Casa Roviralta
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Casa i casa històrica  | |||
| Arquitecte | Joan Rubió i Bellver | |||
| Cronologia | ||||
| 1903 – 1913 | construcció | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura modernista | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Gervasi - la Bonanova (Barcelonès) | |||
| Localització | Av. Tibidabo, 31, Teodor Roviralta, 8-10 i Romà Macaya, 1-5 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Data | 2000 | |||
| Id. IPAC | 40475 | |||
| Id. Barcelona | 2448 | |||
La casa Roviralta, també coneguda com el Frare Blanc, és un edifici situat a l'avinguda del Tibidabo, 31 de Barcelona, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local.[1][2]
Descripció
[modifica]Es tracta d'una construcció unifamiliar aïllada amb cinc nivells (planta baixa, tres pisos i sotacoberta) distribuïts en un alçat irregular i amb una terrassa (o jardí) posterior a nivell del primer pis. El cos central, a manera de torre, és l'element més alt del conjunt (amb cinc pisos) i a ell s'hi adossen dos cossos laterals. El més alt, que dona l'Avinguda Tibidabo, té quatre pisos, tot configurant-se el superior como una galeria coberta amb una teulada a duess vessants, de la qual hem de destacar el gran voladís de maó. A cota del primer pis, cap a la banda de la terrassa posterior ja esmentada, es troba un element torrejat de tres nivells (planta baixa i dos pisos) realitzat íntegrament en maó i que comunica en la seva planta baixa (a través d'arqueries apuntades de maó) amb la dita terrassa i la galeria oberta en quest nivell. A l'altra banda de la torre central s'adossa un volum de dos pisos que es remata amb un terrat pla transitable que configura la gran terrassa de la segona planta.[1]
L'accés a l'edifici (que es troba circumdat per una barana que delimita la parcel·la on s'inscriu) es realitza a través d'una entrada porticada. Aquest pòrtic deu la seva monumentalitat a la galeria del primer pis, que al estar construïda en volada permet desenvolupar a la planta baixa un espai de gran amplitud. Construït també en maó, presenta una estructura molt peculiar, amb grans arcs consecutius entre el que es desenvolupen obertures que permeten donar llum a l'espai. Aquest àmbit es cobreix amb un sostre de mosaic amb una mena de biguetes, en aquest cas de maó.[1]
L'emblanquinat de les façanes contrasta amb els elements de maó que conformen les llindes de les portes i finestres, les balustrades i pòrtics, així com els coronaments i ràfecs. Destaca en aquest sentit la disposició dels maons, que posats de fil o de cantell, configuren elements decoratius i de suport que contrasten amb els paraments llisos. Les finestres combinen l'ús de maó a la zona de la llinda amb altres elements ceràmics policroms a l'ampit i el sòcol. Un dels elements més rellevants és la gran cornisa o ràfec de la coberta (de gran volada) possible, gràcies a la disposició dels maons en angle (creant petits triangles) que configuren una estructura uniforme. Una de les característiques més rellevants d'aquest tipus de construcció es l'ús de maó vist.[1]
Avui dia, tot l'edifici funciona com a restaurant i encara conserva com la fusteria i les xemeneies, tot i que els àmbits més destacats (com les antigues cavallerisses de la planta baixa) han estat convertits en menjadors.[1]
A l'interior, una gran escala dona accés al primer pis, on es desenvolupen diversos salons (actualment menjadors del restaurant) el bar, la cuina i la gran terrassa comentada anteriorment. El rebedor on aboca l'escala es configura com un espai de gran diafanitat gràcies a la gran alçada de la caixa de l'escala i als finestrals localitzats en aquesta que, amb vidrieres de colors, donen a l'espai llum i calidesa. Destaca el gran saló obert a la façana on es localitza la entrada, que es divideix en una mena de sub-àmbit a través de tres arcades apuntades de maó. El sostre combina bigues de fusta policromades amb elements ceràmics que configuren un trencasís, repetit en altres espais de la casa. A l'àmbit destinat actualment a bar es localitzen dos elements de gran rellevància en l'edifici, d'una banda la gran xemeneia i d'altra l'escala de fusta. Aquesta escala presenta un element en volada a la zona del replà (just a l'angle on fa el gir) que a través d'unes columnes permet crear un nivell entremig a aquest espai de gran alçada. Aquesta escala condueix al segon nivell, on a més de diverses dependències, trobem una escala de fusta que porta al nivells superiors. La vàlua d'aquesta escala resideix en l'originalitat amb la que es resol la seva construcció -en un espai de reduïdes dimensions i gran alçada- a través d'una caixa de fusta amb balustres que ofereixen seguretat sense perdre diafanitat.[1]
La cuina és un altre dels espais més representatius, amb dos àmbits ben diferenciats gràcies a la presència d'uns arcs de maó; en un d'ells es localitza un forn de llenya. Aquest espai, a diferència dels salons, es cobreix amb revoltó de maó de pla i biga de fusta motllurada.[1]
Història
[modifica]A partir del 1899, la Societat Anònima del Tibidabo, de la qual eren accionistes Salvador Andreu, Ròmul Bosch i Alsina, Romà Macaya i altres membres de la burgesia barcelonina de l'època, va impulsar la construcció d'una ciutat-jardí.[1] El 1903, l'indià Teodor Roviralta, un altre dels accionistes, va adquirir la torre del Frare Blanc, una antiga masia dins de la finca de Can Gomis, convertida en casa-convent dels Dominics, d'aquí el seu nom, i n'encarregà la reforma a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver.[3] Les obres van durar deu anys, fins al 1913.[1] Rubió va respectar l'estructura de l'antiga masia, encara que hi va afegir una planta. Les façanes arrebossades de color blanc com a homenatge al Frare Blanc.[3]
Després d'aquesta transformació, l'any 1914 va guanyar el primer premi del concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.[1]
El 1985 es va reformar l'edifici per convertir-lo en restaurant, respectant l'estructura i els detalls modernistes, adaptant la distribució de la planta al nou ús. La reforma va anar a càrrec de l'arquitecte Antoni de Moragas i Spa i del dissenyador Miquel Milà i Sagnier.[3]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 «Casa Roviralta». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Casa Roviralta "El Frare Blanc"». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 de Oleza i Roncal, Jaume. Arquitectura a Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera. Passejades pel patrimoni arquitectònic. Barcelona: Premsa Local El Jardí SCCL, 2023, p. 24-25. ISBN 978-84-09-55644-1.
Enllaços externs
[modifica]
- «Casa Roviralta (El Frare Blanc)». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Casa Roviralta "El Frare Blanc"». UPCommons.
- «Imatge de l'antiga masia abans de ser convertida en la casa Roviralta». Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.