Corriol anellat petit
Charadrius dubius  | |
|---|---|
.jpg) Charadrius dubius curonicus | |
| Dades | |
| Envergadura | 45 cm |
| Pes | 7,7 g (pes en néixer) |
| Nombre de cries | 4 |
| Període d'incubació de l'ou | 24 dies |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Charadriiformes |
| Família | Charadriidae |
| Gènere | Charadrius |
| Espècie | Charadrius dubius Scopoli, 1786 |
| Nomenclatura | |
| Tipus | Charadrius |
| Distribució | |
 | |
| Endèmic de | |
.svg){kind=icon}
El corriol petit,[1] corriolet o corriolet xicotet (al País Valencià),[2] picaplatges petit[3] o tiroril·lo menut i passa-rius (a les Balears)[4] (Charadrius dubius) és un ocell migrant i estival als Països Catalans, on és típic de les riberes nues i platges de còdols i bancs de sorra propers als rius. És pròpia d'Europa i Anatòlia que hiverna a l'Àfrica.[5]
Morfologia
[modifica]Presenta un clar disseny sense marques patents a les ales. A la cua té una banda central fosca i marges blancs, tret ben visible en vol. Coloració bruna terrosa pel damunt i blanc pur pel dessota, mostra molt clarament la banda pectoral fosca i el collaret blanc. El cap té una careta negra que contrasta bé els anells oculars grocs (només visibles de prop o a la mà) i una barra negra al front que uneix la part davantera dels ulls, deixant una taca característica blanca just per sobre dels narius. Cames rosa pàl·lid o de color carn que el diferencien d'altres corriols, que les tenen grogues o negres. No presenta dimorfisme sexual.
En plomatge no nupcial és molt semblant al corriol gros. Llavors el dibuix del cap és absent i no mostra més que una cella difusa de to cremós.[6]
Ecologia
[modifica]Prefereix indrets oberts, assolellats i a poder ser pedregosos o sorrencs. Abandona les àrees sorrenques si són progressivament envaïdes, any rere any, per la vegetació. Així doncs, des de les riuades del 1982 al Principat de Catalunya, algunes contrades fluvials de la meitat meridional de la Catalunya Central van veure llurs riberes (i la vegetació) colgades per tones de materials (graves, còdols, sorra) que van facilitar la recolonització de l'indret pel corriol petit (i altres espècies) a partir de l'any següent, generant una aparent expansió de l'espècie. Tanmateix, certs trams del Segre (la Cerdanya (on pot arribar a superar els 1000 m d'altura i l'Alt Urgell) i de la Ribera Salada (Solsonès) són les àrees on sempre ha criat.[6]
A Mallorca se'l pot trobar a l'Albufera de Mallorca, l'Albufereta de Pollença i a les zones humides del migjorn; a Menorca se'l veu a les zones humides del nord, a l'Albufera d'Es Grau, a Son Bou, Salines Noves, Salines de la Concepció, Addaia, Lluriac, Binimel·là i Cala Pudent; a Eivissa és localitzable a Ses Feixes i Ses Salines, mentre que a Formentera només se'n té constància a Estanys.
Al País Valencià s'ha observat a la desembocadura del barranc de les Ovelles (l'Alacantí) i a la serra de les Àguiles (Montfort).
Tanmateix és un ocell que mostra volença pels indrets reproductors.
S'alimenta d'invertebrats aquàtics i del llot (aràcnids, mol·luscs, insectes i llurs larves).
Es comença a observar pel març, i per l'abril ja es veuen instal·lats en petites colònies, sempre properes al curs d'algun riu o bassa, formades per no gaires parelles. També se n'han localitzat criant parelles aïllades.
És molt conegut per els estratagemes que empra per a no donar a conèixer l'emplaçament del niu o dels pollets, com la de fingir-se ferit i caminar bo i arrossegant l'ala davant l'observador, al qual enganya fàcilment si no està advertit.
És molt cridaner i sorollós a l'època de cria. En el període anterior a la posta volen a baixa altura envoltant els visitants del territori, tot emetent uns xiulets sonors molt característics. Les cerimònies nupcials i de zel són molt espectaculars i van acompanyades de moltes manifestacions acústiques. No fa niu i pon els ous en una depressió del terreny, on, per la seua homocromia, romanen ben camuflats. Coven ambdós progenitors i, ocasionalment, s'ha observat dues postes anyals, tot i que normalment en fa una. Els joves són nidífugs i volen cap als vint-i-cinc dies.
Etimologia
[modifica]El nom del gènere Charadrius és una paraula llatina tardana per a un ocell groguenc esmentat a la Vulgata del segle IV. Deriva del grec antic «kharadrios», un ocell que es troba a les valls dels rius («kharadra» que significa “barranc”). L'específic «dubius» és llatí per a “dubtós”, ja que Sonnerat, escrivint el 1776, pensava que aquest ocell podria ser només una variant del corriol gros (Charadrius hiaticula).[7][8]
Subespècies
[modifica]Es reconeixen tres subespècies:[9]
- C. d. curonicus (Gmelin, 1789) - des d'Euràsia, l'Extrem Orient rus, el Japó, Corea, la Xina fins al nord d'Àfrica. Passa l'hivern al Sàhara, Sri Lanka, Indonèsia i la Xina.
- C. d. jerdoni (Legge, 1880) - des de l'Índia, Sri Lanka, Pakistan fins al sud-est asiàtic.
- C. d. dubius (Scopoli, 1786) - des de les Filipines, Nova Guinea fins a l'arxipèlag de Bismarck.
Bibliografia
[modifica]- Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 147. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993 ISBN 84-88545-01-0
- Hume, R., Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002 ISBN 84-282-1317-8.
Enllaços externs
[modifica]- BirdLife International (2004). Corriol petit. Llista Vermella de la UICN, Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2006. Consultat el 18 de febrer del 2008 (en anglès).
- Descripció del corriolet. (castellà)
Referències
[modifica]- ↑ «Corriol petit». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 15 juliol 2025].(català)
- ↑ Saval Guardiola, Isabel. «Nomenclatura Popular i Científica de la Fauna Ornitològica Valenciana» p. 6. [Consulta: 15 juliol 2025].
- ↑ Mayol et al., Joan. «Llista de noms recomanats d'aucells en l'àmbit balear» p. 8. Resultat de la tasca de la COMISSIÓ DE NOMENCLATURA del GOB | Amb la revisió de la UIB., 01-06-2006. [Consulta: 15 juliol 2025].
- ↑ Vicens i Siquier, Pere. «Els picaplatges o tiruril·los». vol. 26 p. 25. Es Busqueret. [Consulta: 15 juliol 2025].
- ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 15 juliol 2025].
- ↑ 6,0 6,1 Estrada, Joan; Jutglar, Francesc; Llobet, Toni; Franch, Martí; Velikov, Ilian. Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears: inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. 3ra ed. actualitzada. Barcelona: Lynx, 2018, p. 108. ISBN 978-84-16728-07-7.
- ↑ Ortega i Gonzàlez, Enric; Grané Ortega, Mercè. Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans. Primera edició. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2017, p. 77. ISBN 978-84-9965-362-4.
- ↑ Jobling, James A. The Helm Dictionary of Scientific Bird Names: From Aalge to Zusii. Londres: Christopher Helm, 2010, p. 99. ISBN 978-1-4081-2501-4 [Consulta: 15 juliol 2025].
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Buttonquail, thick-knees, sheathbills, plovers, oystercatchers, stilts, painted-snipes, jacanas, Plains-wanderer, seedsnipes – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20-02-2025. [Consulta: 15 juliol 2025].
