Socialisme o barbàrie

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Socialisme o barbàrie (Socialisme ou barbarie en francès) va ser un grup marxista francès que va existir entre 1948 i 1965. El nom també fa referència a la revista d'aquest grup. L'expressió socialisme o barbàrie va ser emprada per primera vegada per la Rosa Luxemburg el 1916.

La revista Socialisme o barbàrie

Orígens de Socialisme o barbàrie[modifica | modifica el codi]

El 1946, en Cornelius Castoriadis i en Claude Lefort (entre altres membres del Partit Comunista Internacionalista (PCI) de França) varen crear l'anomenada tendència Chaulieu-Montal, que ben prest passaria a anomenar-se Socialisme o barbàrie. El 1948 la facció es va separar del PCI i va abandonar els postulats trotskistes. El grup va començar a publicar llavors una revista amb el mateix nom. Altres integrants en foren: Daniel Blanchard (com a Pierre Canjuers), Guy Debord, Jacques Gautrat (com a Daniel Mothé), Gérard Genette, Alain Guillerm, Jean Laplanche, Jean-François Lyotard, Albert Masó (com a Vega), Henri Simon i Pierre Souyri.

Idees principals[modifica | modifica el codi]

Els membres de Socialisme o barbàrie combatien l'estalinisme en totes les seves manifestacions i varen tractar de desenvolupar un marxisme antidogmàtic. Consideraven l'URSS i a tots els països autoanomenats socialistes com "capitalistes d'estat", és a dir, societats dirigides per una nova classe dominant, la burocràcia (explotadors enganyosament autoanomenats socialistes que ocuparien el lloc dels antics patrons mentre que la situació real dels treballadors no canviaria).

Desenvolupament i dissolució[modifica | modifica el codi]

Tot i que estava fortament influït per Castoriadis, el grup va tenir des de la seva creació diversos corrents interns que varen acabar per produir dues escissions importants:

El 1951 va esclatar el primer conflicte entre els partidaris de crear un partit revolucionari estructurat entorn d'un programa polític (Castoriadis) i els que confiaven en la unió espontània de l'avantguarda obrera en un procés revolucionari violent; aquests creien que Socialisme i barbàrie no havia de ser més que un lloc de discussió i crítica, el que modernament es coneix com un think tank. La controvèrsia va dur a la sortida temporal de Lefort i altres militants.

El juny de 1958, després de l'ascensió de Charles de Gaulle, es va produir una altra crisi amb el mateix tema de fons però en una nova situació, produïda per l'arribada de nous membres, la majoria estudiants. Un grup reprendrà les tesis de Lefort i formarà Informations et Liaisons Ouvrières (Informació i llaços obrers). Per la seva banda, Castoriadis i altres militants, tot i que rebutjaven el model leninista de partit, es varen pronunciar a favor de desenvolupar una organització política basada en un programa d'acció enfocat a ajudar a la vanguarda obrera a desenvolupar la presa de consciència política.

A partir de 1960, Castoriadis es va anar allunyant del marxisme. Entenia que l'extensió dels règims burocràtics i la creixent burocratització del capitalisme estava creant una societat piramidal on la majoria de les persones, alienades, podrien ser impulsades a combatre el sistema fora de la idea de lluita de classes, superada per un règim capitalista/burocràtic, i aconeguir eliminar les crisis, assegurar el creixement econòmic i augmentar el nivell de vida.

Després de successives escissions Socialisme o barbàrie es va autodisoldre entre 1966 i 1967.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

GOTTRAUX, P., Socialisme ou Barbarie, un engagement politique et intellectuel dans la France de l'après guerre. Editions Payot Lausanne, s.l., 1997.