Guerra de la Quàdruple Aliança
  Lleida Barcelona Girona Tarragona  la Seu d'Urgell Roses F. Bernic Valls Guerra de la Quàdruple Aliança (Catalunya) | |||
 Batalla del cap Passaro, l'11 d'agost de 1718, per Richard Paton (1767) | |||
| Tipus | guerra  | ||
|---|---|---|---|
| Data | 1718 - 1720 | ||
| Lloc | península Ibèrica | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Front italià | |
Catalunya | |
Irlanda | |
La guerra de la Quàdruple Aliança va ser un conflicte bèl·lic que va tenir lloc entre 1718 i 1720 a Europa. En aquest conflicte, el Regne d'Espanya va enfrontar-se amb la Quàdruple Aliança, una coalició formada pel Sacre Imperi Romanogermànic, el Regne de França, el Regne de la Gran Bretanya i les Províncies Unides.
Causes
[modifica]La guerra es va produir a conseqüència de les ambicions territorials del rei Felip V d'Espanya, la seva dona, Isabel Farnese, i el seu principal conseller, Julio Alberoni, a Itàlia, on Espanya tenia tradicionalment pretensions territorials. A l'altre bàndol hi havia, reclamant les mateixes possessions, Lluís XV de França i el seu cosí Felip III d'Orleans.
En contra dels interessos de Felip V d'Espanya, es trobaven el regne de França, Gran Bretanya i les Províncies Unides, que van signar la Triple Aliança el 4 de gener de 1717. Un any més tard, en el marc de la consolidació del Tractat d'Utrecht, França, el Regne de la Gran Bretanya i les Províncies unides van cedir Sicília a Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic.
Desenvolupament
[modifica]El Tractat d'Utrecht no va agradar al Felip V de Castella, i com ni Savoia ni Àustria posseïen marines importants es va proposar recuperar les illes de Sardenya i Sicília, una ambició que s'alineava amb les reivindicacions dinàstiques italianes de la seva muller Isabel Farnese.[2]
Invasió de Sardenya i Sicília
[modifica]Felip V s'inclinava per una expedició al Regne de Nàpols però la insuficiència d'efectius va recomanar, aprofitant que l'imperi estava immers en la guerra amb els otomans, llançar una operació amfíbia sobre Sardenya, que havia estat atorgada a l'emperador Carles VI, pretendent al tron d'Espanya pel Tractat d'Utrecht. Sardenya suposaria un excel·lent cap de pont cap a la resta d'Itàlia. L'organització de la invasió s'encarregà a José Patiño, intendent general de la Marina, que va reunir a Barcelona una vintena de navilis de guerra i prop d'un centenar de transports en què es van embarcar les forces i materials per a l'operació. A finals de juny salpava la flota en dos esquadres rumb a Sardenya desembarcant en una platja propera a Càller amb poca oposició imperial, i gràcies a la protecció de la força marítima i la continua arribada de subministraments des de Barcelona, les operacions a terra es van desenvolupar amb rapidesa.[3] Només van resistir les fortaleses de L'Alguer, Castelsardo i la important ciutat de Càller.
La conquesta de Sardenya va animar el ja cardenal Alberoni a preparar-ne una de nova expedició contra Sicília, en possessió de Víctor Amadeu II de Savoia.[4] Al port de Barcelona es va anar concentrant una flota de cinc esquadres amb quaranta navilis de guerra i més de tres-cents transports en la que van embarcar 250 peces d'artilleria i i prop de trenta mil homes, entre ells quatre regiments de dragons, dirigits una altra vegada pel marquès de Lede, que van desembarcar a les proximitats de Palerm al juliol de 1718. Les forces espanyoles van prendre Palerm el 7 de juliol, per després dividir l'exèrcit en dos. Igual que a Sardenya, a Sicília hi havia molts partidaris dels espanyols i el regne va ser reduït en pocs dies, exceptuant Messina, Milazzo i Siracusa. Lede va seguir per la costa per assetjar Messina entre el 18 de juliol i el 30 de setembre, mentre que el duc de Montemar conquistava la resta de l'illa.[5]
La reacció inicial de l'imperi a la invasió va ser limitada, ja que tots els seus recursos s'estaven dedicant a la guerra austro-turca i el comandant suprem austríac, Eugeni de Savoia, volia evitar una gran guerra amb Espanya a Itàlia fins que la Pau de Passarowitz va concloure la guerra entre l'Imperi otomà i l'imperi, fet que va conduir a que Carles VI entrés a la Triple Aliança, formant l'anomenada Quàdruple Aliança, el 2 d'agost del 1718 i immeditadament demanà la retirada de les tropes espanyoles de Sicília i Sardenya, mentre Gran Bretanya desplegava una petita flota amb tropes de les Províncies Unides dels Països Baixos, que van assetjar Messina.
L'11 d'agost, a la batalla del cap Passaro, la Royal Navy, comandada per Sir George Byng, va capturar bona part de l'armada espanyola, deixant aïllades les tropes espanyoles a Sicília. Les forces austríaques de Càller sense reforços, van retirar-se cap al nord de l'illa i fou presa pels espanyols el 4 d'octubre. Pocs dies després, el 19 d'octubre, el gruix de l'exèrcit espanyol, al comandament del marquès de Lede i el duc de Montemar van assetjar L'Alguer, que va capitular el dia 25. L'última plaça va caure el 30 d'octubre, i la victòria espanyola va ser total.[5]
El 17 de desembre del 1718, francesos, britànics i el Sacre Imperi van declarar la guerra al regne d'Espanya. Les Províncies Unides van entrar en el conflicte l'agost de l'any següent.
Invasió franco-britànica de la península Ibèrica
[modifica]El duc Felip d'Orleans va ordenar a un exèrcit francès sota el comandament del duc de Berwick que envaís els districtes bascos occidentals d'Espanya. L'abril de 1719, les forces franceses van començar a travessar la frontera, i s'hi va unir Berwick des de Bordeus l'11 de maig. Berwick anava acompanyat de l'enviat britànic William Stanhope, que va actuar com a assessor.
Les forces franceses van aconseguir prendre fortificacions que els van permetre travessar el riu Bidasoa prop d'Hondarribia capturant nombrosos subministraments navals, inclosos sis vaixells de guerra en construcció i van rebutjar un contraatac de la guarnició espanyola de Sant Sebastià. Des d'Irun, Berwick va assetjar Hondarribia i la va capturar el 18 de juny permetent-li avançar sobre Sant Sebastià amb la rereguarda assegurada. 13.000 homes espanyols comandats per Felip V de Castella s'havien reunit a Pamplona i van avançar fins a Lesaka, però es va retirar quan van rebre la notícia de la caiguda d'Hondarribia.
Sant Sebastià va caure el 19 d'agost fos a les seves mans i a finals d'agost les tropes franceses havien pres les tres províncies basques, que van rebre l'oferiment d'incorporació a França amb el respecte dels furs.[6] Berwick també va rebre missatges similars de líders catalans, que durant la Guerra de Successió Espanyola havien donat suport al candidat rival austríac Carles i encara estaven ressentits per la pèrdua de gran part de la seva independència després de la caiguda de Barcelona el 1714.
El principal exèrcit espanyol sota el comandament de Felip va romandre a Pamplona, sense fer cap esforç per alleujar la guarnició. L'11 d'agost, un destacament de 750 infants francesos, escortat per la Royal Navy britànica, va llançar un atac reeixit contra la ciutat portuària de Santoña, a la costa més enllà de Bilbao, causant més danys als recursos navals espanyols.
A l'octubre d'aquell any, la flota britànica prenia Vigo i Pontevedra, mentre Messina queia després del setge que estava patint,
Ciutadella de Roses invicta
[modifica]
L'exèrcit francès, sota el comandament de James Fitz-James, va envair el País Basc del Sud el 1719 i, encara que al principi el seu avanç no va obtenir resposta, aviat va ser obligat a retrocedir. la Seu d'Urgell queia en mans franceses el 31 d'agost del 1719 però la ciutadella de Roses aguantava el setge de James Fitz-James Stuart.[7] Valls resistí els embats de la partida del Carrasclet gràcies a la milícia local, que seria el germen dels Mossos d'Esquadra i que liderava la família Veciana,[8] mentre la partida de Francesc Bernic era capturada per Josep Anton Martí a La Llacuna.[9] En finalitzar la campanya a finals de la tardor, la guerrilla tornà al Rosselló per preparar la nova campanya. Verboom va posar setge a la Seu d'Urgell el 22 de gener del 1720, aquesta es va rendir el 29 de gener, pocs dies abans del final de la guerra.[10]
Invasió de Gran Bretanya
[modifica]L'exiliat irlandès James Butler, el duc d'Ormonde, va organitzar una expedició amb un ampli suport espanyol per envair Gran Bretanya i substituir el rei Jordi I per Jaume Stuart, el "vell pretendent" jacobita. La part principal del pla preveia el desembarcament de 5.000 tropes espanyoles al sud-oest d'Anglaterra, amb un desembarcament subsidiari a Escòcia per part d'una força expedicionària, liderada per Carles XII de Suècia. Per facilitar-ho, els jacobites escocesos capturarien el port d'Inverness; tanmateix, la mort de Carles el novembre de 1718 va posar fi a la participació sueca i va fer que l'operació escocesa fos en gran part irrellevant. La flota del el duc d'Ormonde va ser dispersada per una tempesta prop de Galícia el març de 1719 i mai va arribar a Gran Bretanya, tanmateix una petita força de 300 marines espanyols sota el comandament de George Keith, 10è comte Marischal, va desembarcar prop d'Eilean Donan, però ells i els highlanders que els donaven suport van ser derrotats a la batalla d'Eilean Donan el maig de 1719 i a la batalla de Glen Shiel un mes després, i les esperances d'un aixecament aviat es van esvair. .[11]
Conspiració de Pontcallec
[modifica]
El cardenal Alberoni va enviar en 1719 tres fragates a Bretanya amb un total de 2.000 homes per donar suport a la Conspiració de Pontcallec. El vaixell més ràpid, que transportava 6.000 armes, va avançar-se i va ancorar a Rhuys, on va descarregar diners i cartes, i la nit del 30 a 31 d'octubre, un primer contingent de 300 homes.[12] Un dels conspiradors (Jean-François Coué de Salarun, que vivia al castell de Kérgurioné a Crac'h, alarmat per la disparitat de forces (2.000 espanyols contra 15.000 homes per a les tropes reials) i per la perspectiva d'una traïció, va persuadir el contingent perquè tornés a embarcar i va advertir el mariscal de Montesquiou i als conjurats de la presència del representant reial per tal que poguessin escapar, però Pontkaleg es negà a fugir i fou fet presoner a Naoned el 28 de desembre del 1719 i fou executat a la plaça de Bouffay de Naoned amb els seus tres companys seus el 26 de març del 1721.[13] Semblava que la repressió seria major, però el regent Felip d'Orleans va decretar una amnistia posterior.
Desenllaç
[modifica]Després de tots aquests esdeveniments, Felip V d'Espanya es desfeia de Giulio Alberoni el desembre de 1719 posant fi al conflicte mitjançant el Tractat de la Haia de 1720. En aquest tractat, el duc de Savoia, Víctor Amadeu II de Savoia, va ser obligat a canviar l'illa de Sicília per Sardenya que, si bé era de menor importància, va tenir en el futur un paper cabdal en la Unificació d'Itàlia, un segle i mig després.
Pel tractat de Madrid, signat entre els regnes d'Espanya i de França el 1721 es restituïen les places preses durant la guerra de la Quàdruple Aliança.[14]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Eighteenth Century Death Tolls.
- ↑ Crespo Solano, Ana. «A Change of Ideology in Imperial Spain?». A: Rommelse, Gijs; Onnekink, David. Ideology and Foreign Policy in Early Modern Europe (1650–1750) (en anglès). Routledge, 2011, p. 237-238. ISBN 978-1409419136.
- ↑ Segura García, Germán. «La guerra de sitio a principios del siglo XVIII: el sitio de San Sebastián (1719)». A: Ciclo Conferencias Tercio Viejo de Sicilia. San Sebastián de 1719 a 2019. (en castellà). Ministerio de Defensa, 2021, p. 53.
- ↑ William Laird, Clowes; Clements Robert, Markham. The Royal Navy: A History from the Earliest Times to the Present (en anglès). Vol. 2 (reprint ed.). London: Chatham, 1996 [1a. ed. 1897], p. 32. ISBN 9781861760111.
- ↑ 5,0 5,1 Alonso Aguilera, Miguel Ángel. Universidad de Valladolid. La Conquista y el dominio español de Cerdeña 1717-1720. Introducción a la política española en el Mediterráneo posterior a la Paz de Utrecht (en castellà), 1977.
- ↑ Monreal Zia, Gregorio «[file:///C:/Users/Admin/Downloads/Dialnet-LosFuerosVascosEnLaConstitucionDeBayonaAntedeceden-3800070.pdf Euskal foruak Baionako Konstituzioan. Aurrekari politikoak eta ideologikoak. Emaitzak]». Iura Vasconiae, 8-2011, pàg. 173 [Consulta: 17 desembre 2025].
- ↑ Russell, John Russell. History of the principal states of Europe from the peace of Utrecht (en anglès). vol.2. J. Murray, 1826, p. 145.
- ↑ «186 - Pere Joan Barceló "Carrasclet"». En Guàrdia. Catalunya Ràdio. [Consulta: 9 gener 2010].
- ↑ Arnabat i Mata, Ramon. Moviments de protesta i resistència a la fi de l'Antic Règim. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 72. ISBN 8478268758.
- ↑ (en anglès) The Royal Engineers Journal, 13, 1911, pàg. 453 [Consulta: 24 juny 2013].
- ↑ Kinross, John. Discovering Battlefields of England and Scotland (en anglès). Osprey Publishing, 1998, p. 162-163. ISBN 0747803706 [Consulta: 27 gener 2015].
- ↑ M. Pajot à M. d'Argenson (en francès). Arch. nat., G7 201, 5 gener 1720.
- ↑ A., Baudrillart. Philippe V et la Cour de France (en francès). vol. II, 1890, p. 393-395.
- ↑ Boix Sin, Blanca. Arties, una vila aranesa a l'antic règim. Universitat de Lleida, 2007, p. 91. ISBN 8484094685.
Enllaços externs
[modifica]- # 01 Guerra de la Quàdruple Aliança (1717-1721) Arxivat 2011-09-01 a Wayback Machine. - www.ingenierosdelrey.com
- La guerra de la quadruple aliança, audio, 54'47", En guàrdia! 10/05/2025, Capítol 1195, 3cat