Principat d'Acaia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Πριγκιπάτον Αχαϊας
Principat d'Acaia

Estat vassall de l'Imperi Llatí de Constantinoble

Flag of Palaeologus Emperor.svg
1205 – 1432 Flag of Palaeologus Emperor.svg

Escut de

Escut

Ubicació de
L'Imperi Llatí amb els seus vassalls (Regne de Tessalònica, ducat d'Atenes i Principat d'Acaia) i els estats successors grecs (l'Imperi de Nicea, el Despotat d'Epir i l'Imperi de Trebisonda) després de la partició de l'imperi Bizantí, cap al 1204. Les fronteres són molt qüestionables.
Capital Andravida (1205-1249)
Mistra (1249-1261)
Idioma oficial Llatí, francés antic (oficial)
Altres idiomes Grec
Religió Catòlica romana (oficial)
Ortodoxa grega (popular)
Forma de govern Principat
Període històric edat mitjana
 • Establiment del Ducat 1205
 • Batalla de Pelagonia 1259
 • Possessió dels Anjou 1278
 • Absorbit pel Despotat de Morea 1432

El principat d'Acaia va ser un Estat croat establert pels croats francs/llatins després de la destrucció de l'imperi Bizantí l'any 1204. Els francs van ocupar aquests territoris que estaven dominats per Aleix III Àngel, emperador a Macedònia i Tràcia. Aleix III i l'antic emperador Aleix V Murzufle (que havia estat cegat per Aleix III) no van poder resistir els croats; el primer es va rendir i el segon va fugir al Peloponès però va ser capturat.

Fundació[modifica | modifica el codi]

El primer príncep va ser Guillem de Champlitte, i el 1209 l'emperador llatí va concedir el principat a Guillem de Villehardouin. Sovint s'esmenta a Guillem de Champlitte com Guillem I d'Acaia i a Guillem de Villehardouin com a Guillem II d'Acaia.

Pretendents de la Dinastia Capet d'Anjou-Sicília[modifica | modifica el codi]

La dinastia Villehardouin va durar fins al 1278 i el principat va passar a la Primera Dinastia Capet d'Anjou-Sicília. Carles II d'Anjou, rei de Nàpols, va infeudar el principat el 1289 a Isabel I d'Acaia (filla de Guillem II d'Acaia), casada amb Florenci d'Hainaut i després amb Felip I de Piemont. Però el 1307 va ser-ne desposseïda i Carles II va concedir el feu al seu propi fill Felip I de Tàrent, qui es va casar amb Caterina de Valois-Courtenay. Posteriorment Felip I de Tàrent va cedir els seus drets el 1313 a Matilda d'Hainaut, filla del primer matrimoni d'Isabel I d'Acaia. Matilda d'Hainaut] es va casar amb Lluís de Borgonya, però no van poder fer front a la invasió del territori per part de l'altre pretendent, l'infant Ferran de Mallorca, que entre 1315 i 1316 el va conquerir en la major part.

A la mort de Lluís de Borgonya el 1318, els clams sobre el principat van passar després d'algunes vicisituds a Joan I de Gravina, germà menor de Felip I de Tàrent. Joan va cedir els drets el 1333 a la seva cunyada Caterina de Valois-Courtenay; llavors tots els barons que reconeixien a Joan van reconèixer com a príncep l'altre pretendent, Jaume III de Mallorca. Els drets de Caterina van passar el 1346 al seu fill Felip II de Tàrent que el 1373 va renunciar en favor de la seva cunyada, la reina Joana I de Nàpols.

Pretendents de la Casa de Mallorca[modifica | modifica el codi]

Per altra banda, Margarida d'Acaia, germana menor d'Isabel I d'Acaia, va proclamar els seus drets el 1307 encara que sense cap efecte pràctic; el 1313 en va fer renúncia formal en favor de la seva filla Isabel de Sabran, qui estava casada amb l'Infant Ferran de Mallorca. Isabel de Sabran va morir el 1315, i l'infant Ferran de Mallorca va conquerir el Peloponès el 1315-1316 en nom del fill Jaume III de Mallorca i pretendent al Principat d'Acaia. El 1333 va aconseguir el reconeixement general dels seus drets, però el 1349 va morir a la Batalla de Llucmajor. Els seus drets van passar al seu fill Jaume IV de Mallorca.

Unió dels pretendents[modifica | modifica el codi]

Jaume IV de Mallorca es va casar el 1363 amb la reina Joana I de Nàpols, pretendent de la Dinastia Capet d'Anjou-Sicília, acabant així amb la disputa sobre el Principat unificant les dues línies pretendents. Jaume IV de Mallorca va morir el 1375 i Joana va ser així princesa única del 1375 al 1381. Joana va ser princesa fins al 1381, assistida des del 1375 pel seu quart marit Otó de Brunswick-Grubenhagen, i després va retornar a Jaume dels Baus que era fill de Margarida de Tàrent amb Francesc dels Baus, i per tant nét de Felip I de Tàrent.

Per contra, Elisabet de Mallorca, germana de Jaume IV de Mallorca, va reclamar els seus drets el 1375 i els va vendre el 1376 a Lluís d'Anjou.

Desaparició dins del Despotat de Morea[modifica | modifica el codi]

El principat, ja molt fragmentat, era pràcticament un títol; els que el van ostentar no van tenir més poder que a les baronies que dominaven. El 1429 va ser ocupat per Tomàs Paleòleg, gendre del darrer príncep Centurió II Zacaries (1404-1429) que va conservar només Arcàdia fins al 1432. El principat va ser ocupat finalment pel Despotat de Morea, territori vassall de l'imperi Bizantí.

Escuts[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]