Minois dryas
Imago a Espiye, Giresun, Turquia ♂ | |
Taxonomia | |
---|---|
Super-regne | Eukaryota |
Regne | Animalia |
Fílum | Arthropoda |
Classe | Insecta |
Ordre | Lepidoptera |
Família | Nymphalidae |
Tribu | Satyrini |
Gènere | Minois |
Espècie | Minois dryas (Scopoli, 1763) |
Minois dryas és un lepidòpter ropalòcer de la família Nymphalidae.
Distribució[modifica]
S'estén des de l'extrem nord de la península Ibèrica i per gran part del sud de l'Europa central, incloent França, excepte els extrems nord i nord-oest, Suïssa, nord d'Itàlia, sud d'Alemanya, sud de Polònia i els Balcans fins al nord de Grècia. També és present a Turquia, oest i Àsia central, fins a Mongòlia i el Japó.[1][2] A la península Ibèrica només es troba a la Serralada Cantàbrica i extrem oest dels Pirineus.[2]
Descripció[modifica]
Envergadura alar d'entre 47 i 61 mm. Dimorfisme sexual poc evident per, en el cas de les femelles, tenir un color més pàl·lid, ocels més prominents i mida superior. Anvers de color bru fosc amb dos grans ocels negres amb centre blavós a la part exterior de l'ala anterior, mentre que l'ala posterior només en presenta un de petit. Revers de l'ala anterior similar a l'anvers. L'ala posterior és bru fosc amb una banda blanquinosa i una de fosca a la part exterior, d'intensitat variable.[2][3]
-
Minois dryas ♂
-
Minois dryas ♂ △
-
Femella anvers
-
Femella revers
-
Mascle revers
Hàbitat[modifica]
Zones seques, herboses o arbustives; també en camps de conreu.[2] Rang altitudinal des del nivell del mar fins als 1600 m.[2] L'eruga s'alimenta de diverses gramínies i ciperàcies, sobretot Festuca o Bromus, però també Brachypodium pinnatum, Dactylis glomerata, Molina caerulea i Carex, entre d'altres.[2][3]
Període de vol i hibernació[modifica]
Vola en una sola generació entre principi de juny i mitjans de setembre.[2] Hiberna com a eruga.[3]
Espècies ibèriques similars[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «Minois dryas» (en anglès). [Consulta: 26 març 2024].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Tolman, Tom; Lewington, Richard. Collins Field Guide to the Butterflies of Britain and Europe (en anglès). Collins, 2008. ISBN 978-0-00-724234-4.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Moussus, Jean-Pierre; Lorin, Thibault; Cooper, Alan. Guide pratique des papillons de jour (en francès). Delachaux et Niestlé, 2022. ISBN 978-2-603-02915-2.
Enllaços externs[modifica]
- Asturnatura (castellà)
- Biodiversidad Virtual (castellà)
- European Butterflies (anglès)