Vés al contingut

André Frossard

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaAndré Frossard
Biografia
Naixement14 gener 1915 Modifica el valor a Wikidata
Saint-Maurice-Colombier (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 febrer 1995 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
Versalles (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacemetery of Caluire-et-Cuire (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
17è Seient 2 de l'Acadèmia Francesa
18 juny 1987 – 2 febrer 1995
← René de La Croix de Castries – Hector Bianciotti → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióÉcole nationale supérieure des arts décoratifs Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, escriptor, filòsof Modifica el valor a Wikidata
OcupadorFamille chrétienne (en) Tradueix, cronista (1984–)
Le Figaro, consell editorial (1983–)
RTL, cronista (1980–)
Le Point, cronista (1972–1982)
Le Nouveau Candide (en) Tradueix, editorialista (1961–1967)
Paris Match, editorialista (1950–1965)
L'Aurore, cronista (1946–1962)
Temps présent (en) Tradueix, redactor en cap (1945–1948)
L'Intransigeant, editor de diari (1934–1936) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Acadèmia Francesa (1987–1995) Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaRayon C Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteSegona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
PareLudovic-Oscar Frossard Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

André Frossard (Saint-Maurice-Colombier, Doubs, 14 de gener de 1915 - Versalles, 2 de febrer de 1995) va ser un periodista i escriptor francès.

El seu pare fou Ludovic-Oscar Frossard, un dels fundadors històrics, i líder durant 31 anys, del Partit Comunista Francès. La seva mare era atea d'origen protestant. Els seus pares li van donar una educació atea, però als 20 anys, el 8 de juliol del 1935 va tenir una conversió instantània a l'Església Catòlica quan va entrar a una capella del carrer Ulm de París per buscar a un amic. En el seu best seller del 1969 Déu existeix, jo me'l vaig trobar, va explicar que abans d'aquest moment "m'hagués sorprès tant de veure'm catòlic a la sortida d'aquesta capella, com de veure'm convertit en girafa a la sortida del zoo.[1] Per això va decidir batejar-se i ho va fer el 8 de juliol del 1935.[2]

El setembre del 1936 es va incorporar a l'armada francesa i va estar mobilitzat fins al febrer del 1941, temps en què va fer de mariner, capatàs, secretari d'oficial i oficial de xifra. Es va incorporar a la resistència francesa quan va tornar a casa. Va ser arrestat per la Gestapo a Lió el 10 de desembre de 1943, i internat a un barracó per a jueus de la presó de Montluc de Lió. Va ser un dels set supervivents d'aquest barracó, del que 72 van morir assassinats a Bron el 17 d'agost de 1944. Quan va sortir de la presó va ser tornat a cridar per part de l'armada fins al desembre del 1945. Va ser condecorat amb la Legió d'Honor a títol militar, i ascendit a oficial pel general Charles de Gaulle.

Després de la guerra va ser redactor en cap del setmanari Temps présent, on va succeir a Hubert Beuve-Méry, fundador de Le Monde. També va ser redactor en cap de L'Aurore i Le Nouveau Candide, cronista de Le Point i RTL, i editorialista de Paris-Match, entre d'altres. Des del 1946 escrivia una columna diària, primer a L'Aurore, i després a Le Figaro. Va escriure més de 15.000 articles i va pronunciar diverses conferències sobretot a Itàlia. La majoria dels seus 31 llibres publicats són d'inspiració religiosa.

Fou escollit per l'Acadèmia Francesa el 1987 pel seient 2, succeint a René de Castries, el mateix dia que l'historiador Georges Duby.[3]

Fou molt amic dels papes Pau VI i Joan Pau II.[4]

Obra

[modifica]
  • La Maison des otages (1946)
  • Histoire paradoxale de la IVe République (1954)
  • Le Sel de la terre (1956)
  • Voyage au pays de Jésus (1958)
  • Les Greniers du Vatican (1960)
  • Votre humble serviteur, Vincent de Paul (1960)
  • Dieu existe, je l'ai rencontré (1969)
  • La France en général (1975)
  • Il y a un autre monde (1976)
  • Les trente-six preuves de l'existence du diable (1978)
  • L'art de croire (1979)
  • N'ayez pas peur, dialogue avec Jean-Paul II (1982)
  • La Baleine et le Ricin (1982)
  • L'Évangile selon Ravenne (1984)
  • Le Chemin de croix, au Colisée avec Jean-Paul II (1986)
  • N'oubliez pas l'amour, la Passion de Maximilien Kolbe (1987)
  • Le Crime contre l'humanité (1988)
  • Portrait de Jean-Paul II (1988)
  • Le Cavalier du Quai Conti (1988)
  • Dieu en questions (1990)
  • Le Monde de Jean-Paul II (1991)
  • Les grands bergers (1992)
  • Excusez-moi d'être français (1992)
  • Défense du Pape (1993)
  • L'Evangile inachevé (1995)

Medalles i honors

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Aréchaga, Ignacio «André Frossard, el más escéptico de los creyentes». Aceprensa, 08-02-1995 [Consulta: 23 desembre 2013].
  2. ↑ Ulderico, Munzi «Frossard, vittima di Barbie e amico del Papa». Corriere della Sera, 03-02-1995 [Consulta: 23 desembre 2013].
  3. ↑ «André Frossard». Les immortels. Acadèmia Francesa. [Consulta: 23 desembre 2013].
  4. ↑ Colao Granda, Antonio «André Frossard». El comercio, 16-01-2011 [Consulta: 23 desembre 2013].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=André_Frossard&oldid=36752858»