Botxí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Botxí (desambiguació)».

Un botxí és el menestral que té l'ofici d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort[1] en els estats als quals aquestes sentències contràries als Drets Humans existien o existeixen. Per extensió, el mot s'utilitza per a designar criminals o militars que fan mostra de molta crueltat.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Botxí al museu de fortalesa de Pere i Paul a Sant Petersburg

Ja a l'edat romana, l'ofici de carnifex existia: més sovint eren soldats encarregat de les execucions.[2] Amb els saxons, l'execució solia escaure a un dels jutges, el més jove, però l'ofici no estava pagat. Des del segle XIII, l'ofici es professionalitza com a conseqüència de la tendència a concentrar el monopoli de la violència a les mans de l'estat, per tal de reduir els actes de venjança de sang en particular i la violència en general.[3]

Professionalització a l'edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Execució dels anabaptistes David van der Leyen i Levina Ghyselins el 1554, pel botxí Thieleman van Braght, durant la repressió catòlica contra el protestantisme sota el regne de Carles V

L'ofici mai no va ser popular i no sempre va ser un càrrec fix. En certs temps, els lesos - o els seus familiars - podien executar la pena. Per tal de reclutar per la funció desestimada diverses poblacions tenien regles per a determinar qui havia d'executar la pena. En altres períodes, era un sobresou d'altres oficis, sovint els escorxadors i carnissers als quals es permetia portar una caputxa per tal de no ésser reconeguts[4] o un ofici itinerant. Etimològicament el mot prové botchî una variant francesa o valona de boucher que significa carnisser.[5][6]

Per tal de assegurar la continuïtat del servei, en certes regions un dels fills del botxí era obligat a succeir al seu pare. En altres cases un condemnat a mort de menys de 20 anys podia ser graciat a condició de fer-se aprenent-botxí.[7] Com que era una persona socialment rebutjada, la seva casa es trobava fora de les murales. Per tal de suscitar la vocació, sovint obtingueren privilegis. Així a Anvers, el botxí era l'únic que tenia el dret d'obrir una taberna després del toc de queda.[8] Als Països catalans els botxins tenien franquesa de la gabella.[9] Altres ingressos provenien de fàrmacs i untures fetes dels cossos dels condemnats, als quals la gent supersticiosa atribuïa forces màgiques, o d'activitats de cirurgia, a les quals profitaven el seu coneixement de l'anatomia del cos humà.[10]

La torre del Botxí fora de les muralles a Cardona

A Catalunya, vers la fi del segle XVIII, el botxí de Cardona junts amb el seu germà, el botxí de Barcelona va ser un dels darreres botxins municipals.[11]

Ocàs[modifica | modifica el codi]

Des del segle XVII la justícia va humanitzant-se i la Inquisició, un gran proveïdor de clients de botxins, perd la seva virulència violent. Molts de botxins van haver de canviar de professió: es fan barbers, cirurgians, traumatòlegs, veterinaris o dentistes.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

A l'Estat Espanyol, els darreres botxins van ser Bernardo Sánchez Bascuñana, Vicente Copete i Antònio López Sierra (1913-1990) immortalitzats a la pel·lícula Queridísimos Verdugos de Basilio Martín Patino (1973). Quan Francisco Franco va refusar la gràcia, López Sierra va matar Salvador Puig i Antich, el que va ser la darrera execució per un botxí sota el franquisme el 1974.[12] Els últims executats - afusellats no per un botxí però per un escamot de voluntaris de la policia i de la Guàrdia Civil - van ser dos militants d'ETA, Jon Paredes Manot i Angel Otaegi Etxeberria i tres del FRAP, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Xosé Humberto Baena Alonso, el 17 setembre de 1975, dos mesos abans la mort natural del dictator Franco. Durant la Transició democràtica espanyola no hi va haver cap execució. L'article 15 de la Constitució Espanyola de 1978 aboleix la tortura i la pena de mort, excepte per a «les lleis penals militars per a temps de guerra».[13] Això significa la fi de la funció de botxí a l'estat espanyol. El 1995 es va abolir finalment també la pena de mort de la legislació militar.[14]

A Alemanya, el darrere gran botxí va ser Johann Reichhart (1893-1972) que va executar més de 3000 persones durant la república de Weimar i el nazisme i que després de la segona guerra mundial va haver d'enforcar 156 nazis prominents després dels Judicis de Nuremberg. La República Democràtica Alemanya tenia un botxí fins a l'abolició de la pena de mort el 1987.

Des d'aleshores, la professió va gairebé desaparèixer, excepte per certs estats amb justícia primitiva, com Xina i uns estats dels Estats Units, que apliquen encara la pena de mort i estats islàmiques que apliquen la xaria (Aràbia Saudita, Sudan, Iran i altres) amb les seves execucions capitals, càstigs físics o amputacions per ordre jurídic.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Botxí». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Stefan Schrumpf,Bestattung und Bestattungswesen im Römischen Reich: Ablauf, soziale Dimension und ökonomische Bedeutung der Totenfürsorge im lateinischen Westen. Bonn, Bonn Universitiy Press, 2006, pàgines 273ss ISBN 9783899713312
  3. Jutta Nowosadtko, Scharfrichter und Abdecker: der Alltag zweier "unehrlicher Berufe" in der Frühen Neuzeit, Paderborn, Editorial Ferdinand Schöningh, 1994, pàgines 50-52, ISBN 9783506761156
  4. «Botxí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Jean Haust, «Botchî», Dictionnaire liégeois, Liège, Editorial H. Vaillant-Carmanne, 1933, pàgina 96 (en català: «Botchî», al Diccionari del való Liegès)
  6. Jordi Bruguera i Talleda & Assumpta Fluvià i Figueras, «Botxí», Diccionari etimològic, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004 4a edició), pàgina 135, ISBN 9788441225169
  7. Georges Eekhoud, «Les favoris du bourreau», Les Libertins d’Anvers, Brussel·les, La renaissance du livre, 1934, pàgina 155 (en català: «Els favorits del botxí» a: Els llibertins d’Anvers)
  8. Georges Eekhoud, op.cit., pàgines 161-162
  9. Gran Enciclopèdia Catalana, íbidem
  10. Christiane Wagner & Jutta Failing, Vielmals auf den Kopf gehacket: Galgen und Scharfrichter in Hessen, Nidderau, M. Naumann, 2008, 176 pàgines, ISBN 978-3-940168-17-7
  11. Andreu Galera, Cardona Medieval. Itinerari per la vila i la seva història., Cardona, Ajuntament de Cardona, 2008, pàgina 62
  12. Santi Mayor i Farguell, «Un botxí mort en la misèria», Avui, 27 octubre 2006, pàgina 52
  13. «Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques» Art.15 Constitució Espanyola de 1978
  14. «L'abolició de la pena de mort a Espanya» a: Història de la pena de mort, web d'Amnistia Internacional, [consulta el 30 d'agost de 2012]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]