Antonio Negri

Antonio Negri

(2009)
Biografia
Naixement	1r agost 1933 Pàdua (Itàlia)
Mort	16 desembre 2023 (90 anys) París (França)
Diputat de la República d'Itàlia 7 juliol 1983 – 1r juliol 1987 Legislatura: novena legislatura del Parlament de la República Italiana
Dades personals
Religió	Ateisme
Formació	École Normale Supérieure Universitat de Pàdua
Activitat
Camp de treball	Filosofia política, lluita de classes, globalització, Procomú i biopolítica
Lloc de treball	París (1983–1997) Roma Pàdua
Ocupació	filòsof, politòleg, assagista, dramaturg, filòsof polític, escriptor, sociòleg, mestre d'escola, polític, economista, criminal
Ocupador	Universitat Duke Col·legi Internacional de Filosofia Universitat de París 8 Universitat de Pàdua
Partit	Moviment Democràcia a Europa 2025 (2016–) Partit Radical (1983–1987) Autonomia Operaia (en) (1973–1979) Potere Operaio (en) (1967–1973) Partit Socialista Italià (1956–1963)
Membre de	Azione Cattolica Italiana (1950–1956)
Moviment	Moviment autònom
Influències	Baruch Spinoza, Karl Marx, Gilles Deleuze, Michel Foucault i Félix Guattari
Participà en
18 maig 2019	Carta oberta als veïns i veïnes de Barcelona en suport d'Ada Colau
maig 2015	Manifest de suport a Barcelona en Comú
Obra
Obres destacables (2000) Empire (en)
Família
Cònjuge	Judith Revel

Antonio Negri, també conegut com a Toni Negri (Pàdua, 1 d'agost de 1933 - París, 16 de desembre de 2023) va ser un politòleg, filòsof i pensador postmarxista italià. Catedràtic de doctrina de l'Estat a la Universitat de Pàdua, va ser un dels autors marxistes més polèmics.

Vida i obra

Negri fou membre inicialment del grup radical Potere Operaio i posteriorment del grup Autonomia, un moviment antiautoritari que, a més de la revolta estudiantil, s'articulava a partir de les mobilitzacions fabrils com a vivència i resistència a la cadena de muntatge. Als anys 70, aquells grups obreristes van articular-se amb les noves subjectivitats sorgides arran de les revoltes del Maig del 68 i els començaments del capitalisme postindustrial, connectant amb el rebuig del treball assalariat i les noves pràctiques autònomes que trencaven amb la idea clàssica de socialisme i de partit.

Potere Operario

Negri escrigué conjuntament amb molts altres treballadors i estudiants vinculats al moviment autònom durant els anys 60 i 70 com ara Raniero Panzieri, Mario Tronti, Sergio Bologna, Romano Alquati, Mariarosa Dalla Costa i François Berardi. Més tard escrigué per a Futur Antérieur amb gent com Paolo Virno. És conegut, però, principalment per ser el coautor, conjuntament amb Michael Hardt, d'Empire.

Negri fou declarat culpable i empresonat sota els càrrecs de ser, ell i la seva obra, «culpables morals» d'actes de violència, a causa de la seva defensa de la insurrecció armada contra l'Estat italià durant els anys 60 i 70. El 1983, mentre encara estava a la presó, fou elegit diputat i fou alliberat sobre la base del principi d'immunitat parlamentària. Aleshores s'exilià a l'Estat francès on residí durant 14 anys. El 1997 retornà voluntàriament a Itàlia i fou empresonat de nou per acabar de complir la seva condemna. L'any 2003, fou alliberat si bé encara avui en dia està inhabilitat per exercir càrrecs públics i per a exercir la docència.

La prolífica, iconoclasta, cosmopolita, original i sovint també densa i difícil obra filosòfica de Negri, cerca els punts crítics de la major part dels moviments intel·lectuals de l'últim segle i els posa al servei d'una nova anàlisi marxista del capitalisme. La controvertida tesi d'Empire, que la globalització dels mercats mundials duta a terme des de finals dels anys 60 ha produït un desenvolupament sense precedents del que anomena «l'absorció real de l'existència social per part del capital», toca directament i amb molta força un bon nombre de temes relacionats amb l'economia xarxa, la globalització i la societat de la informació, per la qual cosa obtingué una gran repercussió des del mateix moment en què fou publicada l'any 2000.

Empire

Antonio Negri i Michael Hardt

La tesi central de l'obra Empire, segons la qual l'estat nació ha retrocedit com a formació política primària per deixar lloc a un mecanisme global de poder difús i descentralitzat, el qual ell anomena precisament «imperi», ha sofert nombroses crítiques, especialment a partir del rol agressiu i unilateralista adoptat pels Estats Units a partir de l'11 de setembre.

La influència d'Empire ha anat en augment des de la seva publicació i ha servit de font d'inspiració per molts projectes arreu del món entre els quals destaquen noborders, Libre Society, KEIN.ORG, NEURO-networking europe i D-A-S-H. La continuació d'Empire, titulada Multitude, fou publicada l'agost de 2004.

Potser el millor resum del projecte de Negri ve del crític neoliberal John Reilly, que denomina Empire «un esquema postmodern per a derrocar La ciutat de Déu». De fet, la relació que tingué Negri amb els moviments de treballadors catòlics i amb la teologia de l'alliberament a principis dels anys 50 deixà una profunda marca en el seu pensament. Una de les seves obres més recents L'hora de la revolució (2003) es basa en temes dibuixats per Sant Agustí d'Hipona i Baruch Spinoza i pot ser descrita com un intent de trobar la Ciutat de Déu sense l'ajuda d'«il·lusions transcendentals» i de la «teologia del poder» de la qual ell troba trets en pensadors tan allunyats com Martin Heidegger i John Maynard Keynes, tot estenent i corregint la crítica de Karl Marx a la ideologia com a «falsa consciència».

Temes centrals de l'obra de Negri

Entre els temes centrals de l'obra de Negri hi figuren el marxisme, l'antiglobalizació, l'anticapitalisme, el postmodernisme, el neoliberalisme, la democràcia i la massa.

Negri mateix reconeix la influència de Michel Foucault, David Harvey (especialment de l'obra La condició de la postmodernitat de 1989), Frederic Jameson (i l'obra Postmodernisme o la lògica cultural dun capitalisme tardà de 1991) i de l'obra de Gilles Deleuze i Felix Guattari Antièdip: Esquizofrènia i capitalisme.

Escrits i obra política

La prolífica, iconoclasta, altament original i a vegades densa i difícil obra de Negri, intenta revisar en termes crítics alguns dels principals corrents intel·lectuals de la segona meitat del segle xx, posant-los al servei d'una nova anàlisi marxista del capitalisme. Arreplegant la lliçó de Michel Foucault i les seues anàlisis sobre el biopoder, així com les aportacions de l'esquizoanálisi de Gilles Deleuze i Félix Guattari, durant la dècada de 1980 -anys d'exili i relativa clandestinitat a París- Negri reformularà els seus plans d'investigació i de pensament elaborant les bases de la definició d'una nova figura del treball viu de Marx, adequada en un sentit ontològic a les noves dimensions completament socials de la producció, la cooperació i el poder de comandament. Esta figura, prospectiva i estratègica, a més de conceptual, és la multitud.

Les tesis centrals de la seua obra Empire, segons la qual l'estat nació ha perdut el seu paper central com a formació política primària per a deixar lloc, en un sentit tendencial i no exempt de catàstrofes, a un mecanisme global de poder difús i descentralitzat, denominat precisament «imperi». En l'obra, els actors ocults que han impulsat eixes transformacions del poder i la sobirania han sigut les lluites de la classe obrera i dels subjectes postcolonials, és a dir, les dimensions transestatals de la producció i el conflicte en les dimensions del mercat mundial han conduït a un «interregne», açò és, a un àmbit en xarxa del poder mundial, l'imperi, justament, en el que distints actors (monàrquics, com és el cas dels EUA; aristocràtics, com alguns estats-nació i les grans corporacions multinacionals, i democràtics, com és el cas de les ONG, els mitjans de comunicació de masses) donen forma a una constitució imperial, basada en un poder en xarxa. Les seues tesis han suscitat ingents polèmiques, particularment a partir del rol agressiu i unilateralista adoptat pels Estats Units a partir de l'11 de setembre. Entre les seues obres anteriors, dues de les més importants són segurament L'anomalia selvaggia (1982), on planteja una interpretació original sobre la figura de Baruch Spinoza, Marx més enllà de Marx (1996) una sèrie de lliçons sobre els Grundrisse, el cos de manuscrits que Karl Marx va escriure com a preparació per a El Capital. El 2005 va manifestar una impopular posició dins de l'esquerra radical europea defenent el «Sí» en el referèndum de la Constitució Europea en diversos articles i entrevistes, participant així mateix, junt amb Daniel Cohn-Bendit en un acte del Parti Socialista francès. Negri va considerar que la Constitució Europea era positiva per a disminuir el pes dels estat nació i per a augmentar el pes d'Europa. Pot trobar-se una defensa d'Europa en el seu llibre Europa y el Imperio (2005).

Bibliografia

• L'anomalia salvatge (1982)
• Marx més enllà de Marx (1996)

Conjuntament amb Michael Hardt

• Imperi (2000)
• Multitud (2004)

Enllaços externs

• https://www.radioradicale.it/scheda/716325/addio-a-toni-negri-intervista-a-marco-boato
• https://www.radioradicale.it/scheda/133841/il-caso-negri-il-processo-7-aprile-la-carcerazione-preventiva-il-caso-tortora-i?

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Negri

• Multitudes (francès)
• L'obra Imperi (anglès)
• Pietro Di Nardo, L'Imperi no existeix (anglès)
• Wright, Els límits de l'anàlisi de classe de Negri (anglès)