Pauline Viardot

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pauline Viardot

Pauline García, Viardot de casada, (París, 18 de juliol de 1821París, 18 de maig de 1910) va ser una mezzosoprano francesa.

Germana de la també mezzosoprano Maria Malibrán i de Manuel Patricio Rodríguez Sitches i per tant cosina de la també cantant i compositora Antonia Sitcher de Mendi. Casada amb el crític i director del Théâtre des Italiens, Louis Viardot, del que tingué quatre fills Louise Pauline Viardot García, (compositora) Paul Viardot García (violinista), Marianne (pintora) i Claudie. Gràcies als consells de George Sand, Pauline començà els seus estudis de música pel piano, sota la batuta de Franz Liszt. Més tard, complementant la seva carrera de cantatriu, es va produir freqüentment en tant que pianista, moltes vegades a quatre mans amb la no menys cèlebre Clara Schumann-Wieck.

Viardot donà el seu primer recital a l'edat de setze anys, i debutà sobre una escena d'òpera l'any després, el 1839, en el rol de Desdèmona en l'Otello de Gioachino Rossini. Menys virtuosa, en el pla estrictament vocal, que la seva germana (de la qual se suposava que prendria el relleu), és pels seus dons dramàtics, intel·lectuals i musicals que va arribar a ser famosa. Pocs anys van ser suficients per imposar-se: des d'aleshores, elle tingué el tot-París als seus peus.

Amiga d'Hector Berlioz (qui va recompondre per a ella l'Orphée de Gluck el 1859), de Meyerbeer (qui li oferí el seu rol més impactant: Fidès, en Le prophète, 1845; cap cantatriu, fins avui, excepte, potser, Marilyn Horne, no ha sabut abordar-lo en la seva integritat), de Charles Gounod (Sapho i la seva ària sublim "Ô ma lyre immortelle" va ser composta expressament per a ella), de Camille Saint-Saëns, de Frédéric Chopin (qui admirava la seva habilitat al piano), ella reunia tot aquests personatges en el seu hotel particular del Quartier Latin de París.

El 1855 havia adquirit, amb el sacrifici d'una part consistent de la seva fortuna, la partitura autògrafa de Don Giovanni de Mozart (del qual ella cantà el rol de Zerlina a Sant Petersburg). Aquesta "relíquia" musical fou a la vegada l'objecte de peregrinatge de part dels grans noms de l'època i motiu de noves coneixences.

Viardot fou l'amiga fidel del gran escriptor rus Ivan Turguénev. Les seves residències de camp, a Bougival, separades però construïdes en el mateix terreny, han estat avui transformades en museus. La natura veritable de la seva realitat és difícil de saber: era amor, era admiració?

Després de la seva retirada (el 1863), Pauline Viardot es dedicà a la composició (diverses operetes, entre les quals Cendrillon el 1903, sobre llibret de Turguénev) i a l'ensenyament del cant, que només dispensà a alumnes de sexe femení, al Conservatori Nacional de París. Entre elles l'estatunidenca Antoinette Sterling,[1] Yelizaveta Lawrosska, Berta Schwarz, Aglaja Orgeni, Marie Schröder-Hanfstängl i les grans Felia Litvinne i Jeanne Gerville-Réache.

Geni musical i teatral, Viardot, desapareguda quasi nonagenària en l'era del gramòfon, s'emportà a la tomba el so de la seva veu, que Camille Saint-Saëns comparà, per sinestèsia, a un gust: el de les taronges amargues. Ell li dedicà la seva òpera Samson et Dalila (1877).

Viardot encoratjà joves talents tals com Charles Gounod, Gabriel Fauré i Jules Massenet. Si el seu nom està assegurat a la història, és gràcies a la força del seu intel·lecte i a l'extensió sobresortint del seu talent.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pauline Viardot Modifica l'enllaç a Wikidata

Michèle Friang, Pauline Viardot. Au miroir de sa correspondance. Éditions Hermann, 2008

  1. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. 9, pàg. 1481 (ISBN 84-239-4579-0)