Simfonia Londinenca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 2
Composició de Ralph Vaughan Williams
Sobrenom: Simfonia de Londres
Forma: Simfonia
Tonalitat: Sol Major
Composta: 1913
Publicada: 1920
Estrena: 27 de març de 1914, Londres

La Simfonia núm. 2, coneguda com la Simfonia londinenca de Ralph Vaughan Williams consta de quatre moviments i va ser estrenada el 27 de març de 1913.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Aquesta simfonia consta dels moviments següents:

Lento. Adagio risoluto[modifica | modifica el codi]

Un lento inicial constitueix el pròleg de tota la simfonia, els quals primers compassos comencen fent escoltar el tema enigmàtic en quartes superposades. Es tracta evidentment d'una pàgina característica en l'estil del compositor, el qual es complau a crear estructures plàstiques amb el sector de les cordes en el seu registre greu, bromós. A aquesta calma li succeeix l'allegro risoluto, que és una perfecta elaboració de tres parts rígides. El primer tema, molto pesante, vol ser una plasmació de l'esperit londinenc senyorial, de pompa i circumstància, enfront del tema secundari, trivial, intranscendent, com si volgués establir un obligat contrast entre aquell món i l'aspecte prosaic i monòton del Tàmesi. En el segon tema d'aquest primer moviment predomina la melodia. Aquesta melodia és tractada per diversos grups instrumentals, iniciant-se immediatament el desenvolupament d'aquest segon tema. Aquest desenvolupament centra l'interès del primer moviment per la varietat d'intuïcions musicals que conté i la diversitat de facetes, ja humorístiques, ja patètiques, que posa de manifest, sempre sobre la mateixa base temàtica unitària. Al desenvolupament succeeix la lògica recapitulació plena d'interessants efectes de color orquestral, inconfusible en Vaughan.

Lento[modifica | modifica el codi]

En aquest moviment, l'autor juga amb els efectes de la corda en divisi, en especial les violes i els violoncels, que són tractats en aquesta disposició des del principi. Des del punt de vista formal, consta de tres parts, que efectuen l'estructura A-B-A. La primera d'elles s'inicia per un cant de l'oboè sobre la base d'una densa harmonia de la corda, mentre que la segona discorre en una atmosfera de calma i serenitat, si bé des del punt de vista melòdic resulta fragmentada. La recapitulació condueix a noves asprors harmòniques. Això no obstant, resulta el moviment de major puresa musical de tota la simfonia.

Scherzo (Nocturno). Allegro vivace[modifica | modifica el codi]

Evocació, probablement, de la inquieta vida nocturna dels carrers de Londres. L'esquema formal correspon en aquest moviment al tipus A-B-A-C-A, seguit d'una coda. És en aquest moviment on s'aprecia amb major intensitat la divagació modal del sistema tonal, clarament envers l'eòlic.

Andante con moto. Maestoso allamarcia. Allegro. Maestoso all marcia. Lento[modifica | modifica el codi]

En aquest moviment predomina el criteri expressionista. Cadascuna de les seves seccions es manifesta en un estil personal característic. La marxa, que recorda un xic al final de la primera simfonia, s'oposa a l'estil vertical, de densa harmonia, del allegro central. L'epilog reprodueix el tema inicial de la Simfonia amb una orquestració de clima creixent en intensitat, que culmina en una apoteosi d'harmonies plenes del metall.

El marc per la inspiració[modifica | modifica el codi]

De les simfonies per a gran orquestra, de Vaughhan Williams, la “Simfonia londinenca” inicia el període de maduresa de l'eminent compositor britànic. En tal sentit, sens mostra l'artista alliberat de la tradició musical germànica, que tant va influir en les seves primeres produccions corals, com en tota la música anglesa; alliberada del poemari transcendent per adherir-se definitivament al camp de l'art absolut.

Fou la ciutat de Londres la que impressionà fortament al compositor, si bé no es tracta en aquesta simfonia d'una inspiració que degeneri, segons resta dit, en programa. Amb major propietat podria titular-se aquesta obra “Simfonia d'un londinenc”. El material temàtic dispers i una mica heterogeni, cobra una homogeneïtat formal de la màxima rigidesa d'estructura.

Instrumentada per a una orquestra moderna, no prescindeix dels més variats instruments, inclús una important dotació de bateries. Des del punt de vista melòdic, es caracteritza per l'ús insistent de l'interval de quarta en diverses formes, al llarg dels quatre moviments de l'obra. Tot i això no es pot afirmar que es constitueixi una espècie de <<leiv-motiv>>, ja que no arriba a influir en la unitat melòdica d'idees. Així mateix, l'equilibri tonal entre els quatre moviments no pot ser més perfecte en emmarcar els dos extrems en sol major, i els centrals en una derivació modal a sol menor.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Las Mejores Simfonias. pàgs. 177-178- de F. X. Mata Bertran d'Editorial Daimon (ISBN 84-231-2661-7)