Son (ball)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El son és un ball popular cubà d'origen rural, temps lent i compàs 2/4, proscrit, al començament, per immoral. Els seus orígens l'emparenten amb el punto guajiro, les velles guarachas, el changüí de Guantànamo i els trovadors de Santiago de Cuba.

El nom sembla que prové de la paraula castellana son, portada a Amèrica (segle XVI) pels espanyols amb el significat de "cant ballable". Les primeres referències com a dansa cantada daten del segle XVIII. Amb els anys, l'estil evoluciona i s'allunya d'altres tipus de son (com el son huasteco de Mèxic o el son chapín de Guatemala).

Al final del segle XIX és un ball definit, un ball cantat i tocat per petits grups de músics que flueix sobre un ritme d'instruments de punteig, de percussió i de fregat. Es diu que tres soldats foren els autors del primer concert de son a la capital (1909), i que Los Permanentes foren un dels primers grups que el van portar a escena. El 1910, José Urfé introdueix un motiu del son oriental en el danzón El bombín de Barreto. La formació musical del son acaba desplaçant la xaranga francesa, i a partir dels anys 20 del segle XX, el Sexteto Habanero, el Septeto Nacional i el Trío Matamoros contribueixen a fer-lo popular.

Al començament dels 30, el son absorbeix la major part dels grups musicals del moment i produeix un bon nombre de variants (bolero-son, guaracha-son, guajira-son, etc.). A partir dels 40, s'imposen alguns dels grups musicals que deriven del septet (Conjunto Casino, Sonora Matancera, etc.), Arsenio Rodríguez comença a treballar amb noves sonoritats precursores del so salsa i Orestes López prepara el camí del mambo.

A partir del triomf revolucionari apareixen nous grups (Los Van Van, Grupo de Experimentación Sonora del ICAIC, etc.), que parteixen de la cèl·lula original del son per enriquir-la amb noves sonoritats. L'estructura primitiva del son oriental serví de fonament a més d'una dotzena de variants, les més conegudes de les quals són: el son urbà, el pregón-son, la guajira-son, la criolla carabalí, la guaracha-son, el guaguancó-son, el afro-son i el bolero-son. Pels balladors, el son original és suau i cadenciós, i les combinacions més típiques són el pas bàsic, el balanceig, el pas lateral, l'obretanca, el pas entrecreuat, el gir, el pas girat, el setanta i el setanta complicat. Durant els anys seixanta sorgeix una nova forma de ballar són, el casino, que permet ballar en grup. El I Festival del Son Ignacio Piñeiro es va celebrar el 29 de maig del 1978.[1]

Son montuno[modifica | modifica el codi]

El son montuno és una variant de son cubà. La marcació en clave és de 3-2. Creació rítmica i melòdica curta, generalment tocada pel piano enmig d'una peça de salsa. Al montuno s'alterna un compàs feble amb un fort. El 1938 el baixista cubà Orestes López va incorporar un montuno sincopat a la secció final d'un danzón, el que es va cridar des de llavors mambo, encara que rep també altres denominacions com capetillo i diablo.[cal citació]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cort i Vives, Aleix: Diccionari del Ball. Edicions 62, Col·lecció El Cangur/Diccionaris, núm. 278. Barcelona, juliol del 1999. ISBN 84-297-4572-6, planes 175-177.
  • Manuel, Peter, amb Kenneth Bilby i Michael Largey. Caribbean Currents: Caribbean Music from Rumba to Reggae (2a. edició). Temple University Press, 2006. ISBN 1-59213-463-7.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]