Billie Holiday

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgBillie Holiday
Billie Holiday 1949 b.jpg
Foto presa per Carl van Vechten el 1949
Naixement Eleanora Fagan
7 d'abril de 1915
Filadèlfia, Pennsilvània, Estats Units
Filadèlfia
Mort 17 de juliol de 1959(1959-07-17) (als 44 anys)
Ciutat de Nova York, Nova York, Estats Units
Nova York
Ocupació Cantant, Compositora
Període en actiu 1933 - 1959
Gènere Jazz, vocal jazz, jazz blues, torch songs, swing
Origen Harlem, Nova York, Estats Units Estats Units
Àlies Lady Day, Queen of Song
Premis Grammy Lifetime Achievement Award
National Women's Hall of Fame
Grammy Hall of Fame Award
Grammy Hall of Fame Award
Grammy Lifetime Achievement Award
Grammy Hall of Fame Award
Grammy Hall of Fame Award
Grammy Hall of Fame Award
Grammy Hall of Fame Award
Maryland Women's Hall of Fame
Activitat professional
Instrument Veu
Discogràfica Brunswick Records (1933–1939)
Vocalion Records (1936–1939)
Okeh Records (1939–1942)
Bluebird Records (1938)
Commodore (1939, 1944)
Capitol (1942)
Decca (1944–1950)
Aladdin (1951)
Verve (1952–1957)
Columbia (1957–1958)
MGM (1958–1959)
Artistes relacionats Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan, Lena Horne, Carson Smith.

Lloc web Lloc Web Oficial
Facebook BillieHoliday
Twitter billieholidayhq
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Eleanora Fagan Gough (Baltimore, 7 d'abril del 1915 - Nova York, 17 de juliol del 1959), coneguda com a Billie Holiday i anomenada també Lady Day, va ser una cantant dels Estats Units de jazz. Juntament amb Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, és considerada una de les veus femenines més importants i influents del jazz.

El tema "Strange Fruit" va ser considerat com la millor cançó del segle XX per la revista Time el 1999. El valor artístic de Billie Holiday resideix en la seva capacitat interpretativa, en el seu domini del swing i en l'adaptació de les seves qualitats vocals al contingut de la cançó.

Billie Holiday transmetia a les seves cançons una intensitat inigualable que, en molts casos, és fruit d'una translació de les seves vivències personals a les lletres cantades. Això fa que el seu estil estigui molt vinculat a intèrprets clàssics del blues com Bessie Smith o Ma Rainey. També és clar el seu deute, confirmat per ella mateixa, amb Louis Armstrong (en la seva autobiografia va deixar escrit: "Sempre vaig voler el gran so de Bessie i el sentiment de Pops.") i, evidentment, amb qui seria el seu principal acompanyant: el saxofonista tenor i clarinetista Lester Young.

La seva veu única, aspra i lírica alhora, portava els estigmes d'una vida dolorosa. Marcada pel patiment, excessiva, fràgil, Billie va trobar en el cant la poca pau i llibertat que li va ser promesa, abans de la seva mort prematura als quaranta-quatre anys.

És coneguda la seva addicció als opiacis -heroïna i morfina-, com la de molts altres contemporanis seus en la història del jazz, com el saxofonista Charlie Parker, també "revolucionari" en el seu camp -i gran improvisador, va crear una línia que seguirien després altres grans com ara Miles Davis, que també va caure en l'heroïna i que va actuar a Barcelona cap als 80- (se li pot dir cool, bebop, free-jazz, totes etiquetes per definir el free-jazz, com a "unitat"), amb qui Billie va "coincidir" al final de la seva vida. Temps després (seguim parlant de Charlie Parker), Julio Cortázar dibuixaria magistralment en la novel·la curta El perseguidor. Però tornant a Billie Holiday, objecte d'aquest article, ningú no pot dubtar del seu grau de diferenciació, en positiu, entre els homes i dones més grans del jazz.

Va treballar puntualment o de forma continuada, en diferents períodes de la seva trajectòria, amb alguns d'aquests "grans", com Count Basie, Artie Shaw, Benny Goodman, Lester Young, o el productor/director d'orquestra Ray Ellis, en un moment que es pot anomenar mític en la història del jazz. Durant els últims anys de la seva carrera va tenir com a director musical i pianista ocasional a Buster Lavere Harding, el qual a més d'altres li arranjà un dels seus grans èxits Baby, get lost.[1] Un moment clau de transició, des dels blues i swing al free-jazz.

Referències[modifica | modifica el codi]


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Billie Holiday Modifica l'enllaç a Wikidata