Antonio Negri

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAntonio Negri
AntonioNegri SeminarioInternacionalMundo.jpg
Biografia
Naixement 1r agost 1933 (85 anys)
Pàdua
  Diputat de la República d'Itàlia 

Religió Ateisme
Educació Universitat de París
Universitat de Pàdua
Activitat
Ocupació Filòsof, polític, professor, economista, sociòleg, mestre d'escola, escriptor, politòleg, assagista, dramaturg i filòsof polític
Ocupador Universitat Duke
Collège international de philosophie Tradueix
Universitat de París 8
Universitat de Pàdua
Partit polític Partit Radical
Potere Operaio Tradueix
Autonomia Operaia Tradueix
Influències Baruch Spinoza, Karl Marx, Gilles Deleuze, Michel Foucault i Félix Guattari
Obra
Obres destacables Empire Tradueix
Família
Cònjuge Judith Revel Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

Antonio Negri (Pàdua, 1933) és un filòsof moral, politòleg italià i Catedràtic de doctrina de l'Estat a la Universitat de Pàdua, és un dels autors marxistes més polèmic.

Vida i obra[modifica]

Negri fou membre inicialment del grup radical Potere Operaio i posteriorment del grup Autonomia, un moviment antiautoritari que, a més de la revolta estudiantil, s'articulava a partir de les mobilitzacions fabrils com a vivència i resistència a la cadena de muntatge. Als anys 70, aquells grups obreristes van articular-se amb les noves subjectivitats sorgides arran de les revoltes del Maig del 68 i els començaments del capitalisme postindustrial, connectant amb el rebuig del treball assalariat i les noves pràctiques autònomes que trencaven amb la idea clàssica de socialisme i de partit.[1]

Potere Operario

Negri escrigué conjuntament amb molts altres treballadors i estudiants vinculats al moviment autònom durant els anys 60 i 70 com ara Raniero Panzieri, Mario Tronti, Sergio Bologna, Romano Alquati, Mariarosa Dalla Costa i François Berardi. Més tard escrigué per a Futur Antérieur amb gent com Paolo Virno. És conegut, però, principalment per ser el coautor, conjuntament amb Michael Hardt, d'Empire.

Negri fou declarat culpable i empresonat sota els càrrecs de ser, ell i la seva obra, «culpables morals» d'actes de violència, a causa de la seva defensa de la insurrecció armada contra l'Estat italià durant els anys 60 i 70. El 1983, mentre encara estava a la presó, fou elegit diputat i fou alliberat en base al principi d'immunitat parlamentària. Aleshores s'exilià a l'Estat francès on residí durant 14 anys. El 1997 retornà voluntàriament a Itàlia i fou empresonat de nou per acabar de complir la seva condemna. L'any 2003, fou alliberat si bé encara avui en dia està inhabilitat per exercir càrrecs públics i per a exercir la docència.

La prolífica, iconoclasta, cosmopolita, original i sovint també densa i difícil obra filosòfica de Negri, cerca els punts crítics de la major part dels moviments intel·lectuals de l'últim segle i els posa al servei d'una nova anàlisi marxista del capitalisme. La controvertida tesi d'Empire, que la globalització dels mercats mundials duta a terme des de finals dels anys 60 ha produït un desenvolupament sense precedents del que anomena «l'absorció real de l'existència social per part del capital», toca directament i amb molta força un bon nombre de temes relacionats amb l'economia xarxa, la globalització i la societat de la informació, per la qual cosa obtingué una gran repercussió des del mateix moment en què fou publicada l'any 2000.

Empire[modifica]

Antonio Negri i Michael Hardt

La tesi central de l'obra Empire, segons la qual l'estat-nació ha retrocedit com a formació política primària per deixar lloc a un mecanisme global de poder difús i descentralitzat, el qual ell anomena precisament «imperi», ha sofert nombroses crítiques, especialment a partir del rol agressiu i unilateralista adoptat pels Estats Units a partir de l'11 de setembre.

La influència d'Empire ha anat en augment des de la seva publicació i ha servit de font d'inspiració per molts projectes arreu del món entre els quals destaquen noborders, Libre Society, KEIN.ORG, NEURO-networking europe i D-A-S-H. La continuació d'Empire, titulada Multitude, fou publicada l'agost de 2004.[2]

Potser el millor resum del projecte de Negri ve del crític neoliberal John Reilly, que denomina Empire «un esquema postmodern per a derrocar La ciutat de Déu». De fet, la relació que tingué Negri amb els moviments de treballadors catòlics i amb la teologia de l'alliberament a principis dels anys 50 deixà una profunda marca en el seu pensament. Una de les seves obres més recents L'hora de la revolució (2003) es basa en temes dibuixats per Sant Agustí d'Hipona i Baruch Spinoza i pot ser descrita com un intent de trobar la Ciutat de Déu sense l'ajuda d'«il·lusions transcendentals» i de la «teologia del poder» de la qual ell troba trets en pensadors tan allunyats com Martin Heidegger i John Maynard Keynes, tot estenent i corregint la crítica de Karl Marx a la ideologia com a «falsa consciència».

Temes centrals de l'obra de Negri[modifica]

Entre els temes centrals de l'obra de Negri hi figuren el marxisme, l'antiglobalizació, l'anticapitalisme, el postmodernisme, el neoliberalisme, la democràcia i la massa.

Negri mateix reconeix la influència de Michel Foucault, David Harvey (especialment de l'obra La condició de la postmodernitat de 1989), Frederic Jameson (i l'obra Postmodernisme o la lògica cultural dun capitalisme tardà de 1991) i de l'obra de Gilles Deleuze i Felix Guattari Antièdip: Esquizofrènia i capitalisme.

Escrits i obra política[modifica]

La prolífica, iconoclasta, altament original i a vegades densa i difícil obra de Negri, intenta revisar en termes crítics alguns dels principals corrents intel·lectuals de la segona meitat del segle XX, posant-los al servei d'una nova anàlisi marxista del capitalisme. Arreplegant la lliçó de Michel Foucault i les seues anàlisis sobre el biopoder, així com les aportacions de l'esquizoanálisi de Gilles Deleuze i Félix Guattari, durant la dècada de 1980 -anys d'exili i relativa clandestinitat a París- Negri reformularà els seus plans d'investigació i de pensament elaborant les bases de la definició d'una nova figura del treball viu de Marx, adequada en un sentit ontològic a les noves dimensions completament socials de la producció, la cooperació i el poder de comandament. Esta figura, prospectiva i estratègica, a més de conceptual, és la multitud.

Les tesis centrals de la seua obra Empire, segons la qual l'estat-nació ha perdut el seu paper central com a formació política primària per a deixar lloc, en un sentit tendencial i no exempt de catàstrofes, a un mecanisme global de poder difús i descentralitzat, denominat precisament «imperi». En l'obra, els actors ocults que han impulsat eixes transformacions del poder i la sobirania han sigut les lluites de la classe obrera i dels subjectes postcolonials, és a dir, les dimensions transestatals de la producció i el conflicte en les dimensions del mercat mundial han conduït a un «interregne», açò és, a un àmbit en xarxa del poder mundial, l'imperi, justament, en el que distints actors (monàrquics, com és el cas dels EUA; aristocràtics, com alguns estats-nació i les grans corporacions multinacionals, i democràtics, com és el cas de les ONG, els mitjans de comunicació de masses) donen forma a una constitució imperial, basada en un poder en xarxa. Les seues tesis han suscitat ingents polèmiques, particularment a partir del rol agressiu i unilateralista adoptat pels Estats Units a partir de l'11 de setembre. Entre les seues obres anteriors, dues de les més importants són segurament L'anomalia selvaggia (1982), on planteja una interpretació original sobre la figura de Baruch Spinoza, Marx més enllà de Marx (1996) una sèrie de lliçons sobre els Grundrisse, el cos de manuscrits que Karl Marx va escriure com a preparació per a El Capital. El 2005 va manifestar una impopular posició dins de l'esquerra radical europea defenent el «Sí» en el referèndum de la Constitució Europea en diversos articles i entrevistes, participant així mateix, junt amb Daniel Cohn-Bendit en un acte del Parti Socialista francès. Negri va considerar que la Constitució Europea era positiva per a disminuir el pes dels estat-nació i per a augmentar el pes d'Europa. Pot trobar-se una defensa d'Europa en el seu llibre Europa y el Imperio (2005).

Bibliografia[modifica]

  • L'anomalia salvatge (1982)
  • Marx més enllà de Marx (1996)

Conjuntament amb Michael Hardt[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Hay que reanudar un discurso de reformismo duro y radical en Europa» (en es). Revista Contexto, 19-01-2018. [Consulta: 22 gener 2019].
  2. «Negri define 'la multitud' como una nueva clase global emergente» (en es). El País [Madrid], 25-02-2005. ISSN: 1134-6582.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Negri Modifica l'enllaç a Wikidata

Lectures crítiques[modifica]