Batalla naval del Bòsfor

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgBatalla naval del Bòsfor
Guerra venecianogenovesa
Data 13 de febrer de 1352
Localitat Constantinoble
Resultat victòria veneciana
Batalla naval del Bòsfor (Mediterrani oriental)
Batalla naval del Bòsfor
Batalla naval del Bòsfor
Batalla naval del Bòsfor
Coord.: 41° 1′ 0″ N, 28° 58′ 37″ E / 41.01667°N,28.97694°E / 41.01667; 28.97694
Bàndols
República de Gènova República de Gènova Sereníssima República de Venècia República de Venècia
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó
Comandants en cap
República de Gènova Paganino Doria Sereníssima República de Venècia Panerazio Giustinian
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Ponç de Santa Pau
Comandants
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Bernat de Ripoll
Forces
República de Gènova 65 galeres Sereníssima República de Venècia 34 galeres
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília 34 galeres

La batalla del Bòsfor, lluitada el 13 de febrer de 1352 fou una de les batalles de la guerra venecianogenovesa.

Antecedents[modifica]

Des de 1348 la República de Gènova estava en guerra amb l'emperador bizantí Joan VI Cantacuzè a Gàlata i Quios, i el 1350 es va trobar en guerra amb la República de Venècia, que tracten d'eliminar l'activitat mercantil de Gènova a la Mediterrània oriental. Com que Gènova havia ajudat els adversaris de la Corona d'Aragó a Sardenya, Pere el Cerimoniós va entrar a la guerra del costat de Venècia i de l'imperi bizantí. Gènova es va veure forçada a una aliança amb l'imperi otomà i fins i tot van assaltar Constantinoble.

Pere el Cerimoniós va nomenar capità de l'estol, de trenta galeres a Ponç de Santa Pau[1] el març de 1351.[2] L'armada catalana va sortir de Maó el mes d'octubre i es va dirigir, fent escala a Càller, a Messina, on es van unir vint galeres venecianes capitanejades per Panerazio Giustinian, i ja de camí a Constantinoble s'hi van unir catorze galeres venecianes més i quatre de valencianes capitanejades per Bernat de Ripoll.

La batalla[modifica]

L'armada de l'aliança derrotà als genovesos comandats per Paganino Doria la nit del 13 de febrer de 1352 enmig d'una tempesta molt violenta,[3] amb moltes baixes per culpa de la indecisió de l'almirall venecià i la inexperiència en aquelles aigües del català.[4]

Conseqüències[modifica]

Contra l'opinió de l'emperador, que volia endegar un atac final contra Gàlata, Niccolò Pissani va optar per romandre al Bòsfor a esperar les ordres de Venècia[4] i l'abril va marxar.

L'almirall Ponç de Santa Pau morí a causa de les ferides[5] el 9 de març i només sobrevisqueren deu de les galeres catalanes, que tornaren a Catalunya, a més, l'atac va provovar un canvi d'aliances de l'emperador Joan VI Cantacuzè, pressionat pels genovesos amb el suport dels otomans donant el monopoli dels ports orientals[5] amb un tractat signat el 6 de maig de 1652,[4] i això a la vegada va provocar el fallit setge de Pera el 1352.

Referències[modifica]

  1. Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana, p.58
  2. (castellà) José Vicente Cabezuelo Pliego, Diplomacia y guerra en el Mediterráneo medieveal. La liga véneto-aragonesa contra Génova de 1351, Anuario de estudios medievales: gener-juny de 2006
  3. (anglès) Jean-Charles-Léonard Simonde Sismondi, A history of the Italian republics
  4. 4,0 4,1 4,2 (anglès) Donald M. Nicol. Byzantium and Venice: A Study in Diplomatic and Cultural Relations, p.276
  5. 5,0 5,1 Hernández Cardona, Francesc Xavier. «Volum II: Temps de Conquesta». A: Història militar de Catalunya. 2a Ed.. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.148. ISBN 84-232-0655-6. 

Bibliografia[modifica]

  • Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana. Barcelona, 1898
  • (italià) Giuseppe Meloni, Genova e Aragona all'epoca di Pietro il Cerimonioso (1336-1387), Padova 1971-1982.
Portal

Portal de la història militar de Catalunya