Morfina

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de fàrmacMorfina
Morphin - Morphine.svg
Morphine-3D-balls.png
Malaltia objecte dolor i Dispnea
Dades clíniques
Risc per l'embaràs
  • AU: C
  • EUA: C (Risc no descartat)
Risc de dependència Extremadament alta
Via Fumada/inhalada, insuflada, oral, subcutània, intramuscular, intravenosa
Codi ATC N02AA01 N02AA01
Estat legal
R. dispensació
  • AU:
  • CA:
  • RU:
  • EUA:
Dades farmacocinètiques
Biodisponibilitat ~30%
Unió proteica 30–40%
Metabolisme Hepàtic 90%
Vida mitjana 2–3 hores
Excreció Renal 90%, biliar 10%
Identificadors
Número CAS 57-27-2
PubChem (CID) 5288826
IUPHAR/BPS 1627
DrugBank APRD00215
ChemSpider 4450907
UNII 76I7G6D29C
KEGG D08233
ChEBI 17303
ChEMBL CHEMBL70
AEPQ 100.000.291
Dades químiques i físiques
Fórmula C17H19NO3
Massa molecular 285.4
Punt de fusió 254 °C
Modifica dades a Wikidata

La morfina és una droga opiàcia analgèsica molt potent, i és el principal component actiu en l'opi, així com l'opiaci prototipus. S'anomena així en record a Morfeu, el déu grec dels somnis.

El 1804 la morfina fou aïllada a França per De Rosne a partir de l'opi (resina de cascall Papaver somniferum).

En els seus inicis, la morfina s'administrava per via estomacal, després aixecant la dermis i dipositant la dosi necessària. Finalment, va adquirir gran popularitat, gràcies a la invenció de la xeringa per Pravaz i sobretot pel seu ús massiu per part dels militars durant la guerra del 1870. A partir de 1952, la síntesi química i de derivats morfínics és possible.

Actualment, la morfina segueix sent l'analgèsic clàssic més eficaç per alleujar els dolors aguts, però el seu ús va disminuint a mesura que apareixen noves drogues sintètiques, que generen una menor addicció i permeten que persones al·lèrgiques a la morfina puguin alleujar els seus dolors.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

El camí de la morfina al costat de l'espècie humana va començar molt abans del naixement de Crist. Ja en aquells temps se'n coneixien les seves meravelloses i a la vegada potencialment perverses qualitats. Ara bé, aquesta substància no va ser aïllada de la planta que procedeix (opi) fins fa poc més de 200 anys.

Les primeres referències històriques de l'opi, provenen de Mesopotàmia l'any 3400 abans de Crist, on l'anomenaven “Hul Gil”. El cultiu d'aquest es va anar estenent al llarg del Mediterrani i que va anar guanyant popularitat. L'opi va acabar arribant a la Xina al voltant de l'any 400 dC. Després que la Santa Inquisició intentés eliminar-ne les referències durant 200 anys (1300-1500), en el segle XVI es torna a parlar de l'opi en la literatura mèdica. No hem d'oblidar les famoses guerres de l'opi, al segle XIX, en les quals es lluitava pel domini del productiu mercat d'aquesta planta.

Com deia, no va ser fins a l'any 1805, que Freidrich Wilhelm Adam Sertürner va aïllar el principi actiu principal de l'opi, responsable de les seves característiques, al qual va posar el nom de morfina (que prové de Morfeo, déu grec de la son) degut a la somnolència que provoca. Aquest fet va suposar una revolució en la química, perquè per primera vegada s'aconseguia aïllar un alcaloide de la seva font natural. Per últim, l'any 1955, mitjançant síntesi total, Gates i Tschudi van poder demostrar l'estructura de la morfina proposada per Sir Robert Robinson l'any 1925.).[2]

Química[modifica | modifica el codi]

La morfina és un alcaloide opiaci, de fórmula C17H19NO3. La seva biosíntesi es fa a partir de dues tirosines, que després d'una sèrie de reaccions donen codeïna i després morfina.[3]

L'estructura de la morfina és complexa. El seu esquelet consta de cinc anells: tres en el mateix pla i dos en un pla perpendicular, amb dos radicals hidroxil i un metil. La modificació d'aquests radicals modifica àmpliament les capacitat analgèsiques de la morfina, des de reduir-les fins a potenciar-les centenars de vegades, o fins i tot funcionar d'antagonistes.[4] Per aquesta raó, s'han estudiat centenars de derivats.

Per exemple, en el cas de la codeïna, que també és utilitzat com a analgèsic però de menys potència; es tracta d'una molècula de morfina metilada en l'hidroxil de l'anell superior. O en el cas de l'heroïna, una diacetilació dels dos hidroxils duplica els efectes de la morfina.

La morfina s'obté principalment del làtex de la Papaver somniferum, la rosella adormidora, que conté unes concentracions del 4-21%, depenent de l'espècie. Un cop recollit, el làtex és bullit amb hidròxid de calci i clorur d'amoni. Així després de successius refredaments i rescalfaments, s'obtenen uns cristalls que contenen morfina. Després pot ser dissolta en una solució injectable.

Metabolisme[modifica | modifica el codi]

La morfina es metabolitza principalment en el fetge i en menor quantitat en el cervell i els ronyons, sempre mitjançant l'acció de l'enzim citocrom P450 2D6. Al fetge, l'enzim UDP glucuronil transferasa glucuronitza la morfina, és a dir, afegeix un grup glucuronil a un grup hidroxil de la morfina. El 60% de la morfina passa a ser morfina-3-glucurònid (M3G) i del 6 al 10% passa a morfina-6-glucurònid (M6G). Altres metabòlits minoritaris de la morfina són la morfina-3,6-diglucurònid, sulfat de morfina-3-éter, normorfina, normorfina-6-glucurònid, normorfina-3-glucurònid i codeïna.

S'ha observat que la M6G és l'únic metabòlit actiu de la morfina, ja que la M3G presenta una afinitat pels receptors opioids molt baixa. Però la M3G té els seus propis efectes: actua com un neuroexcitador i si s'administren unes dosis molt altes de morfina, actua com a inhibidor dels seus efectes analgèsics.[5]

Tant la morfina com la M6G poden travessar la barrera hematoencefàlica, tot i que la morfina ho fa amb més eficàcia. Mentre que la transferència de vida mitjana entre el plasma i l'efecte analgèsic de la M6G és de 8.2 hores, la de la morfina és de 2.6 hores. Això és degut al fet que la morfina té una major solubilitat lipídica.[6]

La morfina s'elimina en forma dels metabòlits majoritaris per via orinària o biliar. El 90% de la dosis administrada s'elimina per l'orina en 24 hores, i el 7-10% es fa a través dels excrements. Els pacients que pateixen disfunció renal poden produir una acumulació dels metabòlits, cosa que implica un augment d'efectes tòxics.

Efectes generals[modifica | modifica el codi]

Ampolla de morfina d'ús mèdic

L'efecte principal de la morfina es deu a la seva interacció amb els receptors opioides del sistema nerviós central i d'altres estructures anatòmiques, com la bufeta urinària i aparell digestiu. La morfina actua principalment com un agonista dels receptors μ; aquesta actua inhibint l'alliberació de neurotransmissors transportadors d'estímuls dolorosos. Així doncs, l'acció característica de la morfina és l'analgèsia, és a dir, alleujament del dolor sense pèrdua de consciència. La morfina és l'analgèsic opiode més utilitzat, i s'utilitza com a referència a l'hora de comparar la potència d'un nou fàrmac.).[7][8]

Principalment, la morfina s'utilitza com a analgèsic. Serveix per a alleugerir o suprimir dolors de gran intensitat, tant aguts (dolor quirúrgic, infart de miocardi) com crònics (dolors oncològics i osteoarticulars). La morfina també és utilitzada en el tractament de la dispnea pulmonar, ja que té un efecte reductor de l'ansietat associada al diestrés respiratori. Altres propietats de la morfina són l'alleujament de la tos o el tractament de la diarrea (ja que causa estrenyiment).[9]
La principal causa de mort per una sobredosi de morfina és la depressió respiratòria, que fa que cesi totalment la respiració. Altres efectes són vòmits, retenció urinària o vasodilatació (que causa hipotensió). Els pacients tractats amb morfina desenvolupen ràpidament una dependència física i psicològica al fàrmac.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Morfina» (en castellà). Vademecum. [Consulta: 17 agost 2014].
  2. Rafael Gómez Aspe «Aislamiento de la morfina:200 años de un descubrimiento fundamental para la química moderna». Anales de la Real Sociedad Española de Química, 2, 2006, pàg. 54-53.
  3. John McMurry, Tadhg P. Begley. The Organic Chemestry of Biological Pathways. 1a ed.. Roberts & Company Publishers, 2005, pg. 352-363. ISBN 0974707716. 
  4. Thomas L. Lemake, David A. Williams. Foye's Principles of Medicinal Chemistry. 6a ed.. Lippincott Williams & Wilkins, 2007, pg. 661-668. ISBN 0781768799. 
  5. Gavin J. Kilpatrick, Terry W. Smith «Morphine-6-Glucuronide: Actions and Mechanisms». Medicinal Research Reviews, 25, 2005, pàg. 521-544. DOI: 10.1002/med.20035. PMID: 15952175.
  6. Eveline L. A. van Dorp, MSc, Raymonda Romberg, MD, PhD, Elise Sarton, MD, PhD, James G. Bovill, MD, PhD, and Albert Dahan, MD, PhD «Morphine-6-Glucuronide: Morphine's Successor for Postoperative Pain Relief?». Anesth Analg, 102, 1976, pàg. 1789-97. PMID: 16717327.
  7. Richard Finkel, Michelle A. Clark, Luigi X. Cubeddu. Farmacologia. 4a ed.. Editorial Wolters Kluwer. 
  8. P.Lorenzo, A. Moreno, I.Lizasoain, J.C.Leza, M.A.Moro, A.Portolés. Farmacologia Básica i Clínica. 18a ed.. Editorial Médica Panamericana. 
  9. Jesús Flórez, Juan Antonio Armijo, Äfrica Mediavilla. Farmacologia humana. 4a ed.. Editorial Masson. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Morfina Modifica l'enllaç a Wikidata