Apologia de Sòcrates

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Plato's Academy mosaic from Pompeii.jpg
Part de la sèrie:
Els diàlegs de Plató
Primers diàlegs:
ApologiaCàrmidesCritó
EutífronAlcibíades I
Hípies majorHípies menor
LaquesLisis
Transitoris i diàlegs mitjans:
CràtilEutidemGòrgies
MenexenMenóFedó
ProtàgoresEl banquet
Diàlegs mitjans posteriors:
La RepúblicaFedre
ParmènidesTeetet
Últims diàlegs:
TimeuCríties
El SofistaEl Polític
FilebLleis
Obres d'autenticitat dubtosa:
Axioc - Alcione
ClitofontEpínomis - Erixias
DemòdocCartesHiparc
MinosRivals d'amorSísif
Alcibíades IITèages

L'Apologia (de Sòcrates), escrita entre el 393 i 389 aC, és la versió que dóna Plató del discurs de defensa pronunciat per Sòcrates davant del tribunal atenès que el va condemnar a mort (399 aC). Era acusat de no honorar els déus de la ciutat i corrompre els joves. És una obra de joventut de Plató.

Introducció[modifica | modifica el codi]

Sòcrates comença dient que no sap si els atenesos (assemblea general) han estat ja persuadits pels que l'acusen. Aquest començament és crucial per a establir el tema de tot el discurs, ja que és freqüent que Plató comenci els seus diàlegs socràtics exposant la idea general del text. En aquest cas, el diàleg s'obre amb: "Com heu estat d'afectats, atenesos, pels meus acusadors, no ho sé". Aquest no ho sé, de fet, suggereix que la filosofia exposada en l'Apologia va consistir plenament en una sincera admissió d'ignorància, ja que tot el seu coneixement procedeix de la seva confessió de no saber res: "Només sé que no sé res".

Sòcrates demana al jurat que no el jutgin per les seves habilitats oratòries, sinó per la veritat que aquestes convoquen. Al seu torn, assegura que no farà servir ornaments retòrics ni frases acuradament preparades, sinó que dirà en veu alta el que li passi pel cap, les mateixes paraules que utilitzaria a l'àgora i en les reunions. Malgrat això, però, demostra ser un mestre en retòrica, i que no és només eloqüent i persuasiu, sinó que sap jugar amb el jurat. El discurs, que ha posat els lectors del seu costat durant més de dos mil·lennis, no aconsegueix guanyar el judici. Sòcrates va ser condemnat a mort, i ha estat admirat per la seva tranquil·la acceptació d'aquest fet.

Acusació[modifica | modifica el codi]

Els tres homes a presentar càrrecs contra Sòcrates són:

Anita, fill d'un atenès prominent, Antemion. Anita apareix en Menon, en què apareix inesperadament mentre Sòcrates i Menon (que està visitant Atenes) discuteixen si la virtut pot ser ensenyada. Sòcrates argumenta que no, i ofereix com a evidència que molts bons atenesos han tingut fills inferiors als seus pares, després del qual procedeix a donar noms, entre aquests Pèricles i Tucídides. Anita s'ofèn, i avisa Sòcrates que menysprear ("kakòs légein") aquestes persones li portarà problemes algun dia (Menon 94e-95). Melet, dels tres l'únic a parlar durant la defensa de Sòcrates, també se l'esmenta en un altre diàleg, Eutifron, encara que no hi apareix. En aquest, Sòcrates diu que Meletos és un jove desconegut de gran nas aquilí. En l'Apologia, Meletos presenta les seves acusacions, cosa que permet a Sòcrates rebatre-les. Sense prestar gaire atenció als càrrecs que està afirmant, acusa Sòcrates d'ateisme, de creure en semidéus i de corrompre la joventut mitjançant els seus ensenyaments. Licon, del qual poc se sap, d'acord amb Sòcrates, era representant dels oradors.

Els càrrecs contra Sòcrates

Sòcrates diu que ha de refutar dos tipus d'acusacions diferents: els vells càrrecs que és un criminal i un curiós que pregunta fins pel cel i la terra, i els més recents càrrecs legals de corrompre els joves i de creure en coses sobrenaturals de la seva pròpia invenció, en lloc dels déus de la polis. Sobre els vells càrrecs, diu que són el resultat d'anys de rumors i prejudicis, i per tant no poden ser resposts. Sòcrates desvirtua aquests "càrrecs informals", donant-los una aparença legal dient: "Sòcrates comet el delicte d'investigar els fenòmens celestes i subterranis, ja que, segons ells, converteix l'argument més feble en el més fort, instruint sobre això els altres, i sense creure en els déus, és a dir, és ateu. També diu que aquestes al·legacions van néixer de la boca de cert poeta còmic, és a dir, Aristòfanes.

L'apassionada defensa de Sòcrates en ser acusat de sofista (i curiós), no és més que una distracció de les altres, més greus, acusacions, ja que els sofistes no eren condemnats a mort a Grècia; al contrari, eren freqüentment cercats pels pares per ser tutors dels seus fills, per la qual cosa Sòcrates diu que no pot ser confós amb un sofista, ja que aquests són savis (o creuen que ho són), i estan ben pagats, mentre que ell és pobre (tot i ser, sovint, vist en les taules de joc), i diu no saber absolutament res.

Referències bibliogràfiques[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Apologia de Sòcrates a Viquitexts, la biblioteca lliure.