Blasquisme

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

El blasquisme fou un ideari polític de caràcter republicà aparegut al País Valencià, propagat per l'escriptor i periodista Vicent Blasco Ibáñez des del seu diari El Pueblo (fundat el 1894), que es va accentuar des de l'enfonsament electoral el 1896 del Partit Republicà Democràtic Federal que defensava les tesis federalistes de Francesc Pi i Margall.

El republicanisme era fortament arrelat en el segle XIX al País Valencià, degut a la manca d'industrialització i el fort desenvolupament a les comarques de l'Horta. La ideologia de Blasco es basava en un anticlericalisme radical, violent i sovint groller, un moderat reformisme laboral i un republicanisme violent, contrari a la participació electoral i de caràcter insurreccional, influït per Manuel Ruiz Zorrilla. Això el va fer contactar amb Alejandro Lerroux, amb qui va crear una Unió Revolucionària de curta durada. Contràriament a les directrius que els havia donat Nicolás Salmerón, es va oposar als intents de Solidaritat Catalana d'establir lligams al País Valencià, atacaren la convocatòria de l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907 i acusaren els participants de defensar els interessos de la burgesia catalana, proteccionista i clerical, contrària a l'economia valenciana. En el context d'enfrontament amb l'escissió coneguda com Sorianistes, que sí seguiren les tesis de Salmerón d'establir-hi lligams, es van viure episodis d'anticatalanisme, com l'article anònim aparegut al diari El Pueblo La lepra catalanista (1907).

Quan el 1908 Lerroux va crear el Partit Republicà Radical, però, no el va secundar, i fundà el seu propi partit, el Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA). Tanmateix, com a home inquiet que era, va perdre l'interès per la política activa i deixà el partit, cosa que provocà dins el partit una dura pugna pel poder que va guanyar Fèlix Azzati i Descalci. Aquest va mantenir el partit dins la mateixa ambigüitat ideològica, cosa que el va enfrontar amb el creixent anarcosindicalisme. Però no li va impedir mantenir el domini polític de l'ajuntament de València del 1901 al 1911, mercè mitjans dubtosament legals, endemés d'aliar-se amb qui convingués en el moment polític adequat.

El moviment fou paral·lel i semblant al lerrouxisme,[1] però la seva força política era centrada a les comarques de l'Horta. La clau del seu èxit radicava en un discurs populista i anticlerical capaç de mobilitzar a les masses. La seva ideologia difusa i ambigua es feia palesa en un discurs que, alhora que recolzava un cert reformisme social i un suport a l'obrerisme apolític, pretenia satisfer els interessos de la burgesia amb la seva política urbanística. Així mantenir una certa base interclassista amb gran capacitat de mobilització, en bona part també a les apel·lacions directes a la llibertat, el progrés, la ciència i l'educació.

Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera el partit es va mantenir en suspens, força desprestigiat per les lluites polítiques amb els sorianistes, que a vegades acabaren amb enfrontaments físics a nivell personal, i fins i tot a trets.[2] A la mort d'Azzati el 1929 es va fer cap del partit Sigfrido Blasco-Ibáñez, qui va adoptar un ideari conservador i es va apropar novament al Partit Republicà Radical i a la CEDA.

Durant la Segona República Espanyola va perdre bona part de la preponderància que havia mantingut a favor de la Dreta Regional Valenciana, millor organitzat i amb un líder més carismàtic, però encara era un moviment ben viu. A les eleccions generals espanyoles (1933) ambdós partits s'aliaren dins la CEDA i aconseguiren una victòria significativa. Tanmateix, el moviment entrà en franca decadència pel seu viratge a la dreta més recalcitrant i la notòria corrupció del seu cap, implicat en l'escàndol de l'estraperlo,va perdre molts vots de vots i patí l'escissió del Partit Republicà Radical Socialista. Per a evitar la davallada electoral, Sigfrido Blasco-Ibáñez adoptà la posició de Manuel Portela Valladares però no va poder evitar una estrepitosa derrota a les eleccions del febrer del 1936, que consumaren la davallada definitiva del blasquisme a nivell polític.

Referències[modifica]

  1. Tusell, Javier. Historia de España en el siglo XX: 1. Del 98 a la proclamación de la República (en es). Penguin Random House Grupo Editorial España, 2012-09-17. ISBN 9788430608553. 
  2. Antoni Ferret Compendi d'Història de Catalunya Editorial Claret

Bibliografia[modifica]

  • Ramir Reig i Armero Blasquisme i moviment obrer : València, 1898-1906 Institució Alfons el Magnanim (1982)