Trabucaire

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un trabucaire és aquell facciós, combatent, armat de trabuc (arma de foc portàtil, de canó curt i ample de boca acampanada). Normalment el nom és donat als bandolers catalans.

L'ús del mot trabucaire apareix per primer cop per anomenar als irregulars que participaren en la guerra contra la República Francesa (1793-1795) i, posteriorment, als guerrillers de la guerra del Francès (1808-1814). Més tard, el terme s'aplicà també als insurgents reialistes durant el trienni constitucional (1820-1823) i els guerrillers carlins del 1833-1840. A part dels posteriors bandolers d'extracció camperola, també es donà el nom als grups armats de la tercera guerra carlina (1873-1876).

Orígens històrics[modifica | modifica el codi]

El bandolerisme català ja té una forta importància cap al segle XVI, és un bandolerisme "dels humils", conseqüència de la pobresa. Com a fenomen social important, el bandolerisme català fou condicionat principalment per la crisi econòmica, és a dir, per la manca d'adequació entre unes estructures socioeconòmiques i una demografia en augment. A Catalunya, com arreu d'Europa, és una creació romàntica la consideració del bandolerisme i del seu protagonista com una mena d'heroi "polític". El bandolerisme va contribuir a donar una conceptuació especial de Catalunya a les altres esferes de la monarquia.

La colla dels trabucaires de Rubí

Folklòricament parlant, les primeres notícies sobre els trabucaires daten de 1687 en una partida del llibre de comtes d'aquest any, conservat a l'arxiu del Claustre: "Cinc lliures, tres sous i deu (diners), pagats a Valenti Jalmar, administrador, per haver pagat i gastat per fer portar teia, il·luminar les graelles i pólvora per galejar en dita festivitat (Festa Major)".

"Galejar" o "Fer Gala" era, i continua essent, la missió dels anomenats trabucaires. Hem registrat un precedent dels trabucaires en les "alimàries" amb les quals l'any 1571, fou celebrada a Solsonala victòria de la Batalla de Lepant. Els trabucaires en una altra època havien estat membres de l'exèrcit privat dels senyors feudals. Amb el temps i a mesura que les guerres particulars anaven perdent intensitat, passaren a convertir-se en un grup folklòric de luxe a disposició dels senyors. Tenien dues funcions definides: rebre amb honors als grans mandataris, en especial als alts càrrecs de l'església, amb l'objectiu que tots sabessin el pas del seu senyor.

Aquesta tradició d'acompanyament és la que ha conservat en bona part aquests grups armats, ja que amb el pas del temps van passar a convertir-se en un dels principals elements tradicionals de les festes majors.

Enllaços interns[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]