Usuari:Mcapdevila/Magnetòfon de filferro
 | Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari. Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi! |
1) Parlante
2) Indicador de temps transcorregut
4) Recorregut del filferro
6) Guia perquè el filferro es enrotlli adequadament
7) Guies per al filferro
8) Cap borradora
11) Capçal d'escriptura/lectura
12) Si la gravació es està executant correctament el llum de neó ha parpellejar de tant en tant.
El magnetòfon de filferro (o més comunament anomenat gravador de filferro ), va ser el primer aparell de gravació magnètica de so, comercialitzat per a l'ús civil. Va ser substituït molt aviat pel gravador de cinta.
Abans de començar la Segona Guerra els Aliats van usar durant tot el conflicte magnetòfons de filferro o es feien enregistraments en pasta, Shellac o goma laca en discs de 78-80 RPM. La possibilitat de regravar el filferro, feia que aquest tipus de màquina fos un dispositiu important a l'hora de fer missatges. Inicialment, la gravadora es va utilitzar per registrar l'alfabet Morse, ja que els equips eren capaços de reproduir estats de "magnetisme" i "no-magnetisme" únicament (com el codi morse · i - ), després va ser possible gravar so.[1][2][3]
Història[modifica]
En l'època en què Thomas Edison patentar el fonògraf, l'any 1878, el sistema de gravació magnètic s'estava tot just gestant, gràcies al fet que Oberlin Smith va començar a gravar converses de telèfon en una corda de piano. Aquest projecte va quedar estancat, ja que la tecnologia electrònica no estava desenvolupada prou, com per amplificar les febles corrents que produïen el camp magnètic gravat.[1][2][3]
El telegràfon[modifica]
No obstant això Smith va seguir experimentant amb un artefacte semblant al fonògraf, anomenat telegràfon, Smith va publicar en 1888 un article relacionat amb això a la revista "El món electrònic" , titulat: - Algunes possibles aplicacions del fonògraf. Projecte per utilitzar bandes de tela que continguen llimadures de ferro - (amb això s'estava referint a la investigació del magnetòfon de filferro), a la revista va publicar una idea similar a la de gravar so en filferro, era la de gravar el so per un filferro enrotllat en un cilindre amb un electroimant, el qual estava connectat a un micròfon de carbó amb una bateria, tot aquest conjunt estava en un circuit en sèrie.[3]
El 1903 Valdemar Poulsen perfeccionar aquest telegráfono a introduir la polarització per camp continu, (patent USA 873.083). Tanmateix, això va passar desapercebut, ja que el públic s'havia adaptat als discs fonogràfics. Com a conseqüència, el registre magnètic va caure a l'oblit, sent un clar exponent la fallida de Telegraphone Company. Malgrat tot això, els laboratoris van seguir experimentant amb el registre magnètic, en Estats Units dos físics, Carlson i Carpenter, projectaven utilitzar el procediment magnètic a alta velocitat, i així descobrir la polarització magnètica per camp altern d'alta freqüència, aquest invent va ser patentat l'agost de 1927, (patent 1640881 Ràdio Telegraph System).[1][3]
Funcionament[modifica]
El funcionament era similar al de l'fonògraf, però aquest era més elèctric que acústic. Les oscil·lacions elèctriques del micròfon, que són provocades per la diferència potencial de la bateria, fan que l'electroimant generi camps magnètics que són gravats en el filferro enrotllat en el cilindre. Aquest invent el va presentar a l'Exposició Universal de París el 1900, despertant la curiositat en els visitants.[1]
Més AVAQ gràcies al tub de Audion[modifica]
No obstant això, acabat el 1911 amb el tub Audion, invent de Llegeix DeForest, va ser possible amplificar febles impulsos elèctrics que van fer possible que la teoria del magnetòfon de filferro, es fes realitat. Però, acabat el 1930 va ser possible aconseguir un gravador de so en filferro, amb suficient qualitat com per a fabricar comercialment. A Alemanya va haver diversos fabricants de magnetòfons de filferro, que eren tots per a ús professional. Lorenz va dissenyar un nou model d'equip per a aquest fabricant de gravadors i rotlles de filferro, que l'anomeno Stahltonbandmaschine. Aquest gravador va ser adoptat per l'autoritat de Radiodifusió RRG, dependent del Ministeri de Propaganda. Però poc després, Begun abandonar Alemanya per començar una nova vida als Estats Units. Si no hi ha una mica millor, els alemanys i els Aliats van seguir utilitzant la gravadora de filferro durant la guerra, encara que els alemanys tenien ocult el gravador de cinta.[2][4]
Magnetòfon de filferro de major qualitat[modifica]
Aproximadament per 1945 als Estats Units, Marvin CAMRA de la Fundació per al Desenvolupament d'Armes, va desenvolupar un magnetòfon de filferro amb bona qualitat, i diversos milers d'unitats van ser venudes a les Forces Armades dels Estats Units. No existia un patró de fabricació de rodets de filferro, de manera que es van fer de diverses mesures segons els requeriments dels militars. Els que més temps de gravació requerien eren les estacions d'escolta de les transmissions enemigues, en alfabet Morse. Un dels primers models, el model núm 50 per Marvin CAMRA tenia unes rodes que servien de guia i ajuda al recorregut del filferro perquè no es trenqui amb l'esforç de fer girar el Carrt emmagatzemador, aquest model igual que altres posteriors no posseïen una velocitat d'arrossegament constant, ja que no tenien el capstan (més tard conegut com a "rodeta" o "corró de goma") per mantenir una velocitat d'arrossegament constant. Per l'esborrat del filferro tenia un cap solenoidal, per la qual el filferro de 0.004 polzades s'enroscava en ell. L'amplificador i l'altaveu van ser posats en el mateix aparell, l'indicador de temps era res més que un comptarevolucions.[2]
Encara que la qualitat dels enregistraments era de molt baixa qualitat, (a comparació amb el gravador de cinta), moltes llicències van ser venudes per seguir fabricant aquests gravadors després de la guerra, encara que aviat va ser desplaçat pel gravador de cinta inventat pels alemanys. Les fàbriques Webster i Silverton fabricar les gravadores amb rodets de 3-3/4 ", que tenien una amplada d'1-1/4 "per emmagatzemar el filferro. Després de la guerra i per a ús civil, va aparèixer el rodet de 2-3/4 "i 3/4" d'amplada que va esdevenir la mesura estàndard. El més sorprenent va ser, que a diferència de les versions militars que fabricaven el filferro amb material antioxidant, particularment afegint crom, les versions civils no, i per això en poc temps l'òxid s'encarregava de destruir-les. Era un problema de costos i de competència, la gravadora de cinta ja era al mercat per a ús comercial.[2]
Magnetòfon de filferro alemany[modifica]
A Alemanya hi va haver diversos fabricants de gravadors de filferro o magnetòfons de filferro, que eren tots per a ús professional òbviament. El 1938 Semi J. Begun enginyer de la companyia C. Lorenz, va dissenyar un nou model d'equip per a aquest important fabricant de gravadors i rotlles de filferro, que va ser batejat amb el nom de "Stahltonbandmaschine". Aquest gravador va ser adoptat per l'autoritat de Radiodifusió RRG, dependent del Ministeri de Propaganda. Però poc després, Begun abandonar Alemanya per començar una nova vida als Estats Units. Encara que el filferro solia enredar i trencar-se, la manera més immediata de reparar era nuant simplement encara que d'una manera particular, cosa impossible de fer amb les cintes de gravació modernes.[2]
Magnetòfon de filferro amb tocadiscs[modifica]
1) Combinació de plat tocadiscs i rodet receptor de filferro
2) Cap magnètic, també serveix per a guiar el filferro perquè es bobini millor
3) Carret emmagatzemador
4) Selector per reproducció, gravació o rebobinat
5) Registrador per saber quan filferro ha passat
6) Botó de reset del comptador
7) Braç fonocaptor del tocadiscs.
Els primers combinats, (tocadiscs amb alguna altre electrodomèstic), no van aparèixer per primera vegada en els 1950, sinó que ja per 1945 s'havia dissenyat un tocadiscs, amb un magnetòfon de filferro, encara que aquest terme "combinat" era desconegut per a l'època. Curiosament el Carret emmagatzemador, era el mateix plat del disc de vinil. Amb aquest artefacte, era possible gravar el que s'estava escoltant en el disc, i també gravar àudio amb un micròfon.[5]
El rodet de subministrament de filferro té una durada d'una hora. Encara que la velocitat d'arrossegament no és contínua, és aproximadament de 59,14 cm/segon.[5]
Alguns d'aquests "combinats", era artefactes de mida comú, com el d'un fonògraf o gramòfon. Però també hi havia d'aquests "combinats" en un moble, aquests comptaven amb receptor de ràdio, i el gravador era capaç de gravar el que s'estava escoltant a la ràdio o al tocadiscs.[5]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
Notes[modifica]
Bibliografia consultada[modifica]
- Goñi, Miguel. La cinta magnètica i magnetòfons. Nova lent, 1987. ISBN 84-7534-259-0.
- Goñi J, Miguel. magnetòfons i giradiscos. Nova lent, 1987. ISBN 84-7534-159-4.
- Goñi J., Miguel. Registre del so. Nova lent, 1987. ISBN 84-7534-158-6.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Magnetòfon de filferro |
- Magnetic Recording Equipment history.sandiego.edu
- La gravadora de filferro Exordi