Periodisme ciutadà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El concepte de periodisme ciutadà ( també conegut a periodisme de "carrer")[1] es basa en que els ciutadans prenguin un paper actiu i essencial en el procés de la recerca, elaboració d'informes, anàlisi i difusió de notícies i informació. Courtney C. Radsch[2] defineix el periodisme ciutadà com una forma alternativa i activista de recollir notícies i informes que funciona fora de les grans institucions del periodisme professional. Jay Rosen[3] proposa una definició més simple: "Quan els ciutadans utilitzen les eines de premsa que tenen al seu abast per informar-se mútuament".

El periodisme ciutadà no s'ha de confondre amb el periodisme cívic, practicat per periodistes professionals. El periodisme col·laboratiu és també un concepte allunyat del ciutadà i implica el treball de periodistes professionals i no professionals junts. El periodisme ciutadà és la unió entre els mitjans de comunicació i el contingut generat per l'usuari. 

La tecnologia dels nous mitjans, com ara les pàgines web o les xarxes socials i de participació en els mitjans de comunicació, a més del creixement de la telefonia mòbil, han fet el periodisme ciutadà més accessible a la població mundial. Degut al desenvolupament tecnològic, els ciutadans sovint poden informar sobre notícies d'última hora amb més rapidesa que els periodistes de mitjans tradicionals. Alguns dels exemples més rellevants del periodisme ciutadà en casos d’importants esdeveniments al món són: la primavera àrab, el moviment Occupy Wall Street, les protestes de 2013 a Turquia, el terratrèmol d'Haití del 2010, i més recentment el conflicte entre Rússia i Ucraïna.

Entre els critics del periodisme ciutadà es troben els periodistes professionals, que afirmen que aquest tipus de periodisme no està regulat, és subjectiu i propi d’aficionats. Com a conseqüència, la qualitat i la cobertura dels esdeveniments és inferior.

Història[modifica | modifica el codi]

La idea que els ciutadans poguessin participar en el periodisme té una llarga història als Estats Units. El moviment del periodista ciutadà sorgit després del periodisme tradicional va començar a qüestionar la predictibilitat de la seva cobertura dels esdeveniments, com en el cas de les eleccions presidencials de 1988 als Estats Units. Els periodistes es van convertir en part de l'opinió pública, un moviment del periodisme que va erosionar la confiança en els mitjans de comunicació i va fomentar el desencant públic general amb la política i els afers públics.[4][5][6]

A l’inici, les discussions sobre periodisme públic es van centrar en la promoció d'un periodisme que era "per al poble”. Segons Leonard Witt, però, els primers esforços de periodisme públic van ser "sovint part dels projectes especials" que eren cars i requerien molt de temps. Massa sovint aquests projectes esdevenien un problema per seguir endavant.

Amb la tecnologia actual el moviment del periodista ciutadà ha trobat una nova via per captar les notícies i distribuir-les a nivell mundial.[7] Mary-Rose Papandrea, professora de dret constitucional a la Universitat de Boston, assenyala en el seu article, Periodisme Ciutadà i el Privilegi del Periodista,[8] que:

En molts aspectes, la definició de "periodista" ha donat un gir complet. Quan es va adoptar la Primera Esmena de la Constitució dels EUA, la "llibertat de premsa" es referia literalment a la llibertat de publicar utilitzant el paper, en lloc de la llibertat d'entitats organitzades que participen en el negoci editorial. Les impressores de 1775 no publicaven exclusivament diaris, sinó que per tal de sobreviure financerament dedicaven la major part dels seus materials d'impressió als clients que els pagaven. Els diaris i pamflets de l'època revolucionària americana eren predominantment partidistes i s’hi van tornar encara més amb el canvi de segle. En comptes de dedicar-se a la recol·lecció de notícies, van esdevenir vehicles de la informació.

Al mateix temps que a l’est dels Estats Units va començar a produir-se una circulació massiva de la informació i dels diaris, la paraula “periodisme” va passar a ser utilitzada popularment. Tot i això, no va ser fins al segle XIX que el concepte de “premsa” es va estendre fins a arribar als ciutadans.

El periodista ciutadà[modifica | modifica el codi]

La càmera d'Abraham Zapruder, a la col·lecció dels Arxius Nacionals dels Estats Units

Abraham Zapruder, que va filmar l'assassinat del president John Fitzgerald Kennedy amb una càmera casolana, sovint es presenta com un avantpassat del periodisme ciutadà. El ciutadà egipci Wael Abbas va ser guardonat amb diversos premis internacionals d'informació pel seu bloc Misr digital (Egipte Digital).[9]

El periodisme ciutadà s'està estudiant ara a través de nous mitjans de comunicació, com ara la telefonia mòbil. Els telèfons mòbils tenen el potencial de transformar la informació i ofereixen opcions de baix cost a les persones per tal d’establir mitjans de notícies.

Durant l'atac terriorista de l’11 de setembre de 2001 a la ciutat de Nova York molts relats de testimonis van sorgir de periodistes ciutadans. Imatges i històries dels periodistes ciutadans propers al World Trade Center van oferir un contingut que ha acabat tenint un paper decisiu en la història.

Els blogs[modifica | modifica el codi]

Avui en dia una de les eines més importants amb les que compta el periodisme són els blogs. Aquesta rellevància es veu reflectida en la gran comunitat que constitueixen al món.[10]

L'inici dels blogs informatius s'atribueix a Jorn Barger que va fer servir el terme "weblog" el 17 de desembre de 1997. En aquell moment sorgeixen algunes pàgines capdevanteres i significatives com la de Dave Winer, que va ser una de les primeres que es va posar en marxa el primer d'abril del mateix any. El seu blog, basat en les notícies sobre el món industrial i de les noves tecnologíes, va ser una de les primeres fonts d'informació alternativa per l'àmbit social. Els blogs han afavorit el naixement d'un nou tipus de reporters i cronistes sobre qualsevol conflicte bèlic, coneguts com els Warblogs.

Literatura[modifica | modifica el codi]

Hi ha dos llibres importants sobre la matèria . El primer és de Nicholas Negroponte, " Being digital", de 1995. Negroponte fa una anàlisi del que implica la digitalització . Fa un plantejament de futur, de com van les coses i de com la digitalització pot afectar l'economia, l'oci, el periodisme etc .

La conclusió de Nicholas Negroponte és que en el futur, les notícies online permetran que els ciutadans puguin escollir els temes que els interessen i on trobar-los sent ells els que jerarquitzin seu ordre d'importància a l'hora d'informar-se . La idea és que cada individu pugui decidir sobre informar i on o a través de quina font vol ser informat. Nicholas utilitza l'expressió " Daily me", que significa " el jo de cada dia" . La utilitza per explicar que en el futur que ens depara la societat de la informació els ciutadans podran ser i formar part de la societat digital a través dels blocs, els seus propis diaris . D'aquí, es dedueix que d'aquí a algun temps un ciutadà podrà estar informat sobre la realitat que l' envolta sense necessitat de recórrer als mitjans de comunicació tradicionals que en general es caracteritzen per dur a terme un biaix informatiu mercantilista .

Un altre llibre conegut és el de Dan Gillmor, " We als mitjans " . En ell, es fa referència a les arrels del periodisme, el qual, és del poble i per al poble . Dan, diu que els mitjans tradicionals han deixat de tenir l'exclusivitat sobre la informació i defensa la importància dels ciutadans . A més, també diu que els periodistes han de reflexionar sobre el que està passant i si el seu treball és realment necessari tal com ho porten a terme .

Segons Dan Gillmor, a partir de l'11 - S, la societat nord-americana es va adonar de la importància dels blocs. Aquest dia totes les pàgines web dels mitjans de comunicació tradicionals es van col·lapsar . D'aquesta manera, gent del món sencer va començar a obtenir informació a través d'altres vies . Molta gent va utilitzar el bloc per narrar i postejar els esdeveniments dels quals estaven sent testimonis . Molta gent que vivia als voltants volia fer saber als seus familiars que es trobaven bé . I a través dels blocs es comunicaven explicaven la situació del que estava passant, publicaven fotos del succeït, i, encara que no d'una forma ortodoxa, de manera que la teoria periodística dicta, van informar al món del que allà estava succeint a la manera d'un reportatge en primera persona.

Crítiques[modifica | modifica el codi]

Objectivitat[modifica | modifica el codi]

El periodisme ciutadà ha provocat algunes crítiques per part les institucions tradicionals de mitjans com ara The New York Times, que ha acusat els defensors d’aquest tipus de periodisme de deixar de banda el seu objectiu principal:  l'objectivitat. Molts periodistes tradicionals són escèptics a l’hora de parlar del periodisme ciutadà; creuen que només els periodistes preparats poden entendre l'exactitud i l'ètica requerides en la transmissió de notícies. Un exemple són Nicholas Lemann, Vincent Maher o Tom Grubisich.[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tamara Witschge (27 March 2009). "Street journalists versus 'ailing journalists'?". openDemocracy - free thinking for the world. openDemocracy Ltd. Retrieved 21 May 2012.
  2. Radsch, Courtney C. The Revolutions will be Blogged: Cyberactivism and the 4th Estate in Egypt. Doctoral Dissertation, American University, 2013.
  3. Jay Rosen (14 July 2008). "A Most Useful Definition of Citizen Journalism"PressThink. Retrieved 21 May 2012.
  4. Merritt, D. "News Media must regain vigor, courage." September 29, 2004, PJNet Today.
  5. Dvorkin, J. A. "Media Matters. Can Public Radio Journalism be Re-Invented?" January 27, 2005,National Public Radio.
  6. Meyer, E. P. "Public Journalism and the Problem of Objectivity." 1995, Published on personal website.
  7. "Part One: The Networked Information Economy". Retrieved 2007-01-05.
  8. Papandrea, Mary-Rose. "Citizen Journalism and the Reporter’s Privilege." Boston College Law School (Minnesota Law Review, Vol. 91). 2007. Retrieved January 7, 2007.
  9. Kjellman, Krista (2007-11-06). "Cell Phone Justice; Torture Video Leads to Police Convictions - ABC News". Abcnews.go.com. Retrieved 2013-06-05.
  10. Delia Crovi.Florence Toussaint. "Periodismo digital en México”. pp. 45 y 61.
  11. Maher, V. "Citizen Journalism is Dead." 2005, New Media Lab, School of Journalism & Media Studies, Rhodes University, South Africa.