Blasquisme

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióBlasquisme

EpònimVicent Blasco Ibáñez Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusideologia política
moviment polític Modifica el valor a Wikidata

El blasquisme fou un ideari polític de caràcter republicà aparegut al País Valencià a finals del segle XIX, propagat per l'escriptor i periodista Vicent Blasco Ibáñez des del diari El Pueblo, que es va accentuar des de l'enfonsament electoral el 1896 del Partit Republicà Democràtic Federal que defensava les tesis federalistes de Francesc Pi i Margall. El moviment naix a la Ciutat de València, i cap a la dècada del 1890 seria influent a província de València però no en les províncies de Castelló i Alacant,[1] on hi apareixen moviments polítics paral·lels,[2] i forces polítiques diferents.[3][4][5] A principis de segle, Blasco es retira de la política,[1][6] i el 1903 el moviment pateix l'escissió del sorianisme, amb qui tindria nombrosos enfrontaments,[1][7] alguns d'ells armats.[8]

El 1908 es funda el PURA, dirigit per Félix Azzati i que seria una influent força republicana,[8] però també patiria daltabaixos.[1] Amb la mort d'Azzati i la proclamació de la Segona República, el partit tindrà una nova espenta,[1] però es vorà esguitat per l'escàndol de l'estraperlo, i perdrà influència, alhora que pateix escissions com Esquerra Valenciana.[8]

Història[modifica]

El republicanisme era fortament arrelat en el segle XIX al País Valencià, a causa de la manca d'industrialització i del fort desenvolupament a les comarques de l'Horta.[cal citació] La ideologia de Blasco es basava en un anticlericalisme radical, violent i sovint groller, un moderat reformisme laboral i un republicanisme violent, contrari a la participació electoral i de caràcter insurreccional, influït per Manuel Ruiz Zorrilla. Això el va fer contactar amb Alejandro Lerroux, amb qui va crear una Unió Revolucionària de curta durada.

Contràriament a les directrius que els havia donat Nicolás Salmerón, es va oposar als intents de Solidaritat Catalana d'establir lligams al País Valencià, atacaren la convocatòria de l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907 i acusaren els participants de defensar els interessos de la burgesia catalana, proteccionista i clerical, contrària a l'economia valenciana. En el context d'enfrontament amb l'escissió coneguda com a Sorianistes, que sí que seguiren les tesis de Salmerón d'establir-hi lligams, es van viure episodis d'anticatalanisme, com l'article que Azzati va escriure anònimament al diari El Pueblo La lepra catalanista (1907).[8]

Quan el 1908 Lerroux va crear el Partit Republicà Radical, però, Blasco no el va secundar, i fundà el seu propi partit, el Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA).[1] Tanmateix, com a home inquiet que era, va perdre l'interès per la política activa i deixà el partit, cosa que provocà dins el partit una dura pugna pel poder que va guanyar Fèlix Azzati i Descalci. Aquest va mantenir el partit dins la mateixa ambigüitat ideològica, cosa que el va enfrontar amb el creixent anarcosindicalisme. Però no li va impedir mantenir el domini polític de l'ajuntament de València del 1901 al 1911, mercè a mitjans dubtosament legals, endemés d'aliar-se amb qui convingués en el moment polític adequat.

El moviment fou paral·lel i semblant al lerrouxisme,[9][4] però la força política es centrava la província de València, amb grups homologables[2] a la resta del territori valencià que no s'hi integraren al PURA[3] per por a perdre esferes de poder.[4][10] Un exemple fou el Partit Republicà Autònom de la Província de Castelló, fundat a principis de la dècada del 1930 pels republicans radicals,[11] amb Fernando Gasset Lacasaña al capdavant, i amb el mateix estil populista.[11]

La clau de l'èxit del blasquisme radicava en un discurs populista i anticlerical capaç de mobilitzar a les masses. La seva ideologia difusa i ambigua es feia palesa en un discurs que, alhora que recolzava un cert reformisme social i un suport a l'obrerisme apolític, pretenia satisfer els interessos de la burgesia amb la seva política urbanística. Així mantenir una certa base interclassista amb gran capacitat de mobilització, en bona part també a les apel·lacions directes a la llibertat, el progrés, la ciència i l'educació.

Durant la dictadura de Primo de Rivera el partit es va mantenir en suspens, força desprestigiat per les lluites polítiques amb els sorianistes, que a vegades acabaren amb enfrontaments físics personals, i fins i tot a trets.[12] A la mort d'Azzati el 1929 es va fer cap del partit Sigfrido Blasco-Ibáñez, qui va adoptar un ideari menys radical i es va apropar novament al Partit Republicà Radical i a la CEDA.

Durant la Segona República Espanyola va perdre bona part de la preponderància que havia mantingut a favor de la Dreta Regional Valenciana, millor organitzat i amb un líder més carismàtic, però encara era un moviment ben viu. A les eleccions generals del 1933 ambdós partits pactaren amb la CEDA i aconseguiren una influència significativa.[13] Tanmateix, el moviment entrà en franca decadència pel seu viratge a la dreta més recalcitrant i la notòria corrupció del seu cap, implicat en l'escàndol de l'estraperlo,[13] va perdre molts vots de vots i patí l'escissió del Partit Republicà Radical Socialista. Per a evitar la davallada electoral, Sigfrido Blasco-Ibáñez adoptà la posició de Manuel Portela Valladares però no va poder evitar una estrepitosa derrota a les eleccions del febrer del 1936, que consumaren la davallada definitiva del blasquisme en l'esfera política i la pràctica desaparició del moviment en acabar la Guerra Civil Espanyola.[13]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Roda, Federico Martínez. Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) (en castellà). Fundación Univ. San Pablo, 1998. ISBN 978-84-86792-89-3. 
  2. 2,0 2,1 Cal, Enric Ucelay da. La historia en el 95. Marcial Pons, 1996. ISBN 978-84-87827-25-9. «Con el cambio de siglo ocupa su puesto el abogado Fernando Gasset . ... El modelo municipalista de Gasset , bastante parecido al blasquista aunque sin su pasión ni su influencia cultural , terminaría , igual que éste , desbordado por los ...» 
  3. 3,0 3,1 Preston, Paul; Saz, Ismael. De la revolución liberal a la democracia parlamentaria: Valencia (1808-1975) (en castellà). Universitat de València, 2001. ISBN 978-84-7030-855-0. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Les Langues néo-latines. Société des langues néo-latines, 1970, p. 19-27. 
  5. Reguillo Simón, Germán. El Partido Republicano de Castellón. De la extrema izquierda federal al centro político [1868-1936]. Castellón: Diputación Provincial de Castellón, 2001. ISBN 84-89944-15-6. 
  6. Baydal Sala, Vicent «Blasco Ibáñez i la identitat col·lectiva valenciana: una relació en qüestionament». Prometeo: revista de la Casa-Museo Blasco Ibáñez, 2018. ISSN: 2659-2851.
  7. Lluna, Juan Luis Sancho. Anticatalanismo y transición política: Los orígenes del conflicto valenciano (1976-1982). Universitat de València, 2020-11-05, p. 102-103. ISBN 978-84-9134-694-4. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Baydal Sala, Vicent «Blasco Ibáñez i la identitat col·lectiva valenciana: una relació en qüestionament». Prometeo: revista de la Casa-Museo Blasco Ibáñez, 2018. ISSN: 2659-2851.
  9. Tusell, Javier. Historia de España en el siglo XX: 1. Del 98 a la proclamación de la República (en castellà). Penguin Random House Grupo Editorial España, 2012-09-17. ISBN 9788430608553. 
  10. Cucó Giner, Alfons. El valencianismo polític, 1874-1936, 1971. «« El partido republicano de Castellón no tendrá inconveniente en ir a la Autonomía del reino de Valencia siempre y cuando sea respetada la libertad individual , la de los municipios y la de los organismos provinciales »» 
  11. 11,0 11,1 Peris, Rosa Monlleó. Castelló al segle XX. Publicacions de la Universitat Jaume I, 2006, p. 346. ISBN 978-84-8021-564-0. 
  12. Antoni Ferret Compendi d'Història de Catalunya Editorial Claret
  13. 13,0 13,1 13,2 Díaz, Carmen Agulló. Escola i república: la Vall d'Albaida, 1931-1939. Diputació de València, 1994. ISBN 978-84-7795-967-0. 

Bibliografia[modifica]

  • Reig i Armero, Ramir. Blasquisme i moviment obrer: València, 1898-1906. Institució Alfons el Magnànim, 1982.