Arri

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «Arri (desambiguació)».
Infotaula de personaArri
Arius püspök.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(el) Ἄρειος Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementdècada del 250 Modifica el valor a Wikidata
Cirenaica Modifica el valor a Wikidata
Mort336 Modifica el valor a Wikidata (76/86 anys)
Constantinoble Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióArrianisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballTeologia Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióasceta, prevere, teòleg, predicador Modifica el valor a Wikidata
PeríodeBaix Imperi Romà Modifica el valor a Wikidata

Ari o Arri (en grec antic: Ἄρειος, Áreios, llatí: Arīus)[1] fou un religiós cristià fill d'Ammoni, que va néixer a Alexandria o a la Pentàpolis Líbia (Cirenaica) en el tercer quart del segle iii. De les seves idees derivà la doctrina considerada herètica dels arians.[2]

A Antioquia va ser deixeble de Lucià, primer clergue que va defensar clarament la diferència entre el Pare i el Fill (Lucià era amic de Pau de Samosata que defensava idees similars, de les quals Lucià va poder convertir-se en propagador).[3] Pere (bisbe d'Alexandria) el va ordenar diaca però més tard el va expulsar, en condemnar Ari la duresa de la persecució contra els seguidors de Meleci, bisbe de Licòpolis, que havia provocat un cisma a Egipte.[4] Més tard, sent ja Ari de certa edat, va ser ordenat prevere per Àquila, patriarca de Constantinoble, confiant-li la direcció de l'església de Baukalis, on es va distingir per la seva erudició, arribant-se a suposar que podria succeir a Àquila quan aquest va morir; no obstant això va ser elegit patriarca de Constantinoble Alexandre (317).[5]

Els catòlics acusen Ari d'actuar des d'aleshores per despit, cosa que no és segura. Ari va acusar (318) Alexandre, bisbe d'Alexandria, de ser partidari de Sabeli i de les doctrines sabelianes (que fonien en una sola les tres persones de la Trinitat) condemnades uns anys abans per un Concili celebrat a Alexandria (261). Alexandre va exposar les seves doctrines, que van resultar ser ortodoxes, mentre Ari sostenia que el Pare havia creat al Fill, i per tant aquest havia de ser inferior.[6] Alexandre va convocar un concili a Alexandria (320 o 321) al qual van assistir cent bisbes, que van condemnar les idees d'Ari i el van excomunicar juntament amb els seus seguidors. Però alguns bisbes (com Secundus de Ptolemaida, Teonas de Marmàrica, Eusebi de Cesarea, Eusebi de Nicomèdia, Teoguis de Nicea i Màrius de Calcedònia) i part del clergat es van decantar al seu favor.[7]

L'Emperador Constantí I el Gran, que després del 324 governava l'Imperi en solitari i temia que aquests disputes teològiques alteressin la pau publica, va intentar evitar el cisma, utilitzant com a mediador Osi, bisbe de Còrdova, però va fracassar. Constantí va convocar llavors el primer concili ecumènic a Nicea (325) al qual van assistir 318 bisbes, la majoria orientals, i en el qual el bisbe Alexandre d'Alexandría va estar assistit pel jove diaca Atanasi (després sant) que es va convertir en campió dels opositors a Ari, els seguidors del qual estaven dirigits per Eusebi de Nicomèdia, però sols van aconseguir 22 adhesions. El Concili va determinar que el Pare i el Fill eren consubstancials o iguals (en grec es va utilitzar la paraula "omousios" mentre que va ser rebutjat el concepte de "creat" per referir-se al Fill: únicament tretze bisbes es van oposar a la utilització de la paraula consubstancial, i quan Ari va exposar que el Fill no era abans de ser engendrat, que era de l'altra persona i de l'altra substància que les del Pare i que era criatura subjecta a mudança, altres bisbes se'n van separar, fins que finalment solament Ari, Secundus de Ptolemaida i Teonas de Marmàrica defensaven les posicions intransigents, i van ser anatematitzats i desterrats (també es va desterrar Eusebi de Nicomèdia i Teognis o Teoguis de Nicea).[8]

Però progressivament els partidaris d'Eusebi de Nicomèdia, anomenats Eusebians, van influir en l'ànim de Constantí, mentre que la germana d'aquest, Constància (vídua de Licini) que tenia com a confessor un sacerdot arià, treballava per col·locar elements arians en llocs clau, substituint-hi diversos bisbes catòlics per d'altres d'arians. El 326 Atanasi va succeir Alexandre com a bisbe d'Alexandria. Poc després, foren cridats del desterrament Eusebi i Teognis, i es va iniciar una campanya destinada a debilitar Atanasi, l'elecció del qual era qualificada d'il·legitima, i adreçada també contra el bisbe Eustat d'Antioquia, un dels majors opositors a l'arianisme, aconseguint-se la deposició d'aquest últim en un Concili celebrat a Antioquia el 331, en què els elements eusebians (arians) van aconseguir el predomini, i que Eustat fos acusat de sabelianisme (i d'altres coses).[9] Va ser desterrat per ordre de Constantí (amb això es van assentar les bases per al futur cisma d'Antioquia en què catòlics, arians i melecians es van disputar el poder eclesiàstic des del 361 al 415), i l'emperador també desterrà altres bisbes.[10]

A petició de Constantí, Ari va admetre en l'essencial la consubstanciabilitat, a fi d'aconseguir una unió de les dues branques principals de l'Església; llavors l'Emperador va demanar a Atanasi que readmetés Ari a la seva comunió a la qual cosa el bisbe es va negar. Els eusebians iniciaren una nova campanya contra Atanasi.[8]

El 335 els concilis de Tir i de Jerusalem van absoldre Ari. En el Concili de Tir Atanasi va patir forts atacs i es va veure precisat a acudir a l'emperador, qui va optar per enviar-lo desterrat a Trèveris.[11] Després del desterrament de sant Atanasi, es va celebrar un nou concili a Constantinoble on va ser destituït el bisbe Marcel d'Ancira, bisbe catòlic, i substituït per l'eusebià Basili.[12]

Poc després moria Constança, demanant al seu germà Constantí que tractés a Ari com un home que havia estat calumniat. L'Emperador es va sentir impressionat o obligat i Ari va ser cridat a Constantinoble (335) on havia de ser reintegrat al si de l'Església amb tots els honors (després d'una professió de fe niceana); el patriarca de Constantinoble Alexandre (que va ser patriarca del 317 al 340) s'hi va oposar encara que va haver d'accedir davant l'amenaça llançada per diversos bisbes partidaris d'Ari d'excomulgar-lo. Però abans de procedir-se a la cerimònia Ari va morir sobtadament (336), probablement enverinat per seguidors d'Alexandre qui l'endemà va donar gràcies a Déu pel càstig a l'heresiarca.[13][14] La mort d'Arri va contribuir a estendre la força de l'heretgia de l'arrianisme, i el mateix emperador es va fer batejar abans de la seva mort (337) pel bisbe arià Eusebi de Nicomèdia.[15]

La polèmica arriana[modifica]

Els inicis[modifica]

L'historiador trinitari Sòcrates Escolàstic informa que Arri va provocar la polèmica que porta el seu nom quan Alexandre d'Alexandria, que havia succeït a Aquil·les com a bisbe d’Alexandria, va fer un sermó en què afirmava la semblança del Fill amb el Pare. Arri va interpretar el discurs d'Alexandre com un renaixement del sabel·lianisme, el va condemnar i després va argumentar que "si el Pare va engendrar el Fill, el que va ser engendrat va tenir un principi d'existència: i per això és evident que hi va haver un temps en què el fill no ho era. Per tant, necessàriament es dedueix que ell [el Fill] va tenir la seva substància del no-res."[16] Aquesta cita descriu l'essència de la doctrina d'Arius. Sòcrates de Constantinoble creia que Arri estava influenciat en el seu pensament pels ensenyaments de Llucià d'Antioquia, un famós mestre cristià i màrtir. En una carta al patriarca Alexandre de Constantinoble, el bisbe d'Arri, Alexandre d'Alexandria, va escriure que Arri va derivar la seva teologia de Llucià. El propòsit exprés de la carta era queixar-se de les doctrines que Arri estava difonent, però la seva acusació d'heretgia contra Arri és vaga i no té el suport d'altres autoritats. A més, el llenguatge d'Alexandre, com el de la majoria dels polèmics d'aquella època, és força amarg i abusiu. A més, fins i tot Alexandre mai va acusar a Llucià d'haver ensenyat l'arianisme; més aviat, va acusar a Llucià ad invidiam de tendències herètiques —que segons ell semblen ser transferides al seu deixeble, Arri.[17] L' historiador rus Alexander Vassíliev es refereix a Llucià com "l'Arri abans d'Arri".[18]

Orígenes i Arri[modifica]

Com molts estudiosos cristians del segle III, Arri va ser influenciat pels escrits d'Orígenes, àmpliament considerat com el primer gran teòleg del cristianisme.[19] No obstant això, tot i que tots dos estaven d'acord en la subordinació del Fill al Pare, i Arri va treure suport de les teories d'Orígenes sobre el Logos, els dos no estaven d'acord en tot. Arri va argumentar clarament que el Logos tenia un començament i que el Fill, per tant, no era etern, sent el Logos el més alt de l'Ordre Creat. Aquesta idea es resumeix en la declaració "hi va haver un temps en què el Fill no ho era". Per contra, Orígenes creia que la relació del Fill amb el Pare no tenia principi i que el Fill era "generat eternament".[20]

Arri es va oposar a la doctrina d'Orígenes, queixant-se d'això en la seva carta a l'Eusebi nicomedià, que també havia estudiat amb Llucià. No obstant això, malgrat no estar d'acord amb Orígenes en aquest punt, Arri va trobar consol en els seus escrits, que utilitzaven expressions que afavorien l'afirmació d'Arri que el Logos era d'una substància diferent de la del Pare, i devia la seva existència a la voluntat del seu Pare. No obstant això, com que les especulacions teològiques d'Orígenes sovint s'oferien per estimular més investigacions en lloc de posar fi a qualsevol disputa, tant Arri com els seus oponents van poder invocar l'autoritat d'aquest venerat (en aquell moment) teòleg durant el seu debat.[21]

Arri va destacar la supremacia i la singularitat de Déu Pare, és a dir, que només el Pare és infinit i etern i totpoderós, i que, per tant, la divinitat del Pare ha de ser més gran que la del Fill. Arri va ensenyar que el Fill va tenir un principi, contrari a Orígenes, que va ensenyar que el Fill era menys que el Pare només en poder, però no en el temps. Arri va sostenir que el Fill no posseïa ni l'eternitat ni la veritable divinitat del Pare, sinó que va ser fet "Déu" només amb el permís i el poder del Pare, i que el Logos era més aviat el primer i el més perfecte de les produccions de Déu.[22][23]

Respostes inicials[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Ari». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Anatolios, 2011, p. 44.
  3. Williams, Rowan. Arius: Heresy and Tradition (en anglès). Darton, Longman and Todd, 1987. ISBN 978-0-232-51692-0. 
  4. Hernández, Gonzalo Fernández «El estallido de la controversia arriana». Espacio, tiempo y forma. Serie II, Historia antigua, 9, 1996, pàg. 569–572. ISSN: 1130-1082.
  5. Marsilla, Juan Vicente García; Mancho, Carles; González, Isabel Ruiz de la Peña. Historia del arte medieval (en castellà). Universitat de València, 2012-07-02. ISBN 978-84-370-8902-7. 
  6. Kärkkäinen, Veli-Matti. The Trinity: Global Perspectives (en anglès). Presbyterian Publishing Corp, 2007, p.32. ISBN 0664228909. 
  7. Boularand, Ephrem. L'hérésie d'Arius et la "foi" de Nicée (en francès). Letouzey & Ané, 1972. 
  8. 8,0 8,1 Carroll, Warren Hasty. The Building of Christendom (en anglès). Christendom College Press, 1987. ISBN 978-0-931888-24-3. 
  9. Hernández, Gonzalo Fernández «Las consecuencias de la deposición del Obispo Eustacio de Antioquía en el bienio 331-332 de la Era Cristiana». Estudios humanísticos. Geografía, historia y arte, 19, 1997, pàg. 41-44. ISSN: 0213-1390.
  10. Deschner, Karl Heinz. Historia criminal de cristianismo (en castellà). 2. Barcelona: Martínez Roca, 1991. ISBN 84-270-1493-7. 
  11. Draper, John William. History of the intellectual development of Europe. London, G. Bell and sons, 1875. 
  12. «Marcel d'Ancira». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 22 octubre 2021].
  13. Gibbon, Edward. The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (en anglès). E. Duyckinck, 1822. 
  14. Muehlberger, E. «The Legend of Arius' Death: Imagination, Space and Filth in Late Ancient Historiography» (en anglès). Past & Present, 227, 1, 01-05-2015, pàg. 3-29. DOI: 10.1093/pastj/gtu042. ISSN: 0031-2746.
  15. Eusebius. Eusebius: The Church History (en anglès). Kregel Academic, 2007. ISBN 978-0-8254-9488-8. 
  16. Socrates. «The Dispute of Arius with Alexander, his Bishop.». A: The Ecclesiastical Histories of Socrates Scholasticus. 
  17. Vasiliev, Al. «The empire from Constantine the Great to Justinian». A: History of the Byzantine Empire, 1928. 
  18. Vasiliev, Al. History of the Byzantine Empire, 1928. 
  19. «Origenes». A: , 2 Maig 2005. 
  20. Origen. «On Christ». A: De Principiis. 
  21. «Arius of Alexandria, Priest and Martyr». Holy Catholic and Apostolic Church (Arian Catholic). Arxivat de l'original el 25 abril 2012. [Consulta: 2 maig 2012].
  22. Kelly 1978
  23. Davis 1983

Bibliografia[modifica]

  • Anatolios, Khaled. Development of Trinitarian Doctrine: A Model and Its Application (en anglès). Grand Rapids: BakerAcademic, 2011. ISBN 978-0801031328. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arri