Charles Hermite

Charles Hermite

Hermite entorn de 1901
Biografia
Naixement	24 desembre 1822 Dieuze (Restauració francesa)
Mort	14 gener 1901 (78 anys) París (Tercera República Francesa)
Sepultura	Cementiri de Montparnasse, Div. 6, 3E-7S 48° 50′ 22″ N, 2° 19′ 36″ E
192è President de l'Acadèmia Francesa de Ciències
1r gener 1890 – 31 desembre 1890 ← Alfred Des Cloizeaux – Pierre Étienne Simon Duchartre →
Dades personals
Formació	École Polytechnique (1841–1842) Liceu Louis-le-Grand (1840–1841) Lycée Henri-IV (–1840)
Director de tesi	Eugène Charles Catalan
Activitat
Camp de treball	Àlgebra, teoria de nombres, matemàtiques, anàlisi matemàtica, forma quadràtica, polinomis ortogonals i funció el·líptica
Ocupació	professor d'universitat (1870–1897), professor d'universitat (1869–), maître de conférences (1862–1869), professor universitari a França, matemàtic
Ocupador	Universitat de París (1869–1897) École Normale Supérieure (1862–1869) École Polytechnique (1848–1876)
Membre de	Reial Societat d'Edimburg (1884–) Acadèmia de les Ciències de Torí (1877–) Royal Society (1873–) Acadèmia Francesa de les Ciències (1856–) Acadèmia de Ciències de Rússia Reial Acadèmia d'Arts i Ciències dels Països Baixos Acadèmia Prussiana de les Ciències Accademia Nazionale dei Lincei Acadèmia Nacional de les Ciències dels XL Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Acadèmia de Ciències d'Hongria Societat Filomàtica de París Acadèmia d'Estanislau Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg Lliga de la Pàtria Francesa Reial Acadèmia Sueca de Ciències Acadèmia de Ciències de Göttingen
Professors	Louis Paul Emile Richard
Alumnes	Mijalko Ciric
Obra
Obres destacables Polinomis d'Hermite Desigualtat d'Hermite-Hadamard Constant d'Hermite Forma canònica d'Hermite quadratura de Gauss-Hermite Interpolador cúbic d'Hermite Distribució d'Hermite Interpolació d'Hermite Teorema de Hermite-Lindemann Varietat hermitiana
Estudiant doctoral	Henri Poincaré, Thomas Jan Stieltjes, Marie Georges Humbert, Jules Tannery, Désiré André, Léon Charve, Mihailo Petrović, Louis Bourguet, Charles Biehler i Henri Padé
Família
Parents	Marcel Alexandre Bertrand, nebot Joseph Louis François Bertrand, cunyat Charles Émile Picard, gendre
Premis
(1893)  doctor honoris causa per la Universitat de Lieja (27 novembre 1873)  Membre estranger de la Royal Society  Comanador Gran Creu de l'Orde de l'Estrella Polar de Suècia  Orde del Mèrit de les Arts i les Ciències  Gran Oficial de la Legió d'Honor

Charles Hermite (Dieuze, 24 de desembre de 1822 - París, 14 de gener de 1901) va ser un matemàtic francès. Va ser professor a l'Escola Politècnica de París i membre de l'Acadèmia de les Ciències Francesa. Va fer treballs especialment sobre funcions el·líptiques i teoria de nombres. Va ser el primer a demostrar que $e$ és un nombre transcendent. Va ser professor, entre d'altres d'Henri Poincaré.

Biografia

Hermite va néixer a Dieuze, Moselle, el 24 de desembre de 1822, amb una deformitat al peu dret que li perjudicaria la marxa al llarg de la seva vida. Va ser el sisè dels set fills de Ferdinand Hermite i la seva dona, Madeleine de soltera Lallemand. Ferdinand va treballar en el negoci de cortines de la família de Madeleine alhora que va fer una carrera com a artista. El negoci de cortines es va traslladar a Nancy el 1828, i la família també.

Charles Hermite cap al 1887

Hermite va fer els seus estudis secundaris al Collège de Nancy i després, a París, al Collège Henri IV i al Lycée Louis-le-Grand. Va llegir alguns dels escrits de Joseph Louis Lagrange sobre la solució d'equacions numèriques i les publicacions de Carl Friedrich Gauß sobre teoria de nombres.

Hermite volia cursar els seus estudis superiors a l'École polytechnique, una de les grandes écoles coneguda per l'excel·lència en matemàtiques, ciència i enginyeria. Dirigit pel matemàtic Eugène Charles Catalan, Hermite va dedicar un any a preparar-se per a l'examen d'accés, notòriament difícil. L'any 1842 va ser admès a l'escola amb una noya de tall més aviat mediocre. No obstant això, després d'un any l'escola no va permetre que Hermite continués els seus estudis allà a causa del seu peu deformat. Va lluitar per recuperar la permanència a l'escola, però l'administració va imposar condicions estrictes. Hermite no les va acceptar i va deixar l'École Polytechnique sense graduar-se.

El 1842, la revista Nouvelles Annales de Mathématiques va publicar la primera contribució original d'Hermite a les matemàtiques, una simple prova de la proposició de Niels Abel sobre la impossibilitat d'una solució algebraica a les equacions de cinquè grau.

Una correspondència amb Carl Jacobi, iniciada l'any 1843 i continuada l'any següent, va donar lloc a la inserció, en l'edició completa de les obres de Jacobi, de dos articles d'Hermite, un sobre l'extensió a les funcions abelianes d'un dels teoremes d'Abel sobre funcions el·líptiques, i l'altre sobre la transformació de funcions el·líptiques. També va iniciar una fluïda correspondència amb Paul du Bois-Reymond i Gösta Mittag-Leffler.Plantilla:Sdfn

Després de passar cinc anys estudiant pel seu compte per obtenir el seu títol, durant els quals es va fer amic dels eminents matemàtics Joseph Bertrand, Carl Gustav Jacobi i Joseph Liouville, va presentar-se i aprovar els exàmens per al batxillerat i la llicència, que li van concedir el 1847 i el 1848, respectivament. Es va casar amb la germana de Joseph Bertrand, Louise Bertrand, el 1848.

El 1848, Hermite va tornar a l'École Polytechnique com a repetiteur et examinateur d'admission. El juliol de 1848, va ser elegit membre de l'Acadèmia Francesa de les Ciències. El 1856 va contreure la verola. A través de la influència d'Augustin-Louis Cauchy i d'una monja que el va alletar, va reprendre la pràctica de la seva fe catòlica i reforçà les seves creences molt conservadores i anti-republicanes. De 1862 a 1873 va ser professor a l'École Normale Supérieure. El 1869, va succeir a Jean Marie Duhamel com a professor de matemàtiques, tant a l'École Polytechnique, on va romandre fins al 1876, com a la Universitat de París, on va romandre fins a la seva retirada el 1897. En el seu 70è aniversari, va ser ascendit a gran oficial de la Legió d'Honor francesa.

Tomba d'Hermite al cementiri de Montparnasse.

Hermite va morir a París el 14 de gener de 1901, als 78 anys.

Contribució a les matemàtiques

Hermite, un mestre inspirador, va ser el mes influent dels matemàtics analistes del segle XIX. La seva correspondència amb Thomas Jan Stieltjes testimonia la gran ajuda que va donar a aquells que van començar la vida científica. Les classes dels seus cursos publicades han exercit una gran influència en la generació posterior. Les seves importants contribucions originals a la matemàtica pura, publicades a les principals revistes matemàtiques del món, tractaven principalment de les funcions abelianes i el·líptiques i de la teoria de nombres.

El 1858, Hermite va demostrar que les equacions de cinquè grau es podien resoldre mitjançant funcions el·líptiques. El 1873, va demostrar que $e$, la base del sistema natural de logaritmes, és transcendental. Tècniques similars a les utilitzades en la demostració d'Hermite de la transcendència van ser utilitzades per Ferdinand von Lindemann el 1882 per demostrar que $/pi$ és transcendental.

«	Mentre parla, M. Bertrand està sempre en moviment; ara sembla en combat amb algun enemic exterior, ara dibuixa amb un gest de la mà les figures que estudia. És clar que veu i té ganes de pintar, per això crida el gest en la seva ajuda. Amb M. Hermite, és tot el contrari, els seus ulls semblen defugir el contacte amb el món; no és fora, és dins ell busca la visió de la veritat.	»
— Henri Poincaré, Intuition and Logic in Mathematics (1969)

Llegat

A més de les propietats matemàtiques anomenades en el seu honor, el cràter Hermite prop del pol nord de la Lluna rep el nom d'Hermite.

Entre 1905 i 1917, el seu deixeble Émile Picard va editar les seves obres completes en quatre volums, que han completades recentment per Brechenmacher i Goldstein.

Publicacions

• Sur quelques applications des fonctions elliptiques, Paris, 1885.
• Cours d'Analyse de l'École Polytechnique, Paris: Gauthier–Villars, 1873 (en dos volums).
• Cours professé à la Faculté des Sciences, Paris: A. Hermann, 1891.
• Correspondance, editat per Baillaud and Bourget, Paris, 1905, 2 vols.
• Œuvres de Charles Hermite, editat per Picard, Paris: Gauthier–Villars, 1905, 1908, 1912 i 1917, en quatre volums.
• Œuvres de Charles Hermite, de Cambridge University Press, 2010; ISBN 978-1-108-00328-5.

Vegeu també

• Polinomis d'Hermite
• Teorema de Hermite-Lindemann

Bibliografia

• Apostol, Tom M. Introduction to analytic number theory (en anglès). Springer, 1976. ISBN 978-0-387-90163-3. 
• Archibald, Thomas. «Charles Hermite and German Mathematics in France». A: Karen Hunger Parshall, Adrian Clifford Rice (eds.). Mathematics Unbound: The Evolution of an International Mathematical Research Community (en anglès). American Mathematical Society, 2002, p. 122-137. ISBN 0-8218-2124-5. 
• Archibald, Tom. «Charles Hermite». A: Timothy Gowers, June Barrow-Green, Imre Leader (eds.). The Princeton Companion to Mathematics (en anglès). Princeton University Press, 2008, p. 773. ISBN 978-0-691-11880-2. 
• Belhoste, Bruno «Autour d'un mémoire inédit : la contribution d'Hermite au développement de la théorie des fonctions elliptiques» (en francès). Revue d'histoire des mathématiques, Vol. 2, Num. 1, 1996, pàg. 1-66. DOI: 10.24033/rhm.51. ISSN: 1262-022X.
• Boyer, Carl Benjamin; Merzbach, Uta C. A History of Mathematics (en anglès). John Wiley & Sons, 2011. ISBN 978-0-470-63056-3. 
• Brechenmacher, Frédéric; Goldstein, Catherine «Bibliography of Charles Hermite» (en anglès). Revue d'histoire des mathématiques, Vol. 30, Num. 2, 2024, pàg. 293-312. ISSN: 1262-022X.
• Brezinski, Claude «Charles Hermite: père de l'analyse mathématique moderne» (en francès). Cahiers d'histoire et de philosophie des sciences, Vol. 32, 1990, pàg. 1-81. ISSN: 0221-3664.
• Budinich, Paolo; Trautman, Andrzej. «Complex Conjugation and Hermitean Forms». A: The Spinorial Chessboard (en anglès). Springer, 1988, p. 26-29. ISBN 0-387-19078-3. 
• Davenport, Harold. Multiplicative Number Theory (en anglès). Springer, 2000. ISBN 978-0-387-95097-6. 
• Dembowski, Peter. Finite geometries (en anglès). Springer, 1968. ISBN 3-540-61786-8. 
• Goldstein, Catherine «Charles Hermite's stroll through the Galois Fields» (en anglès). Revue d'histoire des mathématiques, Vol. 17, Num. 2, 2011, pàg. 211-270. ISSN: 1262-022X.
• Griffiths, Phillip; Harris, Joseph. Principles of Algebraic Geometry (en anglès). Wiley-Interscience, 1994. ISBN 0-471-05059-8. 
• Horn, Roger A.; Johnson, Charles R. Matrix Analysis, second edition (en anglès). Cambridge University Press, 2013. ISBN 0-521-83940-2. 
• Kobayashi, Shoshichi; Nomizu, Katsumi. Foundations of Differential Geometry (en anglès). Wiley Interscience, 1996. ISBN 0-471-15732-5. 
• Kodaira, Kunihiko. Complex Manifolds and Deformation of Complex Structures (en anglès). Springer, 1986. ISBN 3-540-22614-1. 
• Noether, M. «Charles Hermite» (en alemany). Mathematische Annalen, Vol. 55, Num. 3, 1901, pàg. 337-385. DOI: 10.1007/BF01447998. ISSN: 0025-5831.
• Picard, Émile «L'œuvre scientifique de Charles Hermite» (en francès). Annales scientifiques de l'École Normale Supérieure, Vol. 18, Ser. 3, 1901, pàg. 9-34. DOI: 10.24033/asens.488. ISSN: 0012-9593.
• Waldschmidt, Michel «La méthode de Charles Hermite en théorie des nombres transcendants» (en francès). Bibnum, 2018, pàg. 1-13. DOI: 10.4000/bibnum.893. ISSN: 2554-4470.

Enllaços externs

• O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Charles Hermite» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
• Freudenthal, Hans. «Hermite, Charles» (en anglès). Complete Dictionary of Scientific Biography, 2008. [Consulta: 22 febrer 2017].