, les variacions melòdiques i les seves capacitats d'improvisació distingeixen la merla de la majoria dels altres ocells.

Hom considera que el cant de la merla és el millor, després del rossinyol. També crida diversament. La seva presència o el seu cant són clars indicis de nidificació. El cant comença el febrer, fins a primers d'agost i acaba amb l'inici de la muda estival (juliol-agost).