El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde (pel·lícula de 1931)
Dr. Jekyll and Mr. Hyde  | |
|---|---|
 | |
| Fitxa | |
| Direcció | Rouben Mamoulian |
| Protagonistes | |
| Producció | Rouben Mamoulian |
| Dissenyador de producció | Hans Dreier |
| Guió | Percy Heath i Samuel Hoffenstein |
| Música | Johann Sebastian Bach |
| Fotografia | Karl Struss |
| Muntatge | William Shea |
| Vestuari | Travis Banton |
| Productora | Metro-Goldwyn-Mayer |
| Distribuïdor | Paramount Pictures i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
| Estrena | 1931 |
| Durada | 92 min |
| Idioma original | anglès |
| Versió en català |  Sí |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Basat en | L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde |
| Gènere | cinema de terror, cinema de ciència-ficció i pel·lícula basada en una obra literària |
| Tema | libido |
| Lloc de la narració | Londres |
| Època d'ambientació | època victoriana |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
| Premis | |
         | |
El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde[1] (títol original en anglès: Dr. Jekyll and Mister Hyde) és una pel·lícula estatunidenca de 1931 dirigida per Rouben Mamoulian (1897- 1987), i produïda per Adolph Zukor. Aquesta primera adaptació per al cinema que parla de la cèlebre novel·la de Robert Louis Stevenson, amb fortes connotacions eròtiques, contribueix a fixar de manera durable la imatge hollywoodienca del mite del metge honorable progressivament submergit pel seu doble a pulsions incontrolables. És igualment l'ocasió per al seu director de lliurar-se a experimentacions formals audaces i permet al seu actor principal emportar-se l'Oscar al millor actor de 1932. Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català[1]
Repartiment[modifica]
- Fredric March: Dr. Jekyll i Sr. Hyde
- Miriam Hopkins: Ivy Pearson
- Rose Hobart: Muriel Carew
- Halliwell Hobbes: el general Carew
- Holmes Herbert: Dr. Lanyon
- Edgar Norton: Poole
Elements d'anàlisi[modifica]
Innovacions formals[modifica]
El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde és la tercera pel·lícula del cineasta Rouben Mamoulian, que era conegut a Broadway com a escenògraf de teatre[2] abans d'establir-se a Hollywood on s'assenta com un dels directors més innovadors de la seva generació en l'aspecte de l'estètica cinematogràfica:[3] és així com el 1929, contra la voluntat dels estudis, va imposar els moviments de càmera a la seva primera pel·lícula, Applause.[4]
Amb El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde, Mamoulian persegueix les seves experimentacions formals, inaugurant sobretot el tràveling subjectiu.[5] És així com en els primers minuts de la pel·lícula, l'escena és vista a través de la mirada del doctor Jekyll, del qual es descobreix la cara en el moment en què passa davant un mirall (l'espectador descobrirà Hyde de la mateixa manera). La metamorfosi de Jekyll en Hyde és igualment per a Mamoulian l'ocasió d'experimentar efectes visuals[6] i sonors[7] inèdits.
Mamoulian considerava tanmateix que «en el cinema com en la pintura i en l'escultura, l'art ha de superar l'estètica», estimant que «el que passa a la pantalla [...] ha de ser controlat per un punt de vista dramàtic més aviat que per l'estètica pura[8]» Tanmateix és precisament la manca de motivació dramàtica de les seves recerques estètiques la que serà més tard retreta a Rouben Mamoulian: «Sempre hi ha hagut un costat de joc en Mamoulian,» descriuen així el crític Jean-Pierre Coursodon i el cineasta Bertrand Tavernier a la seva obra consagrada al cinema estatunidenc,[9] en el qual retreuen al director de El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde d'integrar dins de la seva pel·lícula troballes (el seu començament en càmera subjectiva, la pantalla tallada el dos diagonalment moltes vegades) que «no porten res al relat.[5] »
L'aportació i la relació al mite[modifica]
Aquesta adaptació de L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, tot i ser la primera a haver estat dirigida pel cinema sonor, està lluny de ser la primera temptativa per posar en imatges la cèlebre novel·la de Robert Louis Stevenson: una quinzena de pel·lícules, algunes de caràcter paròdic[10] ja havien estat rodats abans que Rouben Mamoulian proposi la seva visió de la tràgica història del doctor Jekyll i del seu doble.[11] La més famosa d'elles, amb Adolph Zukor de productor, és El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde de John Stuart Robertson (1920), amb John Barrymore en el paper del títol. Però és la visió que dona Mamoulian de la doble personalitat del metge londinenc i dels mòbils que l'animen la que «ha fixat de manera més durable la representació del mite[12]» concebut mig segle abans per l'autor de L'illa del tresor i del Mestre de Ballantrae.
La figura de Hyde[modifica]
El Hyde de la pel·lícula de Robertson era «un geperut diforme, entre el diable i Quasimodo.[13]» Pel que fa a Mamoulian, prefereix donar-li els trets de l'home de Neandertal, cosa que té com a efecte donar una interpretació significativament diferent de la naturalesa del doble del doctor Jekyll: aquest ja no representa l'aspecte malèfic que estaria present com a tot home, sinó la part d'animalitat que porta en ell,[14] animalitat que apareix cada vegada més imponent a mesura que la pel·lícula avança, fins al punt que és un verdader simi que fa cara als policies en l'última escena de la pel·lícula.[15]
Paradoxalment, Mamoulian explicarà que no havia volgut descriure un Hyde bestialitzat sinó al contrari, en certa manera almenys, humanitzat:
| « | Hyde es transforma gradualment d'animal innocent, no diré en animal viciós ja que els animals no ho són, sinó en viciós monstre humà, un monstre que forma part de nosaltres però que controlem habitualment[16] | » |
S'ha pogut veure igualment en el Hyde de Mamoulian la transposició d'un estereotip racista molt corrent «en una època on els linxaments són quotidians, i provocats la meitat d'ells per preteses violacions a dones blanques.» En aquest context, explica l'especialista de Hollywood Francis Bordat
| « | és difícil que l'aparença de Hyde no remeti a trets negroides. Conscientment o no, la pel·lícula explota l'obsessió de les cruïlles de races i l'agressió de la dona blanca pel negre, bé establerta ja en l'imaginari cinematogràfic estatunidenc des de El naixement d'una nació, de David Wark Griffith (1915)[17] | » |
Sigui com sigui, interpretar el paper de Hyde és una ganga per a un actor, confiarà més tard Mamoulian. En efecte
| « | Hyde és més fàcil de interpretar que Jekyll. Quan un intèrpret pot desencadenar les seves passions, és sempre més fàcil [...] no es pot interpretar malament un boig perquè la bogeria no té lògica, i tot el que es fa en una escena de bogeria és bo[18] | » |
I, afegia Mamoulian, «mai no s'hauria de donar un premi a un actor o a una actriu per a un paper de boig.[18] » El jurat dels Oscar no devien compartir aquest punt de vista, i va donar el 1932 un Oscar a Fredric March per a la seva doble interpretació de Jekyll/Hyde.
La sexualitat i la seva repressió[modifica]
Jorge Luis Borges destacava que els directors que adapten L'Estrany cas del doctor Jekyll i de Mister Hyde al cinema cometen sempre l'error de fer de Hyde un personatge sensual, mentre que Stevenson no insisteix més que en la seva crueltat.[19]
En efecte, és el registre en el qual se situa la pel·lícula de Mamoulian: Hyde, però també Jekyll, són personatges sensuals i el segon només s'allibera del primer quan veu frustrada la satisfacció dels seus desigs sexuals.
«I don't want to wait any longer, confia Jekyll a Muriel Carew, la seva promesa I want you to marry me now.[20]» Però el pare d'aquesta es mostra intractable, i la impaciència del seu futur gendre li sembla indecent:[21] «It isn't done», «això no es fa», explica.
Sembla que cada vegada que Jekyll té una dona en els seus braços, ja es tracti de la seva promesa o d'una jove trobada a l'atzar en un carrer, la conveniència social manifesta la seva presència castradora a través de la figura d'un dels seus representants (el doctor Lanyon, o el general Carew per l'intermediari del seu criat): «És notable que [aquestes] dues escenes [en el jardí amb Muriel o en l'habitació amb Ivy] acaben de la mateixa manera, en forma de coïtus interruptus», comenta Francis Bordat. «Tota la primera meitat de la pel·lícula subratlla aquesta repressió social del desig, a la qual el personatge del general Carew confereix un gir caricaturesc.[22]»
Segons Mamoulian, per això «la inspiració original de Jekyll és noble. Comença per rebel·lar-se contra les estretes convencions del període victorià, en particular contra la moral sexual.» I seria per continuar sent fidel al seu desig per a Muriel malgrat els obstacles que posa el general Carew a la seva satisfacció que té «la idea que si pot separar el costat animal de la seva naturalesa, es farà completament espiritual i bo.[23]»
Aquesta relectura sexualitzada del mite novel·lesc coneix la seva expressió més acabada en l'escena de la trobada entre Jekyll i Ivy, escena que «frapa per l'ardidesa del seu erotisme.[22] » I encara, explica Mamoulian, aquesta escena ha estat tallada al muntatge de la versió original: «El començament i a finals hi són, però el que falta, és el seu [Ivy] despullat progressivament.[24]»
Localitzacions[modifica]
La pel·lícula està rodada a Londres, i inclou localitzacions com els Kensington Gardens, la London School of Medicine, al King's College, i The Coal Hole. Per a la casa del Dr. Jekyll es va rodar en un habitatge situat a Chesham Road, en el qual posteriorment s'hi va emplaçar l'ambaixada espanyola.[25]
Premis i nominacions[25][modifica]
Premis[modifica]
- 1932. Oscar al millor actor per Fredric March
- 1932. Premi del públic al Festival Internacional de Cinema de Venècia per a Fredric March i Rouben Mamoulian
Nominacions[modifica]
- 1932. Oscar al millor guió adaptat per Samuel Hoffenstein
- 1932. Oscar a la millor fotografia per Karl Struss
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde». Arxivat de l'original el 2012-03-24. [Consulta: 20 octubre 2011].
- ↑ Jean-Pierre Coursodon i Bertrand Tavernier 50 anys de cinema estatunidenc, París, Òmnibus, 1995, p.686.
- ↑ Coursodon i Taverner, op. cit., p.686
- ↑ Coursodon i Taverner, op. cit., p.686. Els dos autors matisen tanmateix aquesta afirmació una mica més lluny a la seva obra, i destaquen que Broadway, de Paul Fejos, anterior a Applause, trencava ja l'estatisme de l'escenificació (op. cit., p.687)
- ↑ 5,0 5,1 Coursodon i Taverner, op. cit., p.686.
- ↑ «He fet girar la càmera 360 graus sobre el seu eix, era la primera vegada que es feia això a la pantalla. » (R. Mamoulian, entrevista amb Thomas R. Atkins, parcialment reproduïda al Cahier de l'Herne consagrat a Robert-Louis Stevenson, París, 1995, p.270)
- ↑ «He pensat que l'única manera de ser a l'altura de l'escena, de crear aquesta increïble realitat, seria confeccionar una barreja de sons no existents en la naturalesa, que l'orella humana no pot sentir. » (R. Mamoulian, art. cit., p.271)
- ↑ R. Mamoulian, art. cit., p.268.
- ↑ Coursodon i Taverner, op. cit., p.687
- ↑ Sobretot un Dr. Pyckle and Mr. Pride dirigida el 1925 per Percy Pembroke amb Stan Laurel
- ↑ Cf Filmografia de Richard Dury i Francis Bordat, a Jean-Pierre Naugrette (dir.), Dr. Jekyll & Mr. Hyde, París, col. Figures mítiques, Autrement, 1997, p.153.
- ↑ Francis Bordat, «Hollywood treballant», a Dr. Jekyll & Mr Hyde, op. cit., p.128.
- ↑ F. Bordat, art. cit., p.127.
- ↑ «Com a model de Hyde, no he pres un monstre sinó el nostre avantpassat comú, l'home de Néanderthal [...] quan la primera transformació té lloc, Jekyll es converteix en Hyde que és l'animal en si mateix. No el mal sinó l'animal. » (R. Mamoulian, art. cit., p.267)
- ↑ Final, que Coursodon i Taverner jutgen «admirable» i ple « d'humor negre. » (Coursodon i Taverner, op. cit., p.686)
- ↑ R. Mamoulian, art. cit., p.267
- ↑ Francis Bordat, art. cit., p.131 per a aquesta citació i per a la precedent. Bordat desenvolupa aquí les tesis d'un article de Virginia Wright Weixman, «terrors of the body: Hollywood's Discourse on Beauty and Rouben Mamoulian's Dr. Jekyll and Mr Hyde », in William Veeder i Gordon Hirsch (edició), Dr. Jekyll and Mr Hyde after one hundred years, Chicago/Londres, University of Chicago Press, 1988.
- ↑ 18,0 18,1 R. Mamoulian, art. cit., p.272
- ↑ «A propòsit de Stevenson», conversa amb Daniel Robertson, a Quadern de l'Herne Robert-Louis Stevenson, p.244.
- ↑ «No vull esperar molt més temps, vull que es casi amb mi ara. » Jekyll hi torna una mica més tard amb el mateix to: « I can't wait any longer » (« no puc esperar més temps. »)
- ↑ « This is positively indecent », diu a Jekyll, paraules en les quals fa eco el « you sound almost indecent » adreçat a Jekyll pel doctor Lanyon una mica més tard a la pel·lícula.
- ↑ 22,0 22,1 F. Bordat, art. cit., p.124
- ↑ R. Mamoulian, art. cit., p.267 per a aquesta citació i per a la precedent.
- ↑ R. Mamoulian, art. cit., p.265
- ↑ 25,0 25,1 Dalmau, Rafael; Galera, Albert. Ciudades del Cine (en castellà). 1a edició. Moià: Raima Edicions, octubre 2007, p. 68. ISBN 978-84-96700-05-5 [Consulta: 5 juliol 2023].
Bibliografia[modifica]
- Thomas R. Atkins, «Entretien avec Ruben Mamoulian a propos de dr Jekyll i Mr Hyde», in Robert-Louis Stevenson, Cahier de l'Herne, Paris, 1995.
- Francis Bordat, «Hollywood au travail», in Jean-Pierre Naugrette (dir.), Dr Jekyll & Mr Hyde, Paris, coll. Figures mythiques, Autrement, 1997.
- Jean-Pierre Coursodon i Bertrand Tavernier, 50 ans de cinéma américain, Paris, Omnibus, 1995.
Enllaços externs[modifica]
- Dr. Jekyll and Mr. Hyde, per Adrian Danks (anàlisi de la pel·lícula que defensa la pertinència de les innovacions formals de Mamoulian) (anglès)
Pel·lícules dirigides per Rouben Mamoulian | ||
|---|---|---|
|  | |
