Can Coll (Lliçà de Vall)
 |
S'ha proposat que «Capella de Sant Joan Baptista de Can Coll» sigui fusionat a aquest article. (Vegeu la discussió, pendent de concretar). |
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Masia i casa forta  | |||
| Construcció | segle XIV | |||
| Característiques | ||||
| Estat d'ús | bon estat | |||
| Superfície | 3.340 m² | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Lliçà de Vall (Vallès Oriental) | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 988-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0005511 | |||
| Id. IPAC | 1087 | |||
| Id. IPAPC | 1961 | |||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Lliçà de Vall | |||
Can Coll és una casa forta del municipi de Lliçà de Vall, declarada bé cultural d'interès nacional.[1]
Història[modifica]
En els camps més propers als murs de tanca, a la zona sud de la masia, s'ha trobat material arqueològic d'època romana, tot i que molt escadusser. Aquest jaciment està situat en una confluència important de camins, i Can Coll ha estat considerada per algunes persones com una vil·la romana, però no hi ha testimonis materials que ho corroborin.[2][3]
La capella de Sant Joan és documentada el 1009, i probablement la masia és originària també d’aquesta època.[3] Els seus propietaris eren els Coll, documentats des del segle xiv, i que al segle xvi eren una de les més notables del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la imponent torre de guaita al costat de la masia, aiexecada el 1576 per Pere Coll.[3] Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l'any 1600.[3]
Cap a mitjans del segle xviii, la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan de Llança (també escrit Llanza), cavaller donzell.[3] En aquesta època, la masia fou ampliada i transformada en una residència senyorial a l'estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l'italià A. Vertuchi.[3] Cap al 1777 es van fer també millores a la mina de Can Coll, una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d'Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç.[3]
El 1818, el propietari era Anton Coll i de Llança, i el 1847 ho era Eduard de Llança i Vila. En aquesta època, la família residia a Barcelona i la masia era portada per masovers.[3] La propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla, el mas Neri a Lliçà d'Amunt, i altres terres fora del terme.[3] A finals del segle xix i principis del xx els propietaris foren Carles de Llança i de Carvallo, i Ignasi de Llanza Montoliu, i posteriorment, Lluís Isbert i Miró.[3]
El 1957, la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, un industrial del Poblenou de Barcelona, col·leccionista i amant de l'art.[3] La capella fou remodelada i ampliada per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol en col·laboració amb Josep Maria Subirachs, que hi va fer l'altar, i després van continuar treballant a la Sagrada Família.[3] El 1962, Maties Palau Ferré va fer les pintures que la decoren, que il·lustren l'arribada de les relíquies de Sant Vicenç i Santa Clara.[3]
A les dècades del 1970 i 1980, la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant. Entre el 2002 i el 2012, aquest espai fou llogat a l'Ajuntament per a diverses activitats, que finalment, l’any 2017, va adquirir tota la finca per a transformar-la en casa-museu.[3][4]
Arquitectura[modifica]
La finca de Can Coll té 20.000 m² de superfície i es pot dividir en diverses construccions i espais: casa, torre, capella, construccions auxiliars, jardí, terres de conreu i bosc.
Casa[modifica]
L'edificació principal, de 2.840 m², era una gran casa dedicada a l'explotació agrícola que comprenia estables, magatzems i cuines a la planta baixa. Al primer pis, l'habitatge noble amb nombroses estades: menjadors, dormitoris, alcoves, banys, rebosts, sala de jocs, sala de lectura, sala de ball, celler, etc. I a la planta superior hi havien graners i els dormitoris per al servents.[4]
L'habitatge està construït amb grans murs de pedra. La planta baixa s'edificà amb volta per donar més solidesa a l'edifici i per evitar que les humitats dels animals ascendissin cap a la primera planta. En aquesta era on residien els masovers i on hi havia parts destinades als animals i als estris agrícoles. Existien xemeneies a la sala gran i a la cuina, així com tres abeuradors pels animals.
La masia té dues gran portes adovellades i finestres rectangulars. Una entrada, al principi, era comuna tant per als senyors com per els masovers, però aviat s'habilità una altra entrada independent.
La façana està orientada cap al nord-est, cosa poc usual a les masies catalanes. Les cobertes són a dues vessants i no hi ha carener. A una de les façanes laterals hi ha un rellotge de sol amb forma hexagonal.
El terra de l'entrada principal de la casa està ornamentat amb pedres de molí portades de fora. Davant de la base de la torre hi ha una plaça que havia tingut la funció d'era on es batien els cereals.[5]
Torre[modifica]
A l'extrem oriental del conjunt arquitectònic trobem la gran torre adossada. Al igual que en altres masos, tenia funcions d'autodefensa i d'exhibició del poder amb el que s'havia enriquit la pagesia. La seva construcció era autoritzada pels virreis.[6]
De planta quadrada annexa al mas, feta el 1576, de quatre pisos d'alçada i amb edificis annexos. Les finestres tenen ampit de poc voladís. La torre està coberta amb teulada a quatre vessants i està coronada per un campanar d'espadanya. Té adossat un cos rectangular cobert a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana. Té dues grans portes adovellades i quantitat de finestres rectangulars.[1]
El sòcol de la torre i els emmarcaments dels angles són de grans carreus.
A l'exterior hi ha un baix relleu amb la figura de dos àngels que sostenen un escut i als peus d'aquest un altre cap. S'hi pot llegir la inscripció: FONCH.EDIFICADA.LA.PRESENT.TORRA.PER.LO.HONORABLE.EN.PERE.COLL.A.VII.DE.ABRIL.M.D.LXX.VI.[6] que indica la data de la construcció (7 d'abril de 1576) i qui la va manar fer: en Pere Coll.
Capella de Sant Joan Baptista[modifica]
L'any 1660 es va beneir la capella, dedicada a Sant Joan Baptista; i que substituïa una d'anterior, del segle xi.
És una capella petita, a la qual no en queden més elements ni vestigis del culte que s'hi celebrà, que un altar de pedra amb les lletres gregues "α" i "Ω" (alpha i omega) i una creu de forja amb el Crist mirant cap a l'altar i no cap els feligresos, com s'hauria d'esperar.
Durant l'època que can Coll va ser propietat de la familia Sancho-Vilardell i probablement durant el mateix temps que Palau Ferré hi fes la decoració pictòrica, s'hi afegí un nou altar de pedra (l'actual) que encara que no s'ha pogut demostrar, se li atribueix a Josep Maria Subirachs.
Construccions auxiliars[modifica]
A més del mur i la gran porta que tancaven la casa a dins d'un recinte fortificat, hi han diverses construccions que es van fer servir per diferents tasques relacionades amb els animals i les feines del camp.
Al davant de la torre trobem una petita construcció que antigament va ser una cotxera a on s'hi tancava la tartana.
Si ens encarem cap al pòrtic del mur i a la nostra dreta, sota el conjunt ceràmic fet per en Gibernau amb una representació de Sant Joan Baptista, hem d'apartar les enfiladisses per veure una antiga espitllera. Una petita estança a on també s'hi guardaven les eines del camp, permetia vigilar l'arribada d'indesitjables visites. Aquesta estança, junt amb unes altres contigües que foren quadres en el seu temps i ara estan habilitades com a lavabos, miren cap a la façana principal de la casa. Per la seva part posterior i a dins del que ara és el jardí principal, fet per la família Sancho, antigament hi havien les gallines, els porcs i un hort.
A l'empedrat del jardí encara s'hi poden veure senyals de les columnes que suportaven la marquesina que en algun temps antic, època dels darrers Llanza, fou un gimnàs privat.
Un altre cop a dins dels murs i donant la volta a la casa, hi han algunes edificacions que corresponien a espais emprats per a les feines pròpies del camp. O bé s'hi guardava gra, o bé s'hi tenien animals.
A l'altra banda de la casa, al darrere de la torre, s'hi va construir cap als anys 70 un habitatge modern adossat a la casa principal. Es va emplaçar a sobre de l'antic celler que es deixà per guardar-ne unes poques botes de vi i algunes ampolles. L'accés és a dins del saló mitjançant una petita escala.
Darrere de la casa, fora els murs i amagat pels arbustos, hi ha un antic pou de glaç, que no ha estat encara restaurat. Té unes dimensions importants, amb 25 m. de diàmetre,[7] i al mig hi ha crescut un lledoner de gruixudes branques que sobresurt per a on en algun temps va haver-hi un sostre.[8]
La bassa de Can Coll, també coneguda com La Bassa del Cànem per l'activitat que havia tingut, estava situada sota la carretera de Parets a Bigues, davant de Can Canyet. L'any 1923 es va acabar el conreu del cànem i l'era i la bassa varen tenir diferents funcions amb el temps, com la de piscina (per a la bassa). Actualment la zona és un aparcament municipal.[9]
Hi havia una mina d'aigua que comença i arrenca del Tenes a Lliçà d'Amunt, al nord de la carretera de Granollers i baixa ran la cara de ponent de la carretera de Parets a Bigues. Travessa per sota de la carretera a l'altura de Can Paiet i passa ran el Rentador de les Casetes i va fins al Molí d'en Roura i després al Molí de Baix.
Jardí[modifica]
A Can Coll hi ha en realitat dos jardins diferenciats:
Per una banda, el jardí principal, el que està fet a on abans hi havia el corral i la porquera, el qual queda tancat per una gran porta de ferro. Conté una àmplia mostra de flora mediterrània. Al mig hi ha un gran pati de sorra que puntualment alberga diferents activitats municipals i associatives. Una font i un rierol amb pont per travessar-hi recorre l'espai de punta a punta i una rocalla albergà una verge en algun temps. A l'extrem més allunyat de la casa, una petita plataforma d'obra, a una cantonada, feia d'escenari durant els anys de restaurant. Al seu costat s'aixeca el que era un gran lledoner bessó, del qual ja fa anys que va caure una de les dues meitats que ara descansa junt a la base de l'altra meitat, que ha estat reforçada amb maons i morter per evitar que també caigui. En general no hi manquen les ombres dels grans arbres, ni les cridaneres flors de múltiples colors.
A la part contrària de la casa hi ha el jardí al qual s'accedeix des del mateix camí que passa per davant de la torre, o també des d'una escala que baixa des de l'habitatge modern. Aquesta part va continuar sent privada per a la família Sancho inclús durant els més de vint anys que va haver-hi el restaurant a la planta baixa de la casa.[7]
Terres de conreu[modifica]
Actualment no posseeix terres pròpies de conreu, ja que al llarg dels anys, els hereus de la família Llanza es van anar desfent d'elles. A finals del segle xix, Can Coll tenia una explotació agrícola de més de 165 ha, sent en aquell moment la finca més gran del municipi i la sisena de la comarca.[10]
A dins del conjunt de la finca de Can Coll, i per tant també propietat de la família Llança, hi havien vàries de les masies més importants de Lliçà de Vall: Can Canyet, Can Xiol i la Casa Nova del Pla.[11] Aquesta darrera és l'única que ja no existeix.
Per una altra banda, la família Llança posseïa múltiples propietats en diferents localitats, així que gestionaven les finques mitjançant administradors i masovers. Així doncs, durant molts anys diverses nissagues familiars han estat les responsables de l'administració de la finca, havent-hi adquirit força notorietat i influència entre els vilatans. En repetides ocasions al llarg del darrer segle i mig, ha coincidit que l'administrador de Can Coll era també l'alcalde de Lliçà de Vall.
Antigament la propietat omplia una bona part del terme municipal i el bosc representava una gran extensió de les seves terres. S'estenia fins a la serra de Can Riera, a Granollers. Una part d'aquesta terra encara es conserva a dins del tancat de Ca n'Ivo.
L'anomenat camí de Can Coll, anava de l'església fins al mas del qual rep al nom. També es feia extensiu per al camí que arribava fins al Molí de can Roure i el camí que arribava al Molí de Baix o can Xiol. Era un camí que aprofitava el llit del torrent i per tant al ésser el terre massa tou, s'enfonsaven les potes dels cavalls i els carros s'hi quedaven encallats. Era un pas molt dur per persones i animals, així que la construcció de la carretera paral·lela al torrent va suposar un important impuls per a l'activitat del poble.
Just a l'entrada de l'actual aparcament, és a dir l'antiga era, on s'hi batia amb els cavalls propis de la casa, passant-hi els corrons de fusta que encara es conserven, amb claus per al blat i la civada i una altra per a les faves; a on es ventava amb forques de lledoner, més tard amb màquines que venien des de Llinars; hi creix un gran lledoner de més de 15 metres d'alçada, amb un gran troc buit.[7]
Aquesta casa, junt a Can Gurri i Can Nadal i quatre masies més de Parets del Vallès, formaven part de la Mina dels Set Socis o Set Cases, que és una societat establerta el 4 de setembre de 1805, per a la construcció de la mina i els canals de regatge, entre les set cases de pagès, per aconseguir l'abastament d'aigua per als usos agrícoles i domèstics.[6]
Una gran peça de terres de conreu, coneguda com La Parellada es trobava a cavall entre els termes municipals de Lliçà de Vall i Parets.
La zona coneguda com la Verneda, en el seu temps plantada principalment de plàtans i pollancres, anava des de la casa fins a la riera, ara en bona parts zona industrial edificada. Tota la vora dreta del Tenes, des del Molí d'en Roura fins a sortir del terme municipal i entrar en el de Parets.
La Vinya és la terra que es recorda destinada a aquest conreu de la casa de Can Coll. Estava situada en una feixa de la carretera de Parets a Bigues, fins a la part de darrere de l'actual Escola Les Llisses.
Hi havien també les anomenades Vinyes de Can Coll, estaven situades a llevant de Can Rabassola, al nord del Camí Ral, entre aquest i el camí de les Peces.
A Can Coll tenien arrendades les terres a diferents persones, i així cada partió s'anomenava amb el genèric «vinya» i l'específic que corresponia a cadascun dels arrendadors.[9]
Bosc[modifica]
El bosc representava una gran extensió de les seves terres. Arribava fins als límits de la propietat, a la serra de Can Riera, al termenal amb Granollers.[9]
Els molins[modifica]
Els molins de Lliçà de Vall pertanyien tots a Can Coll. El Molí d'en Mig és el que comunament se'n diu Molí de Can Coll, El Molí de Can Roure o de dalt i el Molí d'en Xiol o d'abaix i són masies que pertanyen al municipi.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Can Coll». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Can Coll». Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 «Can Coll». Mapes de patrimoni cultural. Diputació de Barcelona.
- ↑ 4,0 4,1 «L'Ajuntament compra Can Coll». Ajuntament de Lliçà de Vall, 15-03-2017.
- ↑ Busto Veiga, 2017, p. 19-23.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Carreras, Núria; Garriga, Núria; Maynou, Núria; Salvador, Montserrat; Vilchez, Xavier «Lliçà de Vall, 1000 anys d'història». Butlletí Especial d'Informació Municipal, 1999.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Documents inédits de l'Arxiu Municipal de Lliçà de Vall.
- ↑ Documents inédits de l'Arxiu Municipal de Lliçà de Vall.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 García-Pey, 1999, p. 58.
- ↑ «Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental» (en català). [Consulta: 14 juny 2019].
- ↑ Busto Veiga, Anna Maria. Els nostres records, a l'Arxiu Municipal de Lliçà de Vall. Primera. Lliçà de Vall: Ajuntament de Lliçà de Vall, 2017. ISBN B 4104-2017.
Bibliografia[modifica]
- Busto Veiga, Anna Maria. Els nostres records a l'Arxiu Municipal de Lliçà de Vall. Lliçà de Vall: Ajuntament de Lliçà de Vall, 2017.
- García-Pey, Enric. Lliçà d'Avall/de Vall Recull Onomàstic. 1999. Lliçà de Vall: Ajuntament de Lliçà de Vall, 1999, p. 271.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Coll |