Batalla del Bòsfor

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Batalla naval del Bòsfor)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla del Bòsfor
Guerra veneciano-genovesa
Batalla del Bòsfor (Mediterrani oriental)
Batalla del Bòsfor
Batalla del Bòsfor
Batalla del Bòsfor (Mediterrani oriental)
Coord.: 41° 0′ 43″ N, 28° 59′ 47″ E / 41.01194°N,28.99639°E / 41.01194; 28.99639
Tipusbatalla naval Modifica el valor a Wikidata
Data13 de febrer del 1352
Coordenades41° 01′ 00″ N, 28° 58′ 37″ E / 41.01667°N,28.97694°E / 41.01667; 28.97694
LlocBòsfor (Imperi Romà d'Orient)
ResultatVictòria genovesa
Bàndols
República de Venècia
Corona d'Aragó
Imperi Romà d'Orient
República de Gènova
Comandants en cap
Niccolò Pisani Paganino Doria
Forces
75 naus[1] 64 naus[1]
Baixes
26 naus[1] 13 galeres[1]

La batalla del Bòsfor o batalla dels Estrets, lliurada el 13 de febrer de 1352, fou una de les batalles de la guerra veneciano-genovesa.

Antecedents[modifica]

Des de 1348 la República de Gènova estava en guerra amb l'emperador romà d'Orient Joan VI Cantacuzè a Gàlata i Quios, i el 1350 es va trobar en guerra amb la República de Venècia, que tracten d'eliminar l'activitat mercantil de Gènova a la Mediterrània oriental. Com que Gènova havia ajudat els adversaris de la Corona d'Aragó a Sardenya, Pere el Cerimoniós va entrar a la guerra del costat de Venècia i de l'Imperi Romà d'Orient. Gènova es va veure forçada a una aliança amb l'Imperi Otomà i fins i tot van assaltar Constantinoble.

Pere el Cerimoniós va nomenar capità de l'estol, de trenta galeres, Ponç de Santa Pau[2] el març de 1351.[3] L'armada catalana va sortir de Maó el mes d'octubre i es va dirigir, fent escala a Càller, a Messina, on es van unir vint galeres venecianes capitanejades per Panerazio Giustinian, i ja de camí a Constantinoble s'hi van unir catorze galeres venecianes més i quatre de valencianes capitanejades per Bernat de Ripoll.

Batalla[modifica]

El 13 de febrer del 1352, en condicions meteorològiques molt adverses, els aliats i els genovesos toparen davant mateix de les muralles de Constantinoble. Malgrat que en un primer moment el resultat fou incert per la magnitud de les baixes humanes i materials patides tant per un bàndol com per l'altre, aviat quedà clar que els vencedors eren els genovesos.[4]

Conseqüències[modifica]

Contra l'opinió de l'emperador, que volia endegar un atac final contra Gàlata, Niccolò Pisani va optar per romandre al Bòsfor a esperar les ordres de Venècia i a l'abril va marxar.[5]

L'almirall Ponç de Santa Pau morí el 9 de març[5] i només sobrevisqueren deu de les galeres catalanes, que tornaren a Catalunya. A més a més, l'atac va provocar un canvi d'aliances de l'emperador Joan VI Cantacuzè, pressionat pels genovesos amb el suport dels otomans, donant el monopoli dels ports orientals amb un tractat signat el 6 de maig de 1352,[5] i això a la vegada va provocar el fallit setge de Pera el 1352.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Gibbon, 1830, p. 1.163.
  2. Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana, p.58
  3. (castellà) José Vicente Cabezuelo Pliego, Diplomacia y guerra en el Mediterráneo medieval. La liga véneto-aragonesa contra Génova de 1351, Anuario de estudios medievales: gener-juny de 2006
  4. Marcos Hierro, 2003, p. 63 i 64.
  5. 5,0 5,1 5,2 Nicol, 1992, p. 276.

Bibliografia[modifica]