Vés al contingut

Eutífron

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llibreEutífron
(grc) Εὐθύφρων Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Tipusobra escrita i diàlegs de Plató Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorPlató Modifica el valor a Wikidata
Llenguagrec antic Modifica el valor a Wikidata
Publicaciósegle IV aC Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Gènerediàleg socràtic Modifica el valor a Wikidata
Personatges
Sèrie
diàlegs de Plató Modifica el valor a Wikidata
Part de la sèrie:
Els diàlegs de Plató
Primers diàlegs:
ApologiaCàrmidesCritó
EutífronAlcibíades I
Hípias majorHípias menor
LaquesLisis
Transitoris i diàlegs mitjans:
CràtilEutidemGòrgias
MenexenMenóFedó
ProtàgorasEl convit
Diàlegs mitjans posteriors:
La RepúblicaFedre
ParmènidesTeetet
Últims diàlegs:
TimeuCrítias
El SofistaEl Polític
FilebLleis
Obres d'autenticitat dubtosa:
Axíoc - Alcíone
ClitofontEpínomis - Eríxias
DemòdocCartesHiparc
MinosRivals d'amorSísif
Alcibíades IITèages

L'Eutífron[1][2][3] o Eutifró és un diàleg platònic, del primer període de la vida de Plató, abans del primer viatge a Siracusa. Els interlocutors del diàleg són Eutifró i el mateix Sòcrates, conversant ambdós en solitari.

Se saben molt poques coses d'Eutifró, un personatge presumptivament real. Segons el diàleg, Eutifró és un amic real de Sòcrates, però se saben tan poques coses (o cap) d'ell fora del diàleg, que algú podria suposar que Eutifró és només una invenció literària per explicar idees socràtiques. Quelcom similar passa amb Càlicles, un personatge suposadament real segons els diàlegs de Plató, però pràcticament desconegut fora d'aquests mateixos.

En aquest diàleg, Sòcrates assisteix al tribunal d'Atenes per respondre contra l'acusació criminal de què se l'acusa: corrupció de la joventut i invenció de noves divinitats. En canvi, Eutifró hi va, no per ser acusat, sinó per acusar son propi pare, a qui fa responsable de la mort d'un assassí, amb el qual el seu pare mateix va cometre mort per omissió d'auxili.

Sòcrates inicia un debat amb Eutifró. Aviat el "tàvec d'Atenes" porta la conversació cap al punt que li interessa: la definició de la idea de pietat:

« Doncs, de res serveix que els déus politeistes t'expliquin, Eutifró, el que és just i el que és injust, si ni tan sols em saps explicar què és la pietat mateixa. »

Una de les conclusions a què arriba Sòcrates, mentre Eutifró constantment dona afirmacions positives a les seves preguntes, és que

« els déus volen la pietat, no perquè la volen per si mateixa, sinó perquè la pietat és bona. »

És a dir: que és l'essència de la pietat el que motiva els déus i no pas els déus els qui redefineixen què és i què no és la pietat. També s'arriba a la conclusió que els déus no tenen necessitat de tot allò que puguin donar-los els humans amb els temples i les pregàries; en certa manera, hom pot dir que els déus són autàrquics (les pregàries agraden als déus, però aquests poden prescindir totalment de tenir-les).

Al final del diàleg descrit per Plató, Eutifró, no sabent com contestar a les rèpliques socràtiques, s'acomiada bruscament de Sòcrates i marxa per les seves cap a alguna direcció.

El personatge d'Eutifró no apareix en cap altre dels "diàlegs", de forma que no se'n sap molta cosa. Sembla evident que l'Eutifró, personatge real o fictici, va ser una arma que el Plató jove va utilitzar al seu favor amb la intenció de desprestigiar la religió oficial de l'Atenes del seu temps (la de Zeus, Afrodita, Hèracles…) i, hom pensa, obrir pas a una nova religiositat.

Referències

[modifica]
  1. Transcripció del nom en català d'acord amb els criteris dels hel·lenistes catalans, establits al Diccionari Grec-Català
  2. La didàctica de l'accentuació del llatí i la seva repercussió en la transcripció al català dels noms clàssics, Joan Alberich i Mariné https://dugi-doc.udg.edu//bitstream/handle/10256/6532/54057.pdf?sequence=1
  3. Alberich i Mariné, Joan (dir.); Cuartero i Iborra, Francesc J. (dir.). Diccionari Grec-Català. D'Homer al segle II dC (en grec - català). Enciclopèdia Catalana - Fundació Institut Cambó, 2015, pàg. 633. ISBN 9788441224223. «Ἑλένη = Hèlena»