Sega Dreamcast

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El logotip oficial de la Sega Dreamcast
Sega Dreamcast
Sega Dreamcast
Fabricant Sega
Tipus Videoconsola
Generació Sisena
Dates de llançaments Japó 27 de novembre de 1998
Estats Units 9 de setembre de 1999
Canadà 9 de setembre de 1999
Europa Països Catalans 14 d'octubre de 1999
Vendes 10,6 milions[1]
Perifèrics VMU, Nexus Memory Card
CPU 200 MHz Hitachi SH4 RISC
Videojoc més venut Sonic Adventure
Predecessora Sega Saturn

La Sega Dreamcast (Japonès:ドリームキャスト) va ser l'última consola de videojocs creada per Sega, fou llançada el 1998 al Japó i el 1999 a la resta del món. Després que la Dreamcast fos discontinuada, Sega va abandonar el negoci de venda de videoconsoles, dedicant-se al món de les màquines recreatives i al desenvolupament de programari per a plataformes d'altres empreses.

Va ser la primera consola que va oferir connexió a Internet, tant per a jocs com a navegació per pàgines web.

Història[modifica | modifica el codi]

La Dreamcast va ser llançada el 27 de novembre de 1998 al Japó i el 9 de setembre de 1999 en Amèrica, molt abans que altres màquines de la seva generació estiguessin al mercat. La Dreamcast va gaudir de bones vendes inicialment i va ser una de les màquines més encertades de Sega. Va ser un intent de reconquistar el mercat de les consoles amb un sistema de pròxima generació dissenyat per a reemplaçar a la PlayStation de Sony i a la Nintendo 64 de Nintendo, però principalment per culpa de la desconfiança (algunes consoles i accessoris de Sega van ser poc encertats, com el 32X i el Sega CD) i la proximitat d'una saturació del mercat per l'aparició de Nintendo GameCube, Sony PlayStation 2, i de la Microsoft Xbox SEGA es va adonar que el negoci estava en els jocs i no en les consoles.

En Gener de 2001, Sega va anunciar que després de Dreamcast no farien més consoles per a dedicar-se en exclusiva al desenvolupament de videojocs. El públic va malinterpretar com que el sistema havia fracassat (just en el seu millor moment), però curiosament a partir de llavors les vendes de la consola es van disparar, ja que la pirateria era summament fàcil (bastava de posar un disc d'arrancada abans del joc pirata o usar directament una còpia amb auto-arrencada, sense necessitat instal·lar xip de cap tipus) i en la gent regnava la idea que si no la comprava s'esgotarien les existències. En expandir-se tant les vendes de la consola per a jugar amb jocs pirates, que motiva que més gent descobrira com era de fàcil jugar amb jocs piratejats, els desenvolupadors de jocs per a Dreamcast van començar a cancel·lar projectes (inclús estant pràcticament acabats) per no considerar-los rendibles. El que va fer que abans de tindre competència tinguera un abandó prematur de novetats, encara a pesar d'haver pogut competir almenys durant una temporada amb els nous sistemes. Esta mescla d'èxit i fracàs de Dreamcast va fer les coses més fàcils a la competència. Els primers jocs de la competència oferien menys qualitat que els jocs de Dreamcast (alguns jocs ni tan sols han sigut superats en el que és el conjunt total del joc pels sistemes actuals, cas de Soul Calibur, joc de llançament de Dreamcast), amb la qual cosa es continuaven venent Dreamcast per a jugar a jocs pirates encara havent-hi la competència.

Dreamcast usava un format propietari de discos anomenat GD-ROM per a emmagatzemar els jocs, intentant evitar la "pirateria", però aconseguint uns resultats poc efectius, ja que es va descobrir que els discos contenien defectes de disseny, i els pirates van ser capaços de copiar els jocs. Sega es culpava en gran part a si mateixa pels alts nivells de pirateria del seu Dreamcast – el seu ús del format GD-ROM va ser dominat totalment per la compatibilitat de la consola amb el format Mil-CD, el qual permetia a la consola arrancar des d'un Disc compacte regrabable estàndard. La compatibilitat amb Mil-CD va ser eliminada de la revisió final de la Dreamcast al final de la vida de la consola.

Microsoft va cooperar amb Sega amb la idea de promoure el seu Sistema Operatiu Windows CE per a videojocs, però Windows CE per a Dreamcast va mostrar capacitats limitades comparant amb el sistema operatiu natiu de Dreamcast. Les biblioteques que Sega va aportar oferien més potència final, encara que resultava més dificultosa la realització de conversions entre consola i PC.

Una unitat de desenvolupament per a la Dreamcast. En aquesta es podia utilitzar tant el kit de desenvolupament de sega com el kit de desenvolupament Windows CE

La Dreamcast té una modesta comunitat d'hackers. La disponibilitat del kit de desenvolupament de Windows CE en Internet, així com conversions dels Sistemes Operatius Linux i NetBSD per a Dreamcast van donar als programadors una selecció de ferramentes de desenvolupament per a treballar. Un Sistema Operatiu casolà cridat Kallistios oferix compatibilitat amb la majoria del maquinari, però no oferix multi-tasca, la qual cosa és superflu per als jocs. Molts emuladors i altres utilitats (mp3, reproductors DivX i visors d'imatges) han sigut portats o programats per a la consola, aprofitant-se de la relativa facilitat amb la qual l'usuari casolà podia crear un CD capaç d'arrancar en una Dreamcast no modificada a nivell de maquinari.

Sega va llançar una placa, usant la mateixa tecnologia que la Dreamcast, anomenada Sega NAOMI per a usar en videojocs recreatius.

Encara que la Dreamcast va ser discontinuada oficialment el 2002, es continuen desenvolupant jocs comercials (la majoria només al Japó). El 24 de febrer de 2004, Sega va llançar el seu últim joc conegut per a Dreamcast, anomenat Puyo Puyo Fever. Un xicotet nombre de jocs de third-partys es continuen llançant i alguns altres nous jocs són oficialment comercialitzats per Sega Japó. Actualment inclús es ven una xicoteta quantitat de consoles procedents de reparacions, ja que la demanda continua sent alta.

Especificacions[modifica | modifica el codi]

  • CPU: SH-4 RISC amb unitat FPU vectorial de 128 Bits (freqüència d'operació: 200 MHz 360 MIPS/1.4 GFLOPS)
  • Motor Gràfic: PowerVR2DC (PowerVR2 CLX2 modificat) de NEC amb 8 MB de VRAM.
  • Memòria RAM: 16 Mb.
  • Targeta de So: Súper Intelligent (Yamaha) Processador de so amb CPU RISC ARM de 32-Bit (64 canals PCM/ADPCM) amb 2 MB de memòria.
  • Unitat GD-ROM: velocitat màxima 12x (quan funciona a una velocitat angular constant) - CAV GD-ROM és un nou mig de memòria d'alta densitat. La seua capacitat màxima era de 1.2 Gb.
  • Mòdem: Mòdem extraïble de 56 Kbps (33.6 Kbps a Europa). En algunes regions d'Àsia no va ser inclòs). Un adaptador de banda ampla (bàsicament una targeta Ethernet pròpia basada en un xip Realtek) conegut popularment com a BBA (broadband adapter) estava disponible per separat.
  • Eixida de Color: Aproximadament 16.77 milions de colors simultanis (24 bit).
  • Emmagatzemament: "Visual Memory Unit" (VMU) unitat removible amb 128 Kb de capacitat de memòria.

Perifèrics per a la Sega Dreamcast[modifica | modifica el codi]

Aplicacions i jocs novells[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Good Enough: Why graphics aren't number one». GameTunnel. Russell Carroll, 2005. [Consulta: 07 August].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sega Dreamcast