Batalla naval del Bòsfor

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Batalla del Bòsfor)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla naval del Bòsfor
Guerra venecianogenovesa
Batalla naval del Bòsfor (Mediterrani oriental)
Batalla naval del Bòsfor
Batalla naval del Bòsfor
Batalla naval del Bòsfor
Coord.: 41° 1′ 0″ N, 28° 58′ 37″ E / 41.01667°N,28.97694°E / 41.01667; 28.97694
Tipus batalla naval
Data 13 de febrer de 1352
Coordenades 41° 01′ 00″ N, 28° 58′ 37″ E / 41.01666667°N,28.97694444°E / 41.01666667; 28.97694444
Lloc Constantinoble
Resultat victòria veneciana
Bàndols
República de Gènova República de Gènova Sereníssima República de Venècia República de Venècia
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó
Comandants en cap
República de Gènova Paganino Doria Sereníssima República de Venècia Panerazio Giustinian
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Ponç de Santa Pau
Comandants
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Bernat de Ripoll
Forces
República de Gènova 65 galeres Sereníssima República de Venècia 34 galeres
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília 34 galeres
Modifica les dades a Wikidata

La batalla del Bòsfor, lluitada el 13 de febrer de 1352 fou una de les batalles de la guerra venecianogenovesa.

Antecedents[modifica]

Des de 1348 la República de Gènova estava en guerra amb l'emperador bizantí Joan VI Cantacuzè a Gàlata i Quios, i el 1350 es va trobar en guerra amb la República de Venècia, que tracten d'eliminar l'activitat mercantil de Gènova a la Mediterrània oriental. Com que Gènova havia ajudat els adversaris de la Corona d'Aragó a Sardenya, Pere el Cerimoniós va entrar a la guerra del costat de Venècia i de l'imperi bizantí. Gènova es va veure forçada a una aliança amb l'imperi otomà i fins i tot van assaltar Constantinoble.

Pere el Cerimoniós va nomenar capità de l'estol, de trenta galeres, Ponç de Santa Pau[1] el març de 1351.[2] L'armada catalana va sortir de Maó el mes d'octubre i es va dirigir, fent escala a Càller, a Messina, on es van unir vint galeres venecianes capitanejades per Panerazio Giustinian, i ja de camí a Constantinoble s'hi van unir catorze galeres venecianes més i quatre de valencianes capitanejades per Bernat de Ripoll.

La batalla[modifica]

L'armada de l'aliança derrotà als genovesos comandats per Paganino Doria la nit del 13 de febrer de 1352 enmig d'una tempesta molt violenta,[3] amb moltes baixes per culpa de la indecisió de l'almirall venecià i la inexperiència en aquelles aigües del català.[4]

Conseqüències[modifica]

Contra l'opinió de l'emperador, que volia endegar un atac final contra Gàlata, Niccolò Pissani va optar per romandre al Bòsfor a esperar les ordres de Venècia[4] i l'abril va marxar.

L'almirall Ponç de Santa Pau morí a causa de les ferides[5] el 9 de març i només sobrevisqueren deu de les galeres catalanes, que tornaren a Catalunya, a més, l'atac va provovar un canvi d'aliances de l'emperador Joan VI Cantacuzè, pressionat pels genovesos amb el suport dels otomans donant el monopoli dels ports orientals[5] amb un tractat signat el 6 de maig de 1652,[4] i això a la vegada va provocar el fallit setge de Pera el 1352.

Referències[modifica]

  1. Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana, p.58
  2. (castellà) José Vicente Cabezuelo Pliego, Diplomacia y guerra en el Mediterráneo medieveal. La liga véneto-aragonesa contra Génova de 1351, Anuario de estudios medievales: gener-juny de 2006
  3. (anglès) Jean-Charles-Léonard Simonde Sismondi, A history of the Italian republics
  4. 4,0 4,1 4,2 (anglès) Donald M. Nicol. Byzantium and Venice: A Study in Diplomatic and Cultural Relations, p.276
  5. 5,0 5,1 Hernández Cardona, Francesc Xavier. «Volum II: Temps de Conquesta». A: Història militar de Catalunya. 2a Ed.. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.148. ISBN 84-232-0655-6. 

Bibliografia[modifica]

  • Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana. Barcelona, 1898
  • (italià) Giuseppe Meloni, Genova e Aragona all'epoca di Pietro il Cerimonioso (1336-1387), Padova 1971-1982.