Botxí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Botxí (desambiguació)».

Un botxí és el menestral que té l'ofici d'executar les tortures, els càstigs i la pena de mort[1] en els estats en els quals aquestes sentències contràries als Drets Humans existien o existeixen.

Per extensió, el mot s'utilitza per a designar criminals o militars que fan mostra de molta crueltat.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Botxí al museu de fortalesa de Pere i Pau a Sant Petersburg

A l'època romana existia l'ofici de carnifex, sovint soldats que s'encarregaven de les execucions.[2] Entre els saxons, l'execució de les sentències solia escaure a un dels jutges, el més jove, però l'ofici no estava pagat. Des del segle XIII, l'ofici es va professionalitzar com a conseqüència de la tendència a concentrar el monopoli de la violència a les mans de l'estat, per tal de reduir els actes de venjança de sang, en particular, i la violència, en general.[3]

Professionalització a l'edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Execució dels anabaptistes David van der Leyen i Levina Ghyselins el 1554, pel botxí Thieleman van Braght, durant la repressió catòlica contra el protestantisme sota el regnat de Carles V

L'ofici mai no va ser popular i no sempre va ser un càrrec fix. En certs temps, els lesos --o els seus familiars-- podien executar la pena. Per tal de reclutar candidats per a una funció tan mal vista, diverses poblacions tenien regles per a determinar qui havia d'executar la pena. En altres períodes, s'oferia un sobresou a d'altres oficis, sovint els escorxadors i carnissers, als quals es permetia portar una caputxa per tal de no ésser reconeguts,[4] o va esdevenir un ofici itinerant. Etimològicament, el mot prové de botchî una variant francesa o valona de boucher que significa carnisser.[5][6]

Per tal d'assegurar la continuïtat del servei, en certes regions un dels fills del botxí era obligat a succeir el seu pare. En altres casos, un condemnat a mort de menys de 20 anys podia ser indultat a condició de fer-se aprenent-botxí.[7] Com que era una persona socialment rebutjada, la seva casa es trobava fora de les muralles. Per tal de suscitar la vocació, sovint van obtenir privilegis. Així, a Anvers, el botxí era l'únic que tenia el dret d'obrir una taverna després del toc de queda.[8] Als Països Catalans els botxins tenien franquesa de la gabella.[9] Altres ingressos provenien de fàrmacs i untures fetes dels cossos dels condemnats, als quals s'atribuïen viurtuts terapèutiques, o d'activitats de cirurgia, a les quals aportaven el seu coneixement de l'anatomia del cos humà.[10]

La torre del Botxí fora de les muralles a Cardona

A Catalunya, vers la fi del segle XVIII, el botxí de Cardona i el seu germà, el botxí de Barcelona, van ser dels darreres botxins municipals.[11]

Ocàs[modifica | modifica el codi]

Des del segle XVII la justícia va humanitzant-se i la Inquisició, un gran proveïdor per a la feina dels botxins, va reduir la seva virulència. Molts de botxins van haver de canviar de professió: es van fer barbers, cirurgians, traumatòlegs, veterinaris o dentistes.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

A l'Estat Espanyol, els darreres botxins van ser Bernardo Sánchez Bascuñana, Vicente Copete i Antonio López Sierra (1913-1990) immortalitzats a la pel·lícula Queridísimos Verdugos de Basilio Martín Patino (1973). Quan Francisco Franco va refusar la gràcia, López Sierra va matar Salvador Puig i Antich, el que va ser la darrera execució per un botxí sota el franquisme el 1974.[12] Els últims executats - afusellats no per un botxí però per un escamot de voluntaris de la policia i de la Guàrdia Civil - van ser dos militants d'ETA, Jon Paredes Manot i Angel Otaegi Etxeberria i tres del FRAP, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Xosé Humberto Baena Alonso, el 17 setembre de 1975, dos mesos abans la mort natural del dictator Franco. Durant la Transició democràtica espanyola no hi va haver cap execució. L'article 15 de la Constitució Espanyola de 1978 aboleix la tortura i la pena de mort, excepte per a «les lleis penals militars per a temps de guerra».[13] Això significa la fi de la funció de botxí a l'estat espanyol. El 1995 es va abolir finalment també la pena de mort de la legislació militar.[14]

A Alemanya, el darrere gran botxí va ser Johann Reichhart (1893-1972) que va executar més de 3000 persones durant la República de Weimar i el nazisme i que després de la Segona Guerra Mundial va haver d'enforcar 156 nazis prominents després dels Judicis de Nuremberg. La República Democràtica Alemanya tenia un botxí fins a l'abolició de la pena de mort el 1987.

Des d'aleshores, la professió va gairebé desaparèixer, excepte per certs estats amb justícia primitiva, com la Xina i alguns estats dels Estats Units, que apliquen encara la pena de mort, i estats islàmics que apliquen la xaria (Aràbia Saudita, Sudan, Iran i altres), amb les seves execucions capitals, càstigs físics o amputacions per ordre judicial.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Botxí». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Stefan Schrumpf,Bestattung und Bestattungswesen im Römischen Reich: Ablauf, soziale Dimension und ökonomische Bedeutung der Totenfürsorge im lateinischen Westen. Bonn, Bonn Universitiy Press, 2006, pàgines 273ss ISBN 9783899713312
  3. Jutta Nowosadtko, Scharfrichter und Abdecker: der Alltag zweier "unehrlicher Berufe" in der Frühen Neuzeit, Paderborn, Editorial Ferdinand Schöningh, 1994, pàgines 50-52, ISBN 9783506761156
  4. «botxí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Jean Haust, «Botchî», Dictionnaire liégeois, Liège, Editorial H. Vaillant-Carmanne, 1933, pàgina 96 (en català: «Botchî», al Diccionari del való Liegès)
  6. Jordi Bruguera i Talleda & Assumpta Fluvià i Figueras, «Botxí», Diccionari etimològic, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004 4a edició), pàgina 135, ISBN 9788441225169
  7. Georges Eekhoud, «Les favoris du bourreau», Les Libertins d’Anvers, Brussel·les, La renaissance du livre, 1934, pàgina 155 (en català: «Els favorits del botxí» a: Els llibertins d’Anvers)
  8. Georges Eekhoud, op.cit., pàgines 161-162
  9. Gran Enciclopèdia Catalana, íbidem
  10. Christiane Wagner & Jutta Failing, Vielmals auf den Kopf gehacket: Galgen und Scharfrichter in Hessen, Nidderau, M. Naumann, 2008, 176 pàgines, ISBN 978-3-940168-17-7
  11. Andreu Galera, Cardona Medieval. Itinerari per la vila i la seva història., Cardona, Ajuntament de Cardona, 2008, pàgina 62
  12. Santi Mayor i Farguell, «Un botxí mort en la misèria», Avui, 27 octubre 2006, pàgina 52
  13. «Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques» Art.15 Constitució Espanyola de 1978
  14. «L'abolició de la pena de mort a Espanya» a: Història de la pena de mort, web d'Amnistia Internacional, [consulta el 30 d'agost de 2012]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]