Merla blava

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Merla blava
Merla blava
Merla blava
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: Muscicapidae
Gènere: Monticola
Espècie: M. solitarius
Nom binomial
Monticola solitarius
(Linnaeus, 1758)

La merla blava (Monticola solitarius) és un ocell de mida mitjana de l'ordre dels passeriformes que es troba a les contrades mediterrànies seques dels Països Catalans on mostra una distribució discontínua.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Té un aspecte general més rabassut que la merla i la resta de tords, amb la cua curta i el bec molt robust i relativament llarg. El mascle és de color gris blavós fosc, més blau a l'època nupcial, sense cap mena de taca al carpó; la femella és més grisa i poc blava, amb la cua negrosa.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Penetra per les valls fluvials (sobretot la del Segre), però on ateny més altes densitats sembla que és a la terra baixa. Rebutja els terrenys plans i els relleus tabulars, on com a màxim habita en edificacions humanes. Les muntanyes abruptes, espadats, pedreres, roquissars i tarteres de caràcter termòfil són característiques importants que han de tindre les zones de distribució d'aquest túrdid. En aquest sentit rebutja les localitats pirinenques de semblants característiques morfològiques però de caràcter més higròfil i criòfil, les quals són ocupades, tanmateix, per la merla roquera (Monticola saxatilis).

És tinguda com una espècie típicament sedentària als Països Catalans, per bé que s'observen moviments i davallades transhumants de les poblacions pirinenques.

Té costums solitaris, rarament es veu acompanyada d'altres espècimens si no és en el cas dels grups familiars. Salta molt hàbilment entre el rocam, on fàcilment s'amaga davant la presència dels depredadors, car és una espècie molt malfiada i tímida.

De règim principalment insectívor, captura hàbilment els artròpodes entre les pedres i al vol. Es coneix el cas d'un exemplar reproductor que s'havia habituat a caçar lepidòpters nocturns al costat d'un fanal, prop d'una instal·lació industrial (Baix Berguedà).

Té un cant melodiós com la majoria dels túrdids, el qual emet des de llocs enlairats i amb bona vista. Presenta un vol de zel tot característic que la porta a ascendir verticalment per a caure finalment amb les ales plegades, en el decurs del qual vol pot emetre també el cant. Cria a l'abril i maig, fent generalment una posta de cinc a set ous blavosos i amb taquetes.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 170. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa,1993,ISBN 84-88545-01-0
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]