Història nacional

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La història nacional, tal com s’entén avui, deu molt al procés d’unificació alemanya, és a dir, a la creació de l’estat alemany contemporani (1870) i la seva necessitat de justificació. Abans de la revolució francesa i de les invasions napoleòniques la història era novel·lada, més a prop d’un gènere literari que d’una ciència.

Amb l’esdeveniment dels estats contemporanis es va posar fi al caràcter aristocràtic de possessió privada que es tenia de l’estat. Aquest fet, sumat el naixement de processos de democràcia com als Estats Units i les independències de nous països com Grècia o Bèlgica, crearien la necessitat d’una nova història.

Aquest moviment en historiografia s’anomenà l'escola prussiana


L'escola prussiana[modifica]

També coneguda com a historicista, de caràcter positivista. És la gran protagonista, donat que Prússia va ser l’artífex de la unificació alemanya. Alemanya doncs, serà capdavantera, durant la segona meitat del XIX en la historiografia. Qui es valorés la història havia d’anar allà a estudiar. Aquesta escola donà una arrencada fundamental als estats contemporanis que llavors s’estaven formant. Serà una escola, però, alhora també, un pas important per a la professionalització de l’ofici d’historiador i la creació de mètodes científics per a la disciplina i, per tant, de gran influència fins al dia d’avui.

A Alemanya, els historiadors són professors d’universitat i apliquen metodologies científiques, mentre d’altres diuen que és simplement una visió política de la història. La història nacional en aquesta època inicial, es confon amb l’estat, que per Leopold Von Ranke, el principal protagonista i creador oficial de l’escola, era el mateix. Ranke dóna una visió unitària orgànica de la seva pròpia evolució de l’estat. Per tant, no caldria cercar explicacions universalistes ni conceptes cronològics.

Influències[modifica]

Mentre, a França encara se segueix la tradició d’infravalorament de classe i d’història social, amb l’excepció de l’aparició d’un nou model filosòfic que volia posar fi als debats socials sobre la revolució, la qual ideologia seria una de les bases de Ranke. En definitiva l’escola prussiana podria ser una evolució del romanticisme cap al positivisme derivat de les idees d’August Comte.

A aquesta influència, ja s’ha dit que aquesta tendència històrica va tenir molt a veure amb els fets del seu temps, s’han d’afegir unes altres. La de Karl Freiherr vom Stein, per exemple. Stein va fundar el 1819 l’Associació per a l’estudi de la història (“Monumenta Germaniae historica”) amb la intenció d’estudiar la història medieval alemanya. Stein va ser un dels principals renovadors de l’estat Prussià, lluitador contra l’ocupació napoleònica i inicià la recerca sobre documents. Un altre precedent va ser Barthold Georg Niebuhr, de formació autodidàcta, qui va introduir en l'estudi l’element crític en l’anàlisi de les fonts. Tot plegat en un context esclatant d'activitat cultural sota les idees de Wilhelm von Humboldt, creador de la universitat homònima de Berlín. Humboldt defensava que l'ambit dels esdeveniments només podien ser interpretats des d'un punt d'observació exterior. Els seus documents són la base de l'historicisme en trencar amb les idees de progrés de la il·lustració, perquè no avancem cap a una època darrera, sinó que cada període històric només és el marc per entendre l'acció dels homes.

Leopold Von Ranke (1795 - 1886)[modifica]

Ranke serà qui recollirà tot aquest bagatge, per exemple, tot i que Humboldt va iniciar un element d'estudi científic, el seu àmbit principal d'actuació no va ser la història, tot i que se'n va referir puntualment, i això ho recolliria Ranke. La principal obra de Ranke: Història dels pobles germànics i llatins de 1824 és l’obra cabdal de l’estil d’història nacional i constituirà l’element de la història crítica. Serà important, doncs, no pas tant pel contingut, sinó per la metodologia empreada: seguint mètodes empírics i recerca documental.

Ranke combat les idees de Hegel, caldria diferenciar, doncs, la part històrica de la metodològica molt més científica en el cas de Ranke,qui cerca noves fonts i crea un nou tipus de redactat. Ranke, per primer cop, volia ”explicar les coses tal com havien passat”. Per això, va ser interpretat com a metodològic. Amb posterioritat, aquestes intencions van ser mal interpretades com un suposat cintifisme que volia aconseguir imparcialitat i objectivitat.

En la seva història, en va fer 54 volums, predomina la història política per sobre de la social. Parteix de l’individualisme de persones concretes com a protagonistes cabdals d’uns estats, que ell anomena nació, que semblen tenir vida pròpia. A partir d’ell serà: França contra Anglaterra o Alemanya, per exemple, els qui fan les coses talment com so fossin protagonistes. I els protagonismes personals s’atribuiran els èxits d’aquests nous actors on les persones no hi són. Cada estat, per tant, és una personalització. No parla ni de classes ni de fases, sinó d’estats i la seva relació entre ells. Basant-se en documentació oficial i mètodes nous científics, acabà per carregar-se la societat en la seva història.

Un cop establert aquest sistema, que s’acabaria barrejant amb el filosòfic i romàntic de Hegel, naixeria una nova història basada en l’observació on caldria tenir en compte els pobles, les cultures i les nacions (ara sí separades) que no tenien estat.

Amb Jacob Burckhardt, el cientifisme consolidat per Ranke, les idees positivistes (tot i que no compartides) i l’economicisme (una altra de les tendències imperants a l’època) hi ha una continuació en aquesta línia més social que acabaria conformant l’atomització de la ciència històrica en disciplines moltes de les quals han arribat als nostres dies.

La història nacional avui[modifica]

Avui en dia està completament establert aquest model d’història nacional com a justificació de l’estat. És el que s’ensenya com a oficial en els col·legis. S’ensenya la història d’Espanya, de França, d’Anglaterra, etc. En el cas català, o basc o d’altres realitats nacionals que no han conformat un estat la seva història és tractada com una divisió parcial de la història considerada nacional (estatal) i per tant, està clarament diferenciada de la història social. D’aquí que hi hagi contradiccions evidents quan es vol explicar la història política de Catalunya respecte a l'oficial de l’estat espanyol, o que la història social de l’estat espanyol sovint sigui només la de la societat castellana. A nivell professional, hom té en compte que moltes vegades no es vol fer una forma d'història quan es fa referència a estats, sinó que avui en dia és només una forma de parlar en resum, generalitzar, però hom entén que només és una referència per a saber de què es parla i no una al·lusió directa a la justificació de l'estat.

Bibliografia[modifica]