Brian Eno

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaBrian Eno
Brian Eno Profile Long Now Foundation 2006.jpg
Naixement Brian Peter George St. Jean le Baptiste de la Salle Eno
15 de maig de 1948 (69 anys)
Woodbridge
Alma mater University of Southampton
Ocupació compositor, escriptor, pintor i productor discogràfic
Gènere Ambient
Instrument sintetitzador
Pares William Arnold Eno (1916-1988)
Maria Alphonsine Buslot (1922-2005)
Guardons
1992 Grammy per la producció d'Achtung Baby de U2

Lloc web www.brian-eno.net/
MySpace ambientlegend
Facebook brianenomusic
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Brian Eno, amb el seu nom complet Brian Peter George St. Jean le Baptiste de la Salle Eno, nascut el 15 de maig de 1948 a Woodbridge, Suffolk (Gran Bretanya), és un teclista i compositor de música electrònica. Va començar la seva carrera tocant amb Roxy Music i després continuà la seva carrera brillant alternant àlbums en solitari amb discos enregistrats amb altres artistes.[1] També ha col·laborat amb el seu germà, el músic Roger Eno.

Eno ha treballat també com a productor per a diversos artistes i grups musicals, entre els quals destaquen James, Talking Heads, Coldplay, Ultravox, U2 i David Bowie, amb qui col·laborà en diverses ocasions; encara en el camp de la producció, Eno va guanyar els premis Brit de 1994 i 1996 al millor productor. La seva producció musical és molt eclèctica; ha publicat discos amb un estil proper a la música pop, mentre en d'altres ha posat els fonaments d'estils de música com l'ambient, inventat per ell mateix, i que ha esdevingut sinònim de la música New Age.

L'any 1996 Brian Eno va ser un dels fundadors de la Long Now Foundation amb la finalitat d'ensenyar a la gent a pensar sobre futur de la societat a molt llarg termini. És columnista en el periòdic anglès The Observer. És considerat com un visionari en la música i un artista molt preocupat per la resta de les disciplines artístiques, especialment de les instal·lacions; també ha col·laborat en el desenvolupament del generador de música algorítmica Koan. A més a més, treballa en el camp de les arts visuals.

Biografia[modifica | modifica el codi]

És el fill de William Arnold Eno (1916-1988),[2] un empleat de correus i de la flamenca Maria Alphonsine Buslot (1922-2005), amb qui es va trobar i enamorar durant el seu servei militar a Bèlgica a la Segona Guerra Mundial, ambdós catòlics practicants, descendents llunyans de Hugonots francesos refugits al segle XVII: el cognom Eno deriva d'un cognom francès Hennot.[3]

Va fer les seves primeres passes musicals com a teclista del grup de glam rock Roxy Music, amb qui va enregistrar els seus dos primers àlbums, on va aplicar bona part de les seves idees en el camp de la producció i el tractament electrònic del so d'instruments convencionals. Tanmateix, després de la publicació i la promoció del disc For your Pleasure (1973), Eno va decidir d'abandonar el grup, degut a diferències artístiques amb el seu líder, Bryan Ferry.

En solitari: els anys 70[modifica | modifica el codi]

La dècada dels anys 1970 fou un període d'allò més profitós per a Eno, que es mostrà molt prolífic. Enregistrà una gran quantitat d'àlbums en solitari i amb altres músics, a més de treballar com a productor. Alhora va ser influent, car molts d'aquests discos van ser, amb el pas del temps, considerats referències obligades i fonts de diversos estils musicals.

Immediatament després d'abandonar Roxy Music, Eno començà les sessions d'enregistrament del seu debut en solitari, Here come the warm Jets (1973), on Eno continua amb l'estil glam dels Roxy Music d'aquest període. En aquest disc, Eno comptà amb l'ajuda del guitarrista Robert Fripp, amb qui ja havia col·laborat poc abans en el disc (No Pussyfooting) —el primer experiment de Brian Eno en el camp de la música ambient— on la guitarra de Fripp es mesclava amb suaus textures de sintetitzador creades per Eno.[4]

El 1974 Eno enregistrà un nou disc, Taking Tiger Mountain (By Strategy), un disc essencialment rock que continuava i aprofundia la línia marcada per Here come the warm Jets; però un any després publicà tres discos molt més orientats cap a la música electrònica: es tracta d'Another Green World (un dels discos més influents d'Eno, amb abundància d'instruments electrònics i majoria de peces instrumentals i tranquil·les), Discreet Music (que marcà l'inici de la seva sèrie Ambient) i una nova cooperació amb Robert Fripp, Evening Star, seguida d'una gira europea. El mateix Eno explica a les notes interiors de "Discreet Music" com va descobrir la noció de música ambiental:

«

El gener d'aquest any (1975) vaig tenir un accident. No vaig prendre mal, però haguí de guardar repòs en una posició rígida i estàtica. La meva amiga Judy Nylon em visità i em portà un disc de música d'arpa del segle XVIII. Quan se'n va anar, i amb moltes dificultats, vaig posar el disc. Quan ja m'havia ajagut, vaig adonar-me que el volum de l'amplificador era molt baix, i que un dels dos canals estèreo estava espatllat. Com que no tenia forces per aixecar-me i corregir la situació, el disc continuà sonant, quasi inaudiblement. Això em va fer descobrir una nova manera d'escoltar música, com a part de l'ambient de l'entorn, com el color de la llum o el so de la pluja eren parts d'aquest ambient.[5]

»

També el 1975 Eno va fundar el seu propi segell discogràfic, Obscure Records. El 1977 Eno enregistrà un disc en col·laboració amb el grup alemany Cluster, anomenat Cluster & Eno, continuant amb l'experimentació ambiental, que trencaria breument amb l'edició de Before and after Science per reprendre-la amb Music for Films (1978). El 1978 Eno publicà el primer disc de la sèrie «Ambient»: es tracta d'Ambient 1: Music for Airports. En les seves notes interiors Eno donà una definició força més precisa sobre l'abast i les característiques de la música ambiental, ja referida pròpiament amb aquest nom:

«

La música ambiental ha de ser capaç d'estimular molts nivells d'atenció auditiva sense reforçar-ne cap en particular; ha de ser tan ignorable com interessant.[6]

»

A més de tots aquests llançaments, cal tenir en compte la feina que realitzà com a productor de grups com Devo, Ultravox (dels quals produí el primer disc, aparegut el 1977) o els Talking Heads, grup amb el qual establí una fructífera relació entre els anys 1978 i 1980, produint-los tres discos i participant en la composició de les cançons. El guitarrista dels Talking Heads, David Byrne, va col·laborar amb Brian Eno en un disc conjunt anomenat My Life in the Bush of Ghosts (1981), una obra pionera en l'ús de material provinent de fonts com enregistraments radiofònics i discos musicals d'altres artistes, com farien posteriorment els artistes de hip hop. Un altre treball destacable d'Eno a la producció és la famosa "trilogia berlinesa" de David Bowie, formada pels discos Low, Heroes i Lodger, que es compten entre els millors treballs de Bowie.

Els anys 1980[modifica | modifica el codi]

Durant aquesta dècada, Brian Eno continuà publicant discos de la sèrie Ambient, en col·laboració amb Harold Budd (Ambient 2: The Plateaux of Mirror, 1980), el músic nord-americà Laraaji (Ambient 3: Day of Radiance, 1980) o en solitari (Ambient 4: On Land, 1982, que en significà el punt final i, alhora, marcà l'inici d'un nou gènere conegut com a dark ambient). Un altre compositor amb qui Eno col·laborà és el trompetista Jon Hassell, amb qui enregistrà dos àlbums d'una nova sèrie, Fourth World, el 1980 i el 1981. El 1983 publicà dos discos; el primer d'ells fou Apollo: Soundtracks and Atmospheres, havia de ser la banda sonora d'un documental sobre la NASA, anomenat For All Mankind; Eno començà a treballar en aquest disc amb el sintetitzador Yamaha DX7, que ha esdevingut un dels seus instruments preferits. El segon fou la segona part de "Music for Films", Music for Films 2 (la tercera part veié la llum el 1988).

El 1984 col·laborà per primera vegada amb el grup irlandès U2, en el disc The Unforgettable Fire; Eno repetí la feina a la producció ajudat per Daniel Lanois al disc The Joshua Tree (1987), aclamat mundialment i considerat com un dels millors discos de la història.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. OCC. «Brian Eno». A: Gran enciclopèdia de la música, s.d [Consulta: 30 gener del 2017]. 
  2. «findmypast.co.uk». [Consulta: 30 gener 2017].
  3. Sheppard, David. On Some Faraway Beach : The Life and Times of Brian Eno. Chicago: Chicago Review Press, 2009. ISBN 978-1-55652-942-9. 
  4. Estrella, Espie. «What is ambient music?», s.d. [Consulta: 30 gener del 2017].
  5. Eno, Brian. «Discreet Music» (en anglès). Enoweb, setembre del 1975. [Consulta: 30 desembre 2015].
  6. «Music for Airports liner notes». Music.hyperreal.org. [Consulta: 30 desembre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jorge Munnshe: New Age, Ediciones Cátedra, 1995.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Brian Eno Modifica l'enllaç a Wikidata