Justinià I: diferència entre les revisions
m Removing Link FA template (handled by wikidata) |
m Removing Link GA template (handled by wikidata) |
||
| Línia 126: | Línia 126: | ||
| width="30%" align="center" bgcolor="#C160DA"| ''Succeït per''<br/>'''[[Justí II]]'''<br/>(565-578) |
| width="30%" align="center" bgcolor="#C160DA"| ''Succeït per''<br/>'''[[Justí II]]'''<br/>(565-578) |
||
|} |
|} |
||
{{Enllaç AB|en}} |
|||
{{Enllaç AB|ja}} |
|||
{{Enllaç AB|zh-classical}} |
|||
{{Autoritat}} |
{{Autoritat}} |
||
{{ORDENA:Justinia I}} |
{{ORDENA:Justinia I}} |
||
Revisió del 17:21, 8 abr 2015
 | |
| Nom original | (la) Flavius Petrus Sabbatius Iustinianus (el) Φλάβιος Πέτρος Σαββάτιος Ιουστινιανός (la) Flāvius Petrus Sabbatius Jūstīniānus  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | (la) Petrus Sabbatius 11 maig 482 Taurèsium (Imperi Romà d'Orient) |
| Mort | 14 novembre 565 (83 anys) Constantinoble |
| Sepultura | església dels Sants Apòstols Constantinoble |
| Emperador romà d'Orient | |
| 1r abril 527 – 14 novembre 565 ← Justí I – Justí II → | |
| Senador romà | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Cristianisme oriental, cristianisme calcedoni i cristianisme |
| Activitat | |
| Ocupació | legislador, emperador, polític, escriptor |
| Període | Egipte sota l'Imperi Romà d'Orient |
| Enaltiment | |
| Festivitat | 14 de novembre (calendari julià, correspon al 27 de novembre del gregorià); 14 de novembre (església luterana) |
| Iconografia | Com a rei |
| Família | |
| Família | Dinastia justiniana |
| Cònjuge | Teodora |
| Fills | Teodor Tziros |
| Pares | valor desconegut i Justí I i Vigilància |
| Germans | Vigilantia (en)  |
 | |
Justinià I el Gran (en llatí: Flavius Petrus Sabbatius Iustinianus; en grec: Ιουστινιανός) també conegut entre els cristians ortodoxos orientals com a Sant Justinià el Gran, va ser l'emperador de l'imperi Bizantí des de l'any 527 fins al 565. Va ser el segon membre de la Dinastia Justinianea tot succeint el seu oncle Justí I.
El regnat de Justinià destaca pel seu ambiciós projecte de renovació de l'Imperi Romà.[1] Aquesta ambició era expressada en la recuperació parcial dels territoris de l'Imperi Romà Occidental, incloent-hi també la ciutat de Roma i alhora, potser de major transcendència a llarg termini, en la reescriptura uniforme del dret romà, el Corpus Iuris Civilis, que és encara la base de dret civil en molts estats moderns.
Biografia
Justinià va néixer en el si d'una família camperola de parla llatina en un petit poble anomenat Tauresium, prop de Justiniana Prima, cap a l'any 482.[2] La seva mare va ser Vigilantia, la germana del general més apreciat per Justí I, que era de la guàrdia imperial. Justí adoptà Justinià, el va acollir a Constantinoble, i li donà una bona educació en jurisprudència, teologia i història. Se sap que Justinià serví una temporada en la guàrdia imperial però els detalls dels inicis de la seva carrera són desconeguts.[3]
Quan l'emperador Anastasi I de Bizanci va morir el 518, Justí va ser proclamat emperador, amb l'ajuda ja significativa de Justinià.[3] Durant el regnat del nou emperador (518-527), Justinià va ser el seu confident; a finals del regnat, quan Justí va començar a sentir-se vell, Justinià va assumir importants responsabilitats en el govern. Justinià va ser nomenat cònsol el 521, i posteriorment comandant de l'exèrcit de l'est.[4] Ell ja actuava com a regent virtual abans que Justí el nomenés emperador soci l'1 d'abril del 527. Quatre mesos després moria Justí, l'1 d'agost, i Justinià assumiria el control del govern ja formalment.
A causa dels seus hàbits de treball, un treballador incansable, se'l coneixia com a l'"Emperador que mai no dorm". Sembla que era de caràcter cordial i gens distant.[5] S'envoltava d'homes i dones de gran talent, "homes nous", seleccionats no basant-se en l'origen aristocràtic, sinó d'acord amb els mèrits.
Cap al 525 es va casar amb Teodora, que era una cortesana d'uns 20 anys. Anys enrere no ho hauria pogut fer per llei, però el seu oncle i emperador Justí I va aprovar una llei que permetia el matrimoni de consanguinis de diferents classes socials.[6] Teodora es convertiria en una persona molt influent en la política de l'Imperi, i els emperadors posteriors seguirien el precedent de Justinià i es casarien amb dones de fora de la classe aristocràtica. El matrimoni inicialment va provocar un fort escàndol, però Teodora demostraria ser molt intel·ligent i llesta, amb molt bon criteri i la seguidora més fervent de Justinià.
Obra política i cultural
La seva obra política fou dominada per la idea de la reconstitució de l'imperi romà amb una base ideològica vertebradora cristiana. A l'Occident, en llargues campanyes, dutes a terme sobretot per Belisari, Narsès i Joan Troglita, conquerí la Numídia, Còrsega, Sardenya i les Balears als vàndals (533-534[7]) i la regió del sud-est de la península Ibèrica als visigots (552).[8]
Dominà tota Itàlia, inclosa Sicília, i prengué als ostrogots Roma i llur capital, Ravenna.[9] Contingué per la força els eslaus i els huns, i estengué el regne, per tota la Tràcia i la Il·líria, fins al Danubi. El 562 Justinià hagué de signar un compromís amb Cosroes I, el qual, aprofitant les lluites a Occident, havia envaït Antioquia de l'Orontes, trencant així l'acord de pau perpètua, i pagar tribut als perses.
Justinià també destacà per la seva obra jurídica, que constituí la base del dret romà i que marcà tota la legislació medieval i fins als temps moderns: el Codi, el Digest o Pandectes, les Institucions i les Novel·les; la compilació de totes aquestes obres o reculls és coneguda amb el nom de Corpus Iuris Civilis.
En el camp religiós, seguí una línia neocalcedoniana, intentant l'entesa entre calcedonians i monofisites. Amb un edicte de 543-544 condemnà els Tres Capítols, condemna que aconseguí de fer ratificar pel Concili II de Constantinoble (533; cinquè ecumènic), que el Vigili I, emmenat i empresonat a Constantinoble, acabà per acceptar. El 529 l'emperador havia tancat l'escola d'Atenes, que considerava un focus de paganisme. En el camp de l'art cal destacar sobretot les construccions fetes a la capital bizantina, especialment Santa Sofia, i les esglésies de San Vitale i Sant'Apollinaire in Classe, a Ravenna.
Política religiosa
Justinià creia que la religió ortodoxa del seu imperi es veia amenaçada pels diversos corrents religiosos amb els quals compartia temps i espai, especialment pels heretges monofisites, que tenien molts seguidors a les províncies orientals de Síria i Egipte. La doctrina monofisita havia estat condemnada com a heretgia al Concili de Calcedònia del 451, i les polítiques de tolerància davant el monofisisme de Zenó i d'Anastasi I de Bizanci havien estat una font de tensió en les relacions amb els bisbes de Roma. L'emperador va invertir aquesta tendència i es confirma en la doctrina de Calcedònia, condemnant obertament els monofisites. Justinià va continuar amb aquesta política, va intentar imposar la unitat religiosa als seus súbdits forçant-los a acceptar compromisos doctrinals que atraguessin a totes les parts, una política que es demostrà poc exitosa, ja que no la complí ningú.
L'emperadriu Teodora simpatitzava amb el monofisites, i es diu que això fou una font constant d'intrigues a la cort de Constantinoble en els seus primers anys. Durant tot el seu regnat Justinià, que tenia un interès genuí en les matèries de teologia, fou autor d'un petit nombre de tractats teològics.[10]
Persecució de pagans i heretges
La política religiosa de Justinià reflectia la convicció imperial basada en que la unitat de l'Imperi pressuposava necessàriament la unitat de la fe; i això comportava indubtablement que aquesta fe tan sols podia ser l'ortodoxa. Aquells que professessin una fe diferent, sofririen directament el procés iniciat en la legislació imperial, que des de Constanci II continuava fins aquells moments amb vigor. El Còdex recollia dues lleis[11] que decretaven la destrucció total del paganisme, fins i tot a la vida civil, i les seves disposicions serien aplicades amb virulència. Les fonts contemporànies (Joan Malales, Teòfanes i Joan d'Efes) deixen constància de grans persecucions contra els no cristians, fins i tot contra gent de les altes esferes.
Tal vegada el fet més lamentable va succeir al 529 quan l'Acadèmia Platònica d'Atenes, fundada al ca. 387 aC per Plató, va passar a mans de l'Estat per ordre de Justinià, aconseguint així l'extinció real d'aquesta escola de pensament hel·lenista. El paganisme fou activament reprimit. Tan sols a Àsia Menor, Joan d'Efes afirmava haver convertit 70.000 pagans.[12] També a altres pobles se'ls imposà el cristianisme, com ara: els hèruls,[13][14] els huns de les vores del Riu Don,[15][16] els abasigis[17][18] i els tzani del Caucas.[19]
El culte d'Ammon a Awdjila al desert de Líbia, fou prohibit,[20] d'igual manera que les restes del culte a Isis a l'illa de Philae, a la primera cataracta del Nil.[21] El prevere Julià[22] i el bisbe Longino dirigiren una missió cap a la terra dels nabateus,[23] i Justinià tractà de reforçar el cristianisme al Iemen, enviant-hi a un eclesiàstic egipci.[24]
També els jueus sofriren aquestes mesures; varen veure restringits els seus drets civils,[25] foren amenaçats els seus privilegis religiosos,[26] l'emperador interferí en els assumptes interns de les sinagogues[27] i fou prohibit l'ús de l'hebreu en el culte diví. A aquells que s'oposessin a aquestes mesures se'ls amenaçava amb càstigs físics, l'exili o la pèrdua de les seves propietats. Els jueus de Borium, a prop de la Gran Sirte (que ara és el Golf de Sidra a Tunísia), que havien oposat resistència a Belisari durant la campanya contra els vàndals, es varen veure forçats a convertir-se al cristianisme i la seva sinagoga esdevingué una església.
Els samaritans donaren molts problemes a Justinià, ja que resultaren més refractaris davant la imposició del cristianisme i se sublevaren diversos cops. L'emperador s'hi enfrontà amb una sèrie de rigorosos edictes, però no va poder evitar que a finals del seu regnat es produïssin hostilitats contra els cristians a Samària. La política de Justinià també condemnava els maniqueus a una dura persecució, se'ls amenaçava amb l'exili o la pena de mort.[25] Una vegada, a Constantinoble, un nombre no precisament petit de maniqueus fou executat en presència de l'emperador, a alguns els ofegaren i d'altres foren cremats.[28]
Genealogia
- Un pastor got
- Justí I Flavi Anici (450-527, emperador 518-527)
- Biglenza, llatinitzat Vigilància (Vigilantia), casada amb Istocos llatinitzat Sabati (Sabatius)
- Justinià I Flavi Anici (483-565, emperador 527-565, adoptat per Justí I el 520), casat amb Teodora, no va deixar fills legítims.
- Vigilància, casada amb Dulcíssim
- Justí II Flavi Anici, conegut com a Trax (Thrax), emperador el 565; mort el 578, casat amb Sofia, néta de l'emperadriu Teodora
- Just (mort jove)
- Aràbia (1) casada amb Biduri, o Baduari o Baduari (2)
- Biduri, o Baduari o Baduari (2), curopalata, casat amb Aràbia (1)
- Marcel
- Praejecta, casada amb el patrici Areobinde, i després amb Joan, nebot de l'emperador Anastasi.
- Justí II Flavi Anici, conegut com a Trax (Thrax), emperador el 565; mort el 578, casat amb Sofia, néta de l'emperadriu Teodora
- Un fill de nom desconegut
Referències
- ↑ J. F. Haldon: Byzantium in the seventh century (Cambridge, 2003), 17-19.
- ↑ M. Meier, Justinian, 29: "481 or 482"; Moorhead (1994), p. 17: "about 482"; Maas (2005), p. 5: "around 483".
- ↑ 3,0 3,1 Robert Browning. "Justinian I" en el Dictionary of the Middle Ages, volum VII (1986).
- ↑ Probablement va ser més un càrrec titular ja que no hi ha evidència d'alguna activitat militar de Justinià, segons Lee (A. D. Lee: "The Empire at War", a Michael Maas (ed.) The Cambridge Companion to the Age of Justinian (Cambridge 2005), p. 113-133).
- ↑ Procopi. «cap.13». A: Història Secreta.
- ↑ M. Meier: Justinian, p. 57.
- ↑ Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.1. Editorial Alpha, 1934, p. 23.
- ↑ Pérez Martín, Inmaculada; Bádenas de la Peña, Pedro. Bizancio y la península ibérica: de la antigüedad tardía a la edad moderna (en castellà). Editorial CSIC, 2004, p. 38. ISBN 8400082834.
- ↑ Stewart Evans, James Allan. The Emperor Justinian And The Byzantine Empire (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2005, p. 76. ISBN 0313325820.
- ↑ Els tractats escrits per Justinià es poden trobar a la Patrologia Graeca publicada per Migne, Vol.86.
- ↑ Cod., I., xi. 9 i 10
- ↑ F. Nau, Revue de l'orient chretien, ii., 1897, 482
- ↑ Procopi. «II.14». A: Bellum Gothicum.
- ↑ Evagrio, Hist. eccl., iv. 20
- ↑ Procopi. «IV.4». A: Bellum Gothicum.
- ↑ Evagrio, iv. 23
- ↑ Procopi. «IV.3». A: Bellum Gothicum.
- ↑ Evagrio, iv. 22
- ↑ Procopi. «I.15». A: Bellum Persicum.
- ↑ Procopi, De Aedificiis, vi. 2
- ↑ Procopi. «I.19». A: Bellum Persicum.
- ↑ DCB, iii. 482
- ↑ Joan d'Efes, Hist. Eccl., iv. 5 sqq.
- ↑ Procopi. «I.20». A: Bellum Persicum.
- ↑ 25,0 25,1 Cod., I., v. 12
- ↑ Procopi. «cap.28». A: Història Secreta.
- ↑ Nov., cxlvi., 8 feb. 553
- ↑ F. Nau, Revue de l'orient, ii., 1897, p. 481
Bibliografia
- Article « Justinien », a Encyclopædia Universalis, volum 13, pg. 224-226, 1989.
- Charles Diehl. Justinien et la civilisation byzantine au siecle VI, Paris, 1901.
- J. B. Bury. History of the later Roman Empire, Vol. 2, Nova York (reedició), 1958. (anglès)
- Rubin Berthold. Das Zeitalter Iustinians Berlin, 1960. (alemany)
- Georg Ostrogorsky. Storia dell'Impero bizantino. Milano, Einaudi, 1968. (italià)
- Bonini Roberto. Introduzione allo studio dell'età giustinianea, Quarta ristampa. Bologna, Pàtron Editore, 1977. (italià)
- Alain Ducellier. Bisanzio (IV-XV secolo). Milano, San Paolo, 2005.
- Gerhard Herm. I bizantini, Milano, Garzanti, 1985. (italià)
- Silvia Ronchey. Lo stato bizantino, Torino, Einaudi, 2002. (italià)
- Cameron Averil. The Cambridge Ancient History, Vol. 14, Cambridge (2ª ed.), (2002). (anglès)
- Luchetti Giovanni. Contributi di Diritto Giustinianeo, Giuffrè Editore, 2004. (italià)
- Aleksandr P Kajdan. Bisanzio e la sua civiltà, Bari, Laterza (2a ed.), 2004. (italià)
- Michel Mourre. Article "Justinien" al Dictionnaire encyclopédique d'histoire, 1996. (francès)
- Procopi. Història Secreta.
- Giorgio Ravegnani. La storia di Bisanzio, Roma, Jouvence, 2004. (italià)
- Ralph-Johannes Lilie. Bisanzio la seconda Roma, Roma, Newton & Compton, 2005. (italià)
- Georges Tate. Justinien. L'épopée de l'Empire d'Orient (527-565), Paris, Fayard, 2004. (francès)
Enllaços externs
- Anekdota ("Història secreta") de Procopius. (anglès)
- Buildings de Procopius. (anglès)
- The Roman Law Library per Yves Lassard i Alexandr Koptev (anglès)
- Sèrie de lectures de L. Brownworth sobre personatges bizantins, un d'ells Justinià (anglès)
- De Imperatoribus Romanis. Eniclopèdia online dels Emperadors Romans (anglès)
| Emperador de l'imperi Bizantí o Basileus | ||
| Precedit per Justí I (518-527) |
Justinià I (527-565) |
Succeït per Justí II (565-578) |